La culpa tràgica

Judaisme i hel·lenisme

Si abordem el tema del destí, de la destrucció d’un personatge, de la seva davallada des de l’Olimp social al més gran dels Inferns terrenals, hem de parlar de culpa. Perquè la nostra tradició judeocristiana es fonamenta en la culpa. I els personatges grecs dels dramaturgs també volen entendre quines conductes (o pecats) els han tret de la seva còmode i tranquil·la vida a una odissea incerta i fosca. En la tragèdia no passa exactament el mateix que en l’Antic Testament. En el Gènesi la paraula culpa és fonamental per entendre l’esdevenir de l’acció. I posarem, com a aval, simplement dos exemples que creiem són molt il·lustratius:

  1. Després va dir a l’home: —Ja que t’has escoltat la teva dona i has menjat el fruit de l’arbre que jo t’havia prohibit, la terra serà maleïda per culpa teva: tota la vida passaràs fatigues per treure’n l’aliment.[1]
  2. Llavors Déu va dir a Noè: —He decidit de posar terme a la vida de tots els homes. Per culpa d’ells, la terra és plena de violències; per això vull exterminar-los de la terra.[2]

En el relat judaic cristià la culpa ha d’ésser atribuïda a algú. L’expressió que s’utilitza és “per culpa de”, que podríem entendre com a “conseqüència de”. Els personatges d’aquests relats bíblics pateixen misèries i són desterrats del Paradís o han de suportar un diluvi universal perquè simplement han incomplert una ordre o han fet conductes inapropiades, és per tant un discurs de caràcter plenament moralista, i han de retre comptes amb el Senyor. Jahvé és l’única divinitat, o força, que controla les seves accions.

Aquest fet no passa en la mitologia grega, font del que després s’ha traslladat a la teatralitat hel·lènica. En els mites grecs hi ha més factors que juguen el seu paper, com podrien ser les Divinitats de l’Olimp, els endevins, els oracles, de totes maneres el que és clar és que pels grecs, i pels estoics, el lliure albir està subjugat al que avui dia anomenem predeterminisme, i que per ells era el fatum, el destí.

El fat, el veritable culpable

Vinculat amb el fat i amb una concepció determinista (molt pròpia dels estoics), i en ocasions fatalista, de la vida trobem la teoria de Hebber, el «pantragisme»[3]:

«Esta culpa es original, no puede separarse del concepto de hombre y apenas entra en su conciencia. Le ha sido infundada juntamente con la vida […]. No depende de la dirección de la voluntat humana, acompaña todos lo actos humanos, tanto si nos dirigimos hacia el bien como hacia el mal, la medida podemos rebasarla tanto en lo uno como en lo otro. El drama supremo tiene que ver con esta culpa.»[4]


[1] BÍBLIA CATALANA INTERCONFESSIONAL. «Gènesi 3,17: El pecat i les seves conseqüències». La Bíblia. 12 ed. Editorial Claret. Barcelona: Editorial Claret, 2008. 19.

[2] BÍBLIA CATALANA INTERCONFESSIONAL. «Gènesi 6,13: El diluvi. Les causes del diluvi». La Bíblia. 12 ed. Editorial Claret. Barcelona: Editorial Claret, 2008. 22.

[3] «Pantragismus», neologisme format a partir del grec antic i l’alemany, i que posteriorment ha estat adaptat a la llengua catalana. Té el sentit de ‘tot és tragèdia’. S’atorga l’autoria a Friedrich Hebbel, el qual també va desenvolupar la visió pessimista sobre la vida d’Arthur Schopenhauer.

[4] Op. cit. LESKY, Albin. «El problema de lo trágico». La tragedia griega. Jaume Vallcorba. 1ª ed. Barcelona: El Acantilado, 2001. 67.

Anuncis

About - Àlex Agustí Polis -

Àlex Agustí Polis (Girona, 1991) Sóc blocaire, lletraferit, japonòfil empedernit i cinèfil encuriosit. Eclècticament esportista corredor i excel·lent gourmet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s