La mort d’Ivan Ilitx, de Lleó Tolstoi

Deia Vladimir Nabokov que La mort d’Ivan Ilitx és l’obra més artística, la més perfecta i la més refinada de Tolstoi. Jo no tinc tant de coneixement de causa, però el que si que puc fer és explicar la meva interpretació de l’obra.

• Títol original: Смерть Ивана Ильича
• Títol traduït: La mort d’Ivan Ilitx
• Autor: Lleó Toltsoi (Lev Tolstoi)
• Any de publicació: 2011
• Llengua original: rus (1886)
• Traducció: català (Anna Estopà)
• Editorial: Quaderns Crema
• Col·lecció: Biblioteca Mínima, 114
• Pàgines: 112
• ISBN: 978-84-7727-347-9

Una introducció a la vida

En un principi ens exposa com els seus companys frivolitzen la mort d’Ivan. Es disputen mentalment el seu lloc de treball i desitgen que s’acabi la cerimònia de la mort d’Ilitx per anar a jugar al vint (joc que també apassiona a Ivan Ilitx).

A partir del segon capítol se’ns presenta la vida i la joventut d’Ivan i alguns aspectes que ens ajuden a entendre la seva posterior, com per exemple, que es va casar amb la seva dona, més que per amor per la seva posició social, després d’haver fet algunes feinetes al sortir de l’escola judicial. Dels quatre fills que té se li moren dos (li’n queden dos més, un noi i una noia).

La feina per Ivan dignifica i intenta passar-hi el major temps possible perquè el matrimoni amb la dona no funciona. Però l’ambient a la feina no pot ser íntim, únicament existeixen relacions laborals amb els companys d’ofici.

Aconsegueix una feina millor pagada, i passa dels 3.000 rubles al 5.000 rubles. En aquests moments són feliços per Ilitx, el jurista prepara la nova residència familiar.

La matèria de l’esperit de Jaume Cabré

Després de Jo confesso, he decidit llegir aquest assaig literari que presenta Cabré i alhora enceto secció Literatura > Assaigs. El títol és molt suggerent: la matèria de l’esperit… i jo crec que la matèria de l’esperit no és res més que allò del que està format el nostre intel·lecte. 

• Títol original: La matèria de l’esperit
• Autor: Jaume Cabré
• Any de publicació: 2005
• Llengua original: català
• Editorial: Proa
• Col·lecció: La Mirada [Núm. 1]
• Pàgines: 184
• ISBN: 978-84-8437-827-3

Al principi només hi havia la paraula

Jaume Cabré ens explica les seves vivències a través d’una assignatura que feia a l’escola on t’explicaven passatges bíblics i no dubta que la Bíblia no sigui uns dels textos literaris més importants fins ara.

El traductor i l’intèrpret

Aquestes anècdotes serveixen per introduir a través d’una paràbola sobre el rei de Babilònia la importància del traductor (i/o l’intèrpret). Diuen els italians traduttore traidore, i per això ell defensa que llegir una obra traduïda no és com rebre un petó, però que s’assimilaria més a que uns llavis ens fessin un petó, però amb una tel·la de pel mig. Evidentment la sensació no és la mateixa, diríem que és un rastre més difús però igual de tendre i bonic que un petó sense barreres.

La mort del funcionari, un conte d’Anton P. Txékhov

Una meravellosa nit, el no menys meravellós executor[1], Ivan Dmítritx Txerviakov[2], assegut a la segona fila de seients estava veient a través dels binoculars Les cloches de Corneville[3]. Veia i se sentia al cim de la felicitat. Però de sobte… a les històries, sovint trobem «però de sobte», i és que els autors tenen raó: la vida està tan plena de sorpreses! Però de sobte, la seva cara es va arrugar, tenia la mirada perduda, havia deixat de respirar… va treure’s els prismàtics dels seus ulls, es va inclinar i… atxim! Va esternudar, ja veieu. Esternuda qualsevol, en qualsevol lloc, ja que no està pas prohibit. Esternuden els homes, i la policia, els superintendents, i, de vegades fins i tot els consellers privats. Tots esternuden. Txerviakov no es va desconcertar, es va netejar la cara amb un mocador, i, com a home amable, va mirar al seu voltant per veure si havia molestat a algú amb el seu esternut. Però després es pertorbà. Quan veié que un ancià assegut davant seu, a la primera fila de la platea, acuradament es netejava el seu cap calb i el coll amb el seu guant i murmurava alguna cosa. En l’ancià va reconèixer, Txerviakov, el general del Consell d’Estat, Brisjàlov[4], servidor del Departament de Transports.

