L’obra mestra desconeguda de Honoré de Balzac

Un crític d’art i un artista alhora

Honoré de Balzac, escriptor i crític d’art entre d’altres professions ens apropa la teoria de l’art en forma de novel·la breu.

En aquesta novel·la no es parla solament d’art, sinó de l’obra mestra. I és aquesta perfecció la que interessa a l’autor. Trobem altres treballs seus en que es destaca algun tipus de recerca cap d’allò perfecte, exemples en serien: La recerca de l’absolut (la perfecció en l’alquimia) i Massimilla doni i Gambara (la perfecció en la música).

  • Títol original: Le chef-d’oeuvre inconnu
  • Títol traduït: L’obra mestra desconeguda
  • Autor: Honoré de Balzac
  • Any de publicació: 1997
  • Llengua original: francès (1831)
  • Traducció: català (Manel Ollé)
  • Editorial: Quaderns Crema
  • Col·lecció: Mínima Minor, 73
  • Pàgines: 80
  • ISBN: 978-84-7727-174-1

Escric aquesta entrada després de llegir l’obra i d’entrendre-la millor gràcies a l’explicació en el cicle de conferències de #ClàssicsModerns al CaixaForum Girona impartit per Laura Borràs, professora de literatura comparada a la Universitat de Barcelona.

Amb la lectura de l’obra se’ns plantegen serioses preguntes…

Quan s’acaba un quadre?

Quan defineix, l’última pinzellada  l’obra? I quan s’acaba, aquest quadre, l’abandonem o ens abandona? Per a Miquel Àngel l’obra l’ha creat Déu i l’artista només és un destriador, és qui separa el marbre de l’obra. És l’encarregat d’alliberar la figura del marbre. És una visió molt humil envers al creador. L’artista seria un recreador.

Continuant amb la pregunta de “quan s’acaba un quadre?” si ens fixem en la sèrie Esclaus o Captius (1530-34) que es troba a la Galeria de l’Acadèmia (Florència) la pròpia creativitat es projecta d’una manera inacabada. Són les escultures que intenten alliberar-se del marbre.

La història

Tres generacions de pintors apareixen en aquest relat:

  • Poussin (que fou real)
  • Porbus (que també fou real)
  • Frenhofer (que és fictici i podria estar inspirat en Mabuse)

Iniciem la lectura quan Porbus arriba a París i amb ganes d’aprendre es dirigeix a l’estudi de Poussin, un pintor ja consegrat. Allà trobem a Frenhofer qui molt durament crítica una obra, que per Porbus és fantàstica.

Aquest quadre no té vida

Diu Frenhofer i continua la seva explicació amb una analogia amb un altre art, la poesia.

Per ser un bon poeta no n’hi ha prou en conèixer la sintaxi i no fer faltes d’ortografia.

Així que Frenhofer demostra als dos, que l’última pinzellada és la que compte i és gràcies a la seva pinzella que li dóna vida al quadre.

A partir d’aquí s’obre un debat sobre si la pintura és dibuix (esquelet) o és color (llum)? I per això tenim dues maneres d’entrendre l’art: l’escola del dibuix i la del color. El que sostè Frenhofer és que el que dóna la vida és el color, és a dir, aquesta llum i aquest toc final, l’última pinzellada.

La missió de l’art no és copiar la naturalesa, sinó expressar-la, no ets un vil copista, ets un poeta

Després d’aquesta mostra de talent de Frenhofer tots tres comencen a xerrar sobre art i aquest comenta que fa deu anys que està pintant la seva obra mestra, però que no la deixarà veure a ningú, perquè és com la seva amant. Finalment, Poussin proposa que la jove promesa de Porbus vagi de model per tal de comparar-la amb la bellesa del quadre i que a canvi deixi veure la seva creació. I així és com Gillette, la promesa, és intercanviada per La Belle Noiseuse, l’obra de Frenhofer. Accedeix a que se sotmeti a la violenta mirada de Poussin i Porbus. Gillette queda menystinguda com a cosa i el quadre s’eleva a la categoria de persona. Quan entren a la sala després que Gillette hagi possat els dos pintors es queden fascinats per tots els esboços que hi ha, però Frenhofer no els hi fa cas, els diu que no són pas importants. Frenhofer ensenya amb moltes ganes la seva obra, però cap dels dos hi veu res. I no ho entenen. Allà no hi ha cap dona. Finalment se’n adonen que queden unes restes, una ruïna, una decadència del quadre. Hi ha un peu que sembla perfecte, sota unes pinzellades que han destruit completament d’obra. Finalment Frenhofer es pensa que són tot enganyifes per robar-li d’obra, però acaba cedint i veu que el l’afany de perseguir el seu ideal de perfecció ha aconseguit just al contrari, la destrucció.

L’obsessió per mantenir una cosa que constantment es transforma

Podriem fer una comparativa amb algunes obsessions per la cirurgia estètica. Persones que aspiren a ser obres d’art i acaben amb la seva bellesa. I és que sobrepassar la creació comporta la destrucció. Cal entendre la idea de l’instant com allò que és efimer.

Noves directius per a l’art

Aquesta novel·la de Balzac marcarà un abans i un després en l’art. Qui s’havia de pensar que arribaria Picasso i l’art contemporani i destruirien l’ordre establert. Com serà la creació a partir del que l’espectador intueix, del que el quadre sogereix.

Qui coneix el secret ha de pagar!

Abans ja connectava la idea d’art amb Déu. I és que en l’art hi ha una gran concepció, una idea de blasfèmia donat que el creador usurpa el poder de Déu. Podem entendre l’art com una mentida que dóna comptes de la realitat.

L’anhel de perfecció comporta l’extinció de Frenhofer, com ja havia passat amb altres personatges clàssics (Adam, Dèdal).

Anuncis

About - Àlex Agustí Polis -

Àlex Agustí Polis (Girona, 1991) Sóc blocaire, lletraferit, japonòfil empedernit i cinèfil encuriosit. Eclècticament esportista corredor i excel·lent gourmet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s