Monthly Archives: Mai de 2013

El cinisme com a forma d’ideologia de Slavoj Zizek

La definició més elemental d’ideologia és probablement la famosa frase d’El Capital de Marx: «Sie wissen das nich aber sie tun es» (No ho saben, però ho estant fent). El mateix concepte de ideologia implica una espècie de base, constituïda ingenuament: la manca de reconeixement de les seves pròpies pressuposicions, de la seva pròpia condició efectiva, una distància, una divergència entre el que anomenem realitat social i la nostra distorsionada representació, la nostra falsa consciència d’això. Per això alguna cosa com una consciència naïf pot ser transferida a un procediment crític-ideològic. El punt d’aquest procediment és liderar la consciència ideològica naïf fins a un punt que pugui reconèixer per ella sola les condicions efectives, la realitat social que està distorsionada i, a través d’aquest mateix acte, dissoldre’s per ella sola. En les més sofisticades versions dels crítics de la ideologia —desenvolupades per l’escola de Frankfurt, per exemple— no es tracta només d’una qüestió de mirar coses (això és, la realitat social) com realment són, de llençar els espectacles distorsionats de la ideologia; el punt principal és veure com la realitat per si mateixa es reprodueix ella sola, sense l’anomenada mistificació ideològica. La màscara no permet simplement amagar l’estat real de les coses; la distorsió ideològica consisteix en escriure a través de la seva mateixa essència.

Continue reading El cinisme com a forma d’ideologia de Slavoj Zizek

És quan amo que hi veig clar

En l’Edat Mitjana, entre els segles XI i XII van aparèixer uns poetes en la franja meridional francesa que van escriure en llengua vulgar, i no en llatí com se solia compondre la poesia. Aquests poetes se’ls va anomenar trobadors, nom que ve del verb trobar, és a dir, trobar alguna cosa i crear literàriament. Els seus poemes no només van presentar una perfecció tècnica i van canviar les antigues unitats de mesura per síl·labes i accents -pensant en la musicalitat del poema ja que es composava per ser cantat-, sinó que van reinventar el concepte d’amor. Estem parlant de l’amor cortès.

L’amor cortès no va sorgir de tractats filosòfics ni va originar-se com una teoria amorosa, sinó que es va formar en la poesia. Així doncs, hem d’entendre també aquest amor d’acord amb la poesia. Una característica innovadora dels poemes dels trobadors és que van relacionar l’arribada del bon temps, de la primavera com a renaixement de la naturalesa, amb el renaixement de la vitalitat i l’amor humans. D’aquesta forma, el poeta composa música de la mateixa manera que els ocells tornen a cantar en èpoques primaverals. En altres paraules, la primavera fa reviure l’amor i el trobador, que sent com l’amor el desborda, s’adona que ha de composar, de fer alguna cosa.

Continue reading És quan amo que hi veig clar

Nietzsche de Joan Maragall

Joan Maragall, el poeta

Presentem un article sobre Nietzsche; i no un article qualsevol que es refereixi al filòleg clàssic, sinó el primer article que va aparèixer en tota la península Ibèrica que tractà sobre el pensament del de Saxònia. Es tracta d’un article intitulat NIETZSCHE, i signat per un tal Panphilos, que va aparèixer un estiu a la publicació, en aquell moment bisetmanal, de L’Avenç. Amb el temps s’ha sabut que aquell Panphilos (o Pamphilos, tal i com l’anomenen al número de desembre de la mateixa revista), que de pàmfil no en tenia res, era un pseudònim del poeta Joan Maragall, qui també traduir alguns fragments del Zaratustra nietzscheà.

Desembre de 1893, es publica la primera traducció catalana del prefaci ‘”Així parlà Zarathustra”

La paraula amb la que signa l’article, Maragall, és reveladora: panphilos o pamphilos, que en català seria pàmfil, té dues vessants: l’una, que tindria a veure amb ser apàtic, ser nihilista, i la segona que és l’etimològica, que es podria traduir del grec clàssic com aquell que és “amic de tothom”.

Normalment a l’hora de connectar Maragall amb Nietzsche se sol parlar de l’Excelsior, poema que ens remet al de La gaia ciència (Die fröhliche Wissenschaft) de Nietzsche. Però també convé remarcar la presència d’un lleó i d’un infant en la seva poesia Paternal.

Hem decidit conservar íntegrament l’article tal i com va ser publicat originalment; així doncs, esperem que el lector no se sorprengui si descobreix la umanitat (sense hac), o força menys apòstrofs dels que la normativa actual toleraria. Ara sí, que sense més preàmbuls us deixem aquest text de Maragall, el de la paraula viva; i, ara també, el de la filosofia viva.

Continue reading Nietzsche de Joan Maragall

Sobre la veritat i la mentida en el sistema aristotèlic

Oferim una petita traducció d’una nota a peu de pàgina del llibre publicat pòstumament d’Arthur Schopenhauer, que en català s’ha traduït per L’art de tenir sempre la raó. Fa temps ja vam comentar aquest llibre, però ara reprenen aquest text, directament de l’obra original (és a dir, en alemany) perquè ve acompanyada de notes interessants i cites. Per als que vulguin aprendre de la sofística i/o la retòrica poden consultar l’article d’El arte de tener la razón de Arthur Schopenhauer.

El temps salvant la veritat de la falsedat, de Françoise Lemoyne (1737)

Continue reading Sobre la veritat i la mentida en el sistema aristotèlic

L’amor segons Zizek

“L’amor és maligne”, sentencia Slavoj Zizek.

Això és l’inici d’un documental que fa un parell d’anys es va realitzar sobre la figura del filòsof eslovè, Slavoj Žižek. El documental que porta el mateix nom que el filòsof, Zizek!, segueix a l’estrella acadèmica en el seu dia a dia, en les seves quotidianes excentricitats, i en les seves multitudinàries conferències. L’acadèmic eslovè es ben conegut per les seves idees peculiars i alhora molt radicals sobre qüestions delicades. No obstant, creiem que és de gran utilitat apropar-nos al seu pensament i a la seva vida.

Quan s’acaba l’amor

Zizek s’ha divorcitat tres cops. Com ho porta? “Ah, ara t’ho explicaré. Saps que el jove Marx (no l’idealitzo, era un tiu fastigós, crec personalment) però tenia una lògica meravellosa. Deia: ‘No dissols solament el matrimoni; divorciar-te significa que retroactivament estableixes que l’amor no era vertader.’ Quan l’amor s’esvaeix, retroactivament estableixes que mai va ser amor veritable”. És el que va fer? “Sí! El vaig esborrar completament. No és que no cregui que ja no estic enamorat. És que crec que mai ho he estat.”

Extret i traduït d’una entrevista a The Guardian

[Les traduccions de l’anglès del vídeo (2012) i del fragment de l’entrevista (2013) són  d’Àlex Agustí(2013)]