Contes d’Anton P. Txékhov

Els contes de Txékhov són considerats una meravella. Són clàssics literaris per excel·lència. Fa temps ja vaig llegir alguns contes seus, però aquesta recopilació de quinze relats de finals del segle XIX i principis del XX que ha fet Quaderns Crema és magnífica.

El millor contista

És ben curiós aquest mot (contista), perquè tant en català com en castellà sembla que hagi de ser una cosa dolenta, i em ve al cap una entrevista amb Sergi Pàmies d’on ell mateix explicava que no sempre té perquè ser-ho, que de fet ell es sentia molt afalagat de ser un contista. Jo espero que Anton Txékhov pensés el mateix. La qüestió és que per a molts crítics i lectors Txékhov és, sinó el millor, un dels millors relatadors d’histories curtes. I és que els Contes de l’escriptor rus apareixen al Cànon literari occidental del professor Harold Bloom.

Ser un bon contista significa saber condensar la mostra, crear uns personatges molt reals en molt poc temps i saber transmetre finalment (finalment, vull dir al finalitzar l’obra) una faula.

• Títol original: Рассказы [Смерть чиновника (1883), Орден (1884), Хамелеон (1884), Устрицы (1884), Cтрашная ночь (1884), Дачники (1885), Унтер Пришибеев (1885), Анюта (1886), Ванька (1886), Скрипка Ротшильда (1894), Студент (1894), На подводе (1897), Душечка (1899), Новая дача (1899), Архиерей (1902)]
• Títol traduït: Contes [La mort del funcionari (1883), La condecoració (1884), El camaleó (1884), Ostres (1884), Una nit espantosa (1884), Els estiuejants [Els turistes] (1885), El sots-oficial Prixibéiev (1885), Aniuta (1886), Vanka (1886), El violí de Rothschild (1894), L’estudiant (1894), Al carro (1897), Angelet [Sucre] (1899), La datxa nova (1899), El bisbe (1902)
• Autor: Anton P. Txékhov
• Any de publicació: 1995
• Llengua original: rus (1883-1902)
• Traducció: català (Anna Estopà)
• Editorial: Quaderns Crema
• Col·lecció: Biblioteca Mínima, 42
• Pàgines: 174 pàgines
• ISBN: 978-84-7727-147-5

El perquè de tot plegat de Quim Monzó

Fantàstica recopilació de contes de Monzó. Cal dir que també vam veure (amb la xicota) la pel·lícula de Ventura Pons en que versiona alguns d’aquests contes. Es tracta d’un film molt fidel i tot sigui dit, també amb càrregues sexuals elevades (vaja una pel·li amb el seu punt d’erotisme, com tota la filmografia del barceloní, no?).

• Títol original: El perquè de tot plegat
• Autor: Quim Monzó
• Any de publicació: 2011
• Llengua: català (1993)
• Editorial: Quaderns Crema
• Col·lecció: Mínima Minor, 48
• Pàgines: 176
• ISBN: 978-84-7727-305-9
• Premi Ciutat de Barcelona 1993
• Premi de la Crítica Serra d’Or 1994

Un recull molt variat

Potser podríem dir que hi trobem tres gèneres que predominen en els relats:

• Sexualitat i parella
• Decadència de la vida
• Transformació dels contes de tota la vida

Una complicació, sempre molt graciosa. En algunes excepcions una mica morbosa (en el seu vessant més literal del mot). Però en tot cas queda clar pel títol que Monzó busca l’essència de les coses. El perquè del què passa. Estic segur que vosaltres tampoc entendreu el perquè de tot plegat/el porqué de las cosas, però el que és segur és que passareu una bona estona amb aquest trenta relats breus.