El poema La gaia ciència de Friedrich Nietzsche

Preàmbul

He estat pensant durant unes quantes setmanes en aquest poema de Nietzsche. L’he llegit en alemany; l’he llegit en català; i encara a dia d’avui no sé si n’he tret l’entrellat, però puc estar satisfet d’haver-ho intentat, tot i que ja aviso que pot ser que no sigui la interpretació correcte, o que l’hagi sobreinterpretat perdent de vista el referent. Voldria, però, que abans de la lectura es tingués en consideració que la crítica nietzschiana no és contra els llibres, almenys contra aquells que són transmissors de coneixements i que ens ajuden a la reflexió, sinó més aviat a un conjunt d’elements culturals que ens estan fent agafar uns hàbits que ens priven de viure amb vitalisme. És, en certa mesura, una crítica contra tot allò que ens oprimeix: el pensament dogmàtic, el port (pel mariner que estima el mar), i alhora una manera d’estendre la vitalitat i l’espontaneïtat a travessant l’horitzó marí. Cal entendre que en aquest sentit els llibres no són espontanis, i la poesia que hi ha en els llibres encara menys (tot i que suposo que el fet de recitar-la permet que temporalment sigui alliberada). Continuant amb la tendència del vitalisme, també crec que abans de començar amb l’anàlisi del poema cal deixar clar que la composició de Nietzsche no només és una crítica als llibres i, fins i tot una interpretació del reafirmació del pensament de platònic sobre la impressió dels pensaments en llibres. És també vitalisme. Per això crec que es tracta d’un reafirmament de l’esperit dionisíac, de la vitalitat, en una línia força semblant al fragment d’Ecce Homo: «Llegir un llibre de bon matí, a trenc d’alba, en ple vigor, a l’aurora de la pròpia força – ho trobo viciós».

1. Dies ist kein Buch: was liegt an Büchern!
2. An diesen Särgen und Leichentüchern!
3. Vergangnes ist der Bücher Beute:
4. Doch hierin lebt ein ewig Heute.

5. Dies ist kein Buch: was liegt an Büchern!
6. Was liegt an Särgen und Leichentüchern!
7. Dies ist ein Wille, dies ist ein Versprechen,
8. Dies ist ein letztes Brücken-Zerbrechen,
9. Dies ist ein Meerwind, ein Ankerlichten,
10. Ein Räderbrausen, ein Steuer-Richten,
11. Es brüllt die Kanone, weiß dampft ihr Feuer,
12. Es lacht das Meer, das Ungeheuer

***

Això no és cap llibre: què hi ha en els llibres!
En aquestes mortalles, en aquests taüts!
El passat és el botí dels llibres:
Però ací hi viu un etern avui

Això no és cap llibre: què hi ha en els llibres!
Què hi ha en les mortalles i en els taüts!
Això és una voluntat, això és una promesa,
Això és un darrer trencaponts,
Això és un vent de mar,un llevàncores,
Un cruixir d’engranatges, un menatimons;
Rugeix el canó, en fumeja blanc el foc,
Riu el mar, el monstre!

[Traducció al català de Manuel Carbonell, amb modificació de l’últim vers]

Interpretació

1. Per a Nietzsche la gaia ciència, aquesta art poètica, no pot ser de cap manera un llibre. Alhora es pregunta què són els llibres i què hi ha en ells. Una resposta podria ser idees, pensaments…

2. Continua i exposa que els llibres esdevenen mortalles perquè és allà on moren les idees (i moren perquè nosaltres les deixem allà impreses; ens desprenem d’elles), les idees ja no són transmissors de coneixements, sinó presoneres entre fulls de paper que estan esperant deleroses de rebre visites. En aquest sentit, tal i com exposar el filòleg a Ecce Homo, de res serveix un llibre si no et fa pensar.

3. Els llibres han guanyat la batalla; s’han apoderat del passat. Això podria ser referència a la pèrdua de transmissió de coneixements mitjançant l’escriptura. No com es feia en el passat, on l’oralitat explicava i transmetia els fets, els poemes, les cançons. I fins i tot, podríem connectar-ho amb el cas dels poemes homèrics que s’ha transmès oralment durant una gran i llarga tradició i de fet no ens ha important mai l‘autor. Nietzsche com a filòleg, i més com a hel·lenista, entenia molt bé què suposava pels antics recitar els poemes èpics.

