Els sex shops del Japó

Aquesta entrada es podria titular “Els sex shops del Japó” o “Sobre com entrar en centres comercials sexuals al Japó i sorprendre’s”.

Els sex shops a Tòquio (capital de l’arxipèlag japonès) són com una gran caixa de bombons. I no ben bé perquè “mai saps quin et tocarà” (cita de Forest Gumps), sinó perquè tenen tots més d’un pis i n’hi ha de molts gustos.

**NOTA IMPORTANT: Mai utilizo imatges pornogràfiques explícites, ni ho penso fer. Però per fonamentar aquest article he hagut d’introduir imatges censurades, per tal d’exemplificar-ne el contingut que tracto, demano perdó  si ofenc la sensibilitat d’algun lector.**

Certament els sex shops, sobretot, els del barri d’Akihabara (Tòquio) són bastant grans.  De manera que els podríem anomenar sex malls (centres comercials sexuals). N’hi ha dos just a la sortida de l’estació d’Akihabara de la Japan Railways que tenen cinc i sis plantes cadascú. Els sex shops al Japó, no tenen rètols gaire cridaners, són força discrets, dins del que cap de les botigues d’Akihabara (on totes tenen llums i algunes empleats cridant al davant, per fer-ne promoció, com si es tractés d’un mercat municipal). També cal destacar, ja que tracto el tema de la discreció, que hi ha locals que venen material pornogràfic que s’amaguen sota cartells gegants on posa “DVD”, és molt curiós, perquè això és ben sabut per tots els japonesos, que hi entren expressament i exclusivament per a comprar o mirar les novetats de discs versàtils digitals amb contingut porno.

El sex shop M’s de set plantes a Akihabara

Aniré relatant tota la història tal i com la recordo al meu cap, amb les anotacions o informació recentment descoberta per tal de completar les explicacions o exemplificar-les.

Al principi entres com amb vergonya, perquè no saps massa què t’hi pots trobar. El lloc és silenciós i els dependents semblen estar amagats al fons, on cada pis té la seva caixa per a cobrar i tot s’executa amb la més gran de totes les discrecions. Al pagar amb targeta no figura el nom directament de l’empresa, sinó el d’una empresa fantasma o conglomerat d’empreses i els productes s’emboliquen amb bosses opaques perquè ningú a l’exterior en vegi el contingut.

Planta baixa

Com anava dient a l’entrada, a planta 0 (per denominar-la d’alguna manera), hi havia una gran varietat de disfresses ben curioses:

  • Col·legiala: En la gran majoria dels col·legis japonesos els alumnes van uniformats. Les noies acostumen a portar faldilles i corbata o corbatí; i això de l’uniforme resulta molt excitant per alguns japonesos.
  • Maid (serventa): Els japonesos tenen una gran atracció cap a les maid. És un fetitxe molt gran al Japó. De fet pel barri d’Akihabara pots trobar tot de noies vestides de serventes entregant flyers i promocionant botigues o maid cafes (cafeteries on tens la companyia de japoneses disfrassades de maid, no és res sexual en aquest cas).
  • Personatges de d’anime(animació japonesa)
    • Sailor Moon
    • Haruhi Suzumiya
    • Lucky Star: Els personatges d’aquesta sèrie són noies en la pubertat i resulta curiós el fetitxe que arriben a tenir molts japoneses per les noies que semblen més jovenetes o directament per les nenes.
  • Conilleta (al estil playboy)

Diria que aquestes són els que tenen més sortida. De totes maneres tota la planta estava dedicada a les disfresses amb una clar component d’erotisme cap a la parella.

Ishii, actor porno de 77 anys, mostrant DVD de porno japonès.

