Carta als meus estudiants de filosofia, de Marina Garcés

Hi ha tantes coses a dir i a pensar sobre les actuals transformacions de la universitat, que no sé per on començar. Així que he decidit fer-ho pel més concret i pel més urgent: vosaltres. Vosaltres que seieu davant meu cada dimarts i cada dijous a dos quarts de quatre, mentre la vostra ciutat sembla tranquil·la i fa la migdiada.

Per què veniu? M’ho pregunto cada cop que us veig arribar, un darrere l’altre, i seure silenciosament, sempre al mateix lloc sense que ningú us hagi demanat de fer-ho: ni tornar, ni seure al mateix lloc. El ritual es repeteix cada dia. Entrar a la classe escalonadament, pujar persianes, obrir finestres, enrotllar la pantalla que cobreix la pissarra, i intercanviar dos o tres comentaris fins que jo arranco a parlar. Us explico coses d’Orient, intento posar els prejudicis de la filosofia potes enlaire, obro vies de fuga cap als impensats i us ofereixo camins de retorn que ja no siguin els mateixos, ni nosaltres tampoc. Proposo debats, lectures en grup, seminaris a partir de les vostres recerques. Em seguiu, feu tot el que us dic: escoltar, anotar, comentar les lectures, discutir en els debats. Presentareu un treball el dia que toca. Suposo que d’això es tracta i que això és el que cal fer, assignatura a assignatura, a través de l’horari que dóna ritme a la setmana i forma a la vostra vida d’estudiants. No ha estat sempre així?

Si us escric i si és urgent és perquè ara ja no és sempre. Tot i entrar a la mateixa aula, tot i que ens sapiguem el ritual, ara trepitgem una realitat que ja no és la mateixa i en la qual la nostra trobada setmanal s’ha tornat, simplement, una extra-vagància. Estem fora de lloc, circulem fora de pista i segurament ens queda poc temps. El que dic no és fruit d’una suggestió apocalíptica ni d’un victimisme anti-retallades. És que la universitat ja fa anys que silenciosament navega cap a la seva transformació radical, amb un full de ruta del que no som part. Els intel·lectuals es lamenten, nostàlgics i impotents. Professors i estudiants conjurem la por al canvi fent com si no passés res, obeint com autòmats les pautes mortes d’una institució que a vosaltres ja no us donarà res a canvi, més que un títol devaluat d’un país arruïnat on directament sobreu, vosaltres i el 50% dels joves que no hi troben res a fer. La nostra obediència m’avergonyeix.

Només tenim dues opcions: o fugim d’aquí, com molts ja estan fent, o fem de la nostra extra-vagància un desafiament. Desafiament a què? A la racionalitat instrumental i calculadora que colonitza les nostres vides a mesura que avancen els efectes de la despossessió a la que som sotmesos. Estem sent expropiats, de béns comuns i de riquesa col·lectivament produïda. Però també estem sent expropiats de nosaltres mateixos, dels nostres valors, de les nostres apostes i conviccions. La crisi no només ens fa més pobres, també ens fa més miserables. Tinguem-ho clar: el valor, en termes de càlcul, que obtindreu d’aquesta carrera és zero. Però la riquesa que en podeu treure serà, si voleu, inesgotable. El rendiment no depèn de vosaltres. La riquesa, sí.

Als anys 60, una monja i artista americana, Sister Corita, va penjar un regles al l’Escola d’Art de l’Immaculate Heart College. [foto] Invitava els estudiants a confiar, experimentar, ser disciplinats, buscar bons exemples a imitar, no desaprofitar res, alegrar-se i treballar, treballar i treballar. Els invitava, a més, a escriure altres regles la setmana següent. Provaré ara d’apuntar-ne algunes de noves per a nosaltres, no una setmana sinó més de mig segle després. Us invito que les prengueu per reescriure-les quan creieu.

1. Busca allò que t’importa i tracta-ho com un fi en si mateix. Tot el que instrumentalitzis t’acabarà instrumentalitzant.

2. No malgastis el temps ni el facis perdre a ningú. Pren-lo en la màxima consideració, el teu i el dels qui el comparteixen amb tu.

3. No estalviïs esforços. Guia’t per la màxima exigència que et puguis donar, no per les expectatives que puguis complir.

4. Evita distraccions inútils. No t’acomodis a la “pose” de l’estressat, “agobiat”, superat per les circumstàncies. És ridícula.

5. Creu en el que et fa viure i, si pots, comparteix-ho.

6. Si no tens grans propòsits, busca’n un de petit i porta’l fins al final. Veuràs com et portarà molt lluny.

7. Oblida les paraules que s’adeqüen massa bé al soroll que ens ensordeix i anestesia. Busca les que l’interrompen, encara que per això hagis d’emmudir.

8. Guanya coneixement sense perdre les preguntes.

9. Pensa com et guanyaràs la vida. És una pregunta important. Els diners es cobren amb vida.

10. I com diu la Corita, alegra’t sempre que puguis. És més fàcil del que sembla.

Entre Saragossa i Barcelona, 29 de novembre de 2012,
Marina Garcés (professora titular de filosofia a la Universidad de Zaragoza)

Publicat originalment a Nativa

Anuncis

About - Àlex Agustí Polis -

Àlex Agustí Polis (Girona, 1991) Sóc blocaire, lletraferit, japonòfil empedernit i cinèfil encuriosit. Eclècticament esportista corredor i excel·lent gourmet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s