Molt bon director i guionista, no tan bon escriptor de ficció

Albert Espinosa i Puig (Barcelona, 5 de novembre de 1974), enginyer industrial de formació, és guionista de teatre, cinema i televisió, actor de teatre i director de teatre i cinema català. És autor del llibre El mundo amarillo i de la novel·la Todo lo que podríamos haber sido tú yo si no fuéramos tú y yoSi tu em dius vine ho deixo tot… però digue’m vine. Va escriure, dirigir i protagonitzar el film No me pidas que te bese porque te besaré. També fou el guionista d’altres pel·lícules com Planta 4a, Tu vida en 65 minutos i Va a ser que nadie es perfecto. En la seva vessant com actor, va rebre el premi a actor revelació pel seu paper en la sèrie Abuela de verano. També és director, autor i actor teatral en la seva companyia de teatre, anomenada Pelones, així com columnista d’El Periódico de Catalunya i col·laborador de diversos programes de ràdio. El gener de 2011 s’inicià l’emissió a TV3 de la sèrie de televisió Polseres vermelles, amb guió d’Albert Espinosa.

Vaig descobrir a l’Albert Espinosa en un programa del Buenafuente, en que promocionava la seva primera novel·la de ficció. Vaig estar molt atent a l’entrevista i em va semblar molt interessant, sobretot la manera com relata les coses i les precioses anècdotes que explica. I em va sobtar la naturalitat amb la que parlava sobre el càncer. Ell, de jove, l’havia patit i a causa d’aquesta malaltia i falta una cama i un pulmó que li van ser extirpats, però per a ell aquestes experiències no van ser nefastes sinó que el van formar com a persona.

Després d’aquella entrevista i de les seves sinceres paraules i aportacions vaig comprar la seva primera novel·la de ficció: Todo lo que podríamos haber sido tú yo si no fuéramos tú y yo, no m’agrada llegir massa la sinopsi d’un llibre perquè vull sorprendre’m i a vegades les sinopsi et donen massa detalls, per això no vaig llegir res del llibre, vaig pensar si una persona que explica coses tant boniques que quan parla recita una oda a l’amor i a l’amistat a l’hora d’escriure serà igual. I no em vaig equivocar, però la qualitat literària no em va acabar d’agradar, ni la història. Quan llegeixes ficció vols llegir ficció i no ciència ficció, ja hi ha autors estrella del gènere com ara: Philip K. Dick o Stanislaw Lem. Per això la història, que en un principi semblava interessant, a mesura que augmentava la narració i fins el final em va semblar massa poc cohessionada. D’una possible distopia amb elements reals, a un realisme màgic, esdevenint pura ciència-ficció fins a convertir-se en una novel·la que desvetlla misteris metafísics. Per a mi són massa canvis!

Llavors vaig veure per a TV3 No em demanis que et faci un petó perquè te’l faré, fàntàstica, preciosa, una mostra de sensibilitat inaudita, tendre fins a tocar el moll de l’òs. Tenia l’essència de les seves paraules. Abans d’aquesta pel·lícula havia vist Herois, que també em va semblar una gran pel·lícula que tracta de l’amistat i com aquesta perdura quan és vertadera.

No sé, els dos films em van engrescar a llegir més sobre Espinosa i va ser quan vaig decidir llegir el seu llibre autobiogràfic El mundo amarillo, sobre de les seves experiències a l’hospital lluitant contra el càncer i del que en va aprendre, tot això mentre veia Polseres Vermelles de TV3, que tot i esdevenir un fenòmen pels teenagers catalans, a mi em va agradar igualment, i no em va semblar que fos el mateix que la novel·la, sinó una inspiració, jo no en diria una adaptació, la paraula correcta és inspiració sens dubte. Les dues obres les vaig trobar molt tendres, i vaig notar que la direcció de la sèrie havia estat molt ben portada.

Però, ara que, he acabat de llegir Si tu em dius vine ho deixo tot… però digue’m vine i m’he endut una decepció. M’agrada el llibre perquè té consells interessants que et dóna el personatge principal a través de situacions o converses amb persones que l’han marcat, però la història i com es desenvolupa no m’ha enganxat de cap manera.

En la meva humil opinió crec que Albert Espinosa transmet moltíssim més amb la paraula oral que pas escrita, en entrevistes o pel·lícules que pas en novel·la. L’única excepció ha estat en el llibre El mundo amarillo. No vull que sembli una crítica ni res de negatiu, simplement que com a escriptor de novel·la de ficció no m’ha acabat de convèncer (a més a més utilitza recursos en les novel·les que ja he descobert en altres creacions seves). Això si cal dir, que escrigui el que escrigui o digui el que digui, és d’aquelles persones que et fan canviar o et fan plantejar-te que el món és un lloc millor. L’aprenentatge de les seves anècdotes o històries em recorda molt a les narracions del psicòleg Jorge Bucay, ambdós saben com explicar-te les coses més boniques i complexes de la vida amb una simple historieta.

Anuncis

About - Àlex Agustí Polis -

Àlex Agustí Polis (Girona, 1991) Sóc blocaire, lletraferit, japonòfil empedernit i cinèfil encuriosit. Eclècticament esportista corredor i excel·lent gourmet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s