Primera i segona planta

En el primer i segon pis hi havia tot tipus de revistes eròtiques (i pornogràfiques) catalogades, per temàtica, i amb la seva mini-secció de còmic eròtic (hentai). Des de noies amb més pit, fins a noies que d’aparença tenien cert complex de Lolita (aparentar menys edat per atreure als homes que senten una predilecció per les noietes, al Japó es dóna molt aquesta perversió), també n’hi havia per un públic femení i algunes coses que serien difícils de catalogar com ara: sexe intergeneracional, és a dir amb persones d’edat ja una mica avançada. El referent d’aquest gènere és Shigeo Tokuda (Ishii, nom artístic), un japonès de 77 anys que encara actua. Cal destacar que també hi havia revistes que eren de segona mà, de totes maneres, en el meu cas, en vaig tocar una que malaurament tenies les pàgines enganxades, jo no vull malpensar, però… una mica fastigós si que va ser.

Botiga amb una secció pornogràfica de DVD on es prohibeix l’entrada a menors de 18 anys.

Tercera planta

Exemple de ‘bokashi’

Una bonica experiència en porta una de millor, en el tercer pis hi havia tots els DVD pornogràfics, també anomenats JAV (Japanese Adult Video). És important destacar, i que això també serveixi per les revistes, que l’article 175 del Codi penal japonès no permet distribuir pornografia japonesa sense bokashi (degradació, difuminació d’imatges; el que entendríem nosaltres com a censurada). La censura o píxelat s’aplica als genitals, tant masculins com femenins. Els pits femenins es permeten de veure sense cap censura. És per això, que molts directors de porno, o actrius busquen un paper en pel·lícules eròtiques i pornogràfiques internacionals (sobretot estatunidenques), com és el cas de la Maria Ozawa. Si abans introduïa ja, el sexe intergeneracional, ara podria parlar que el porno al Japó també és molt diferent a les pel·lícules d’aquí: hi ha molta més utilizació de joguines sexuals (com ara consoladors femenins), hi ha una gran producció de pel·lícules de temàtica bondage (on la noia és lligada amb cordes), o per exemple de bukkake (corregudes d’un, o més homes, generalment, a la cara d’una dona), i d’orgies organitzades (copulació en sales enormes, a vegades sota el nom de festivals sexuals).

Però la característica més destacable de la pornografia japonesa és el sōpurando, en anglès soapland (terra de bombolles). Té el seu origen en les pràctiques sexuals que permet el govern japonès, és a dir, totes aquelles on no hi havia penetració vaginal, o millor dit, en el límit de la pràctica de la prostitució. En els clubs les meuques (moltes d’elles d’origen xinès) s’ofereixen a fer massatges i a prendre un bany amb el client, i després d’ensabonar-lo i esbandir-lo i li fan el que desitgi (el límit és el de la prohibició de la penetració). El soapland ha estat emprat per un bon nombre de directors en les seves produccions. Recomano veure l’escena de la pel·lícula alemanya Kirschblüten – Hanami on el seu protagonista en Rudi contracta el serveis d’una japonesa en un Soapland, per a entendre-ho millor o si teniu interès en el tema.

Quarta planta

Continuem pujant les escales i entrem ja, al quart pis… en aquest pis hi ha consoladors femenins, boles xineses (serveixen per contraure i relaxar la musculatura vaginal). I bé, de tots els tipus i formes imaginables. Des dels típic consoladors manuals, fins a consoladors amb piles que estimulen el clítoris i alhora penetren.

Però, a més a més, recordo que en aquella secció hi havia una televisió amb vídeos de noies que sortien provant els productes i sempre se’m quedarà gravat al cap un consolador elèctric amb un capçal bastant gros, que no havia vist mai fins aquell moment, que semblava que estimulés més aviat les parets vaginals.

Cinquena planta

Cinquè pis… consoladors masculins! Jo fins aquell moment no n’havia vist mai cap. Resulta que els consoladors masculins japonesos estan fets com de làtex o d’alguna substància que molt dúctil. Té forma fàl·lica, però per dins és buit, creant un consolador contrari al consolador femení.