4. No obstant, i després d’aquest missatge podríem interpretar que encara hi ha esperança, perquè el Heute (l‘avui) és un dia per crear. I podem tornar a crear pensaments i idees.

5. El filòleg reemprèn en aquests dos versos l’inici del poema per donar èmfasi a la seva argumentació inicial i deixar-nos clar que dintre d‘un llibre, així com a l’interior d‘un taüt hi ha el mateix: mort.

6. Responc a la pregunta de Nietzsche dient que els llibres són els cementiris d‘idees.

7. Quan es refereix a un Wille (testament) podríem interpretar que se’ns deixa un llegat. Sovint també és una manera d’acomiadar-te dels éssers estimats mostrant-los no solament coses materials, sinó un record. I continua dient que això és una promesa, però no veig clara aquesta paraula, segurament per la manca de coneixements de llatí. Però el que sí que tinc clar és que en l’alemany original promesa és Versprechen: i que sprechen té el significat de parlar, mentre que el ver té un sentit de vor o für, és a dir d’alguna manera intensifica aquesta paraula. De dir que hi ha ‘alguna cosa per parlar (en un futur)’.

8. Quan pensem en ponts pensem en una via de comunicació, intercanvi, desplaçament, apropament. Crec que el que el poeta vol dir amb aquest darrer trencaponts és que s’acaba quelcom. Si es trenca un pont perdem la forma de sortir i ens quedem isolats, però no sempre estar isolat és negatiu, i sinó que li diguin al cosmopolitisme de Diògenes. On clarament tota la societat atenesa entèn que Diògenes es troba sol, mentre que el cínic es troba en harmonia amb tot. Per a Diògenes el que és repressor i sense sentit és viure en una polis amb unes lleis humanes, podent ser un habitant del cosmos amb unes lleis naturals. Crec que el vitalisme de Nietzsche cal entendre’l en aquest sentit. El que et dóna vida no és allò confortable i fàcil. El que et dóna vida és el risc.

9. Amb aquests dos versos (9 i 10) Nietzsche ens comença a configurar una imatge d’un vaixell navegant: Això és brisa marina, un llevaàncores.

10. Amb paraula Steuer-Richten (menatimons) Nietzsche indica que amb la gaia ciència, o la gaia ciència ens dirigim al mar. I com he comentat abans el mar, és un element de gran vitalitat, com ara la brisa marina del vers anterior.

11. Disparar un canó pot voler significat un acte de fortalesa, de vitalitat. Un mena de mostrar-te. Et trobes al mar. Saps que l’has de témer, però tot i així et sents fort. I dispares un tret. Ja ets allà.

12. El riure del mar pot ser simplement l’ondulació de les onades. En tot cas si l’autor s’hagués referit a això també és curiós perquè quan la mar és mou podem pensar que té vida, i el missatge de tot el poema és el vitalisme que s’ha de tenir en front de la vida. I aquí arribem al quid de la qüestió: la mar és monstruosa? O és enorme? Podem entendre aquesta paraula des de dos sentits diferents:

1. monstruosa = la mar és perillosa.
2. monstre (enorme) = la mar té proporcions extraordinàries.

També es podria donar el cas que Nietzsche volgués alabar tots dos atributs de la mar. Per un costat el seu caràcter perillós, com molt bé saben tots els pecadors, alertant-nos que un tipus de vida amb vitalitat és perillosa, però no per això hauria de ser menys desitjable i alhora que la mar té unes proporcions extraordinàries.

Anuncis

About - Àlex Agustí Polis -

Àlex Agustí Polis (Girona, 1991) Sóc blocaire, lletraferit, japonòfil empedernit i cinèfil encuriosit. Eclècticament esportista corredor i excel·lent gourmet.

Un pensament sobre “El poema La gaia ciència de Friedrich Nietzsche

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s