Hi ha diverses varietats d’aquest consolador masculí amb trames i gravats diferents a l’interior per a donar diferents tipus de plaer. Sé que pot ser una mica difícil d’entendre l’interior d’aquest aparell, per això he penjat una captura de la companyia japonesa Tenga especialista en productes sexuals. Són també els inventors del Tenga Egg, un consolador masculí en forma d’ou bastant popular a tot arreu.

Com si amb això no n’hi hagués prou també existeixen consolador masculins que intenten imitar un anus.

Surtit de consoladors masculins | Via: ajapon.com

En aquesta mateixa secció també vaig descobrir les nines sexuals, molt diferents a les nines inflables que es venen als sex shops d’aquí. Les nines inflables o sex dolls o love dolls són consoladors masculins amb forma de dona. Rèpliques de dones d’una mida molt semblant, poden ser de 1,50 metros i que estan fetes d’un material molt semblant als consoladors masculins japonesos. Tot i que es tracti d’una activitat molt pediofila (sexe amb nines) té força adeptes al Japó. També existeix la possibilitat de comprar-les per peces. És a dir, que es venen els caps, la part inferior de l’abdomen o els pits per separat. Si us interessa el tema podeu visionar la pel·lícula Kûki ningyô (Air doll) de Hirokazu Koreeda.

I continuant amb el tema ja només queda per explicar d’aquesta secció els dakimakura, que en realitat també poden ser per ambdós sexes però que s’ha popularitzat més a través de l’utilització dels homes. Els dakimakura són coixins per abraçar. Estan fets d’una mida semblant a les nines i la seva funció es proporcionar consol. Solen tenir imatges d’actrius porno o de personatges femenins d’anime.

Després de la visita a totes les plantes ja només toca baixar-les i marxar. Tret que hi hagi una planta baixa, com era el cas…

El soterrani

Un soterrani o planta -1 dona certa por… com si es tractés d’un temple de perversions per un assassí en sèrie. Doncs bé, per als sex shops la planta baixa és també un temple de perversions.

El que vaig veure, a primer cop d’ull, van ser els vestits de dominatrix de cuir negre (són unes disfresses sensuals que les dones es posen per les pràctiques del bondage (submissió mitjançant lligament de cordes), de dominació, de submissió i/o de sadomasoquisme. També hi ha l’equivalent en masculí tant per dominar com per a ésser dominat.

Després també em va sobtar veure que hi havia cordes, sí, sí venen cordes per a la pràctica del bondage, amb la posició ja feta per tal de posar-lo a la parella i poder-lo practicar. Hi havia molts tipus de cordes: unes que raspaven més, unes de més fines, unes d’una diàmetre més gruixut.

I per últim, que és el més sorprenent, i és perquè tenen una cadira sybian. Aquest és invent és nord-americà de la dècada dels vuitana, tot i que segur que els japoneses en tenen la seva versió (que pel moment no he descobert com es diu). Es tracta d’una cadira amb un dispositiu (o més d’un) amb forma fàl·lica. Aquest dispositiu s’acciona amb un comandament i comença a vibrar. Vindria a ser com un consolador elèctric on tu t’hi seus a sobre i pots regular la potència, a més a més disposa de capçals intercanviables: n’hi ha de d’amples però no gaire llargs, n’hi ha de més llargs i prims, n’hi ha de més plans, n’hi ha amb gravats horitzontals. Aquest invent es va popularitzar a partir dels noranta, als EUA, per la seva introducció en pel·lícules eròtiques i a partir del 2000 per un programa nord-americà de televisió per cable Howard TV, en que tenen un d’aquests aparells al plató.

Anuncis

About - Àlex Agustí Polis -

Àlex Agustí Polis (Girona, 1991) Sóc blocaire, lletraferit, japonòfil empedernit i cinèfil encuriosit. Eclècticament esportista corredor i excel·lent gourmet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s