La filosofia i la mar, de Tono Fornes (IES Chabàs)

De vegades sospito que el que representa per algunes persones l’esperit de la música, per a mi ho representa el mar.

—Josep Pla.

*        *         *

Trobades de filosofia divendrívola a la Universitat de Girona. Maig 2013.

LA FILOSOFIA I LA MAR

de Tono Fornes
(biòleg; IES Chabàs de Dénia)

Sinopsi: fer camí contra el vent gràcies al vent és una tasca comuna de la filosofia i la navegació a vela. La vella qüestió filosòfica de llibertat versus necessitats és comentada ací, tot suggerint que l’antinòmia de la llibertat no és la necessitat, sinó la burocràcia. L’autor aprofita per encolomar a l’auditori algunes reflexions sobre el mar com escola moral de Josep Pla, i fer-se eco d’aquell crit de Nietzsche: a les naus, filòsofes!

[…] ἀνήριθμον γέλασμα
(Prometeu encadenat. Èsquil v.90)

Probablement la majoria de vostès no saben grec clàssic. Jo tampoc, per desgràcia, així que ja tenim alguna cosa en comú. Es tracta del cèlebre vers que Èsquil posa en boca de Prometeu quan invoca l’innumerable somriure de les ones de la mar. ¿És cert que el mar de vegades riu? Potser no siga un motiu gratuït de reflexió. Ho anirem examinant amb l’ajuda de la seua paciència.

En un article intitulat L’importaria preguntar una altra cosa? un professor de filosofia feia constar entre divertit i irritat que qui entrevista un filòsof sempre li pregunta què és la filosofia, però no és costum preguntar què és la medicina a un metgessa, què és la biologia a un biòleg o què és la jardineria a un jardiner.

Crec que una perplexitat veïna tindria un mariner preguntat per quina cosa és la mar com a categoria, i en què consisteix exactament navegar.

Em sembla intuir una dèria comuna en la dificultat de copsar amb el fixisme de les paraules assumptes que, com la filosofia i la navegació, són camí i moviment.

Ací mostra ja les orelles Nietzsche en l’impagable article que anomena Veritat i mentida en sentit extramoral. Ve a dir —em sembla— que la insuficiència del llenguatge rau en la impossibilitat de descriure amb conceptes estàtics una realitat l’essència de la qual és justament el moviment i el canvi, que el llenguatge és incapaç d’accedir a la realitat de la vida perquè la fossilitza, i que l’única manera d’aproximar-se a la comprensió de l’esdevenir del món és retòrcer el coll a les paraules i regatejar com a Messi el baló de la sintaxi (eixe és el desesperat intent de la poesia), o bé passar-se a la Música, que jo crec que és el fonament del seu amor frustrat per Wagner. La misèria del llenguatge és la presó de les paraules que a la vegada ens són tan necessàries com l’aire. És el problema filosòfic dels universals. Totes les paraules substantives ho són, ho vulguen o no. Un arbre és en sentit lògic tots els arbres, l’essència fixa, ontològica, d’arbre. Hi estem tan acostumats que no ens estranyem massa. En la mar, però, és lleugerament diferent en el sentit que canta més la contradicció que denuncia Nietzsche. Si jo dic a un company de travessia: «Mira! Un peix volador!», poden passar vàries coses. Que ho haja vist en el mateix moment que jo, o un segon més tard. Però, fins i tot si ha vist exactament la mateixa escena, per a mi eixa imatge fugaç i bonic vibra amb unes reminiscències de mon pare que l’altre no pot tenir, significa uns problemes d’evolució biològica que l’altre no es planteja, i sobretot em recorda que he d’estar atent als aparells de pesca perquè significa que probablement el peix volador està fugint de les llampugues que amb sort hi entraran al curricà que remolque i ens donaran de sopar. Les seues melodies de la mateixa imatge i les seues emocions seran diferent, més riques o més pobres però distintes. Em sembla que en la mar eixa paradoxa del llenguatge que assenyala Nietzsche s’assumeix d’una forma més intuïtiva. Potser ens transformem en part en dofins en el sentit que tendim a referir-nos a relacions per designar coses (Bateson), i la poca comunicació passa a ser més gestual, gutural i relacional que denotativa. Per això els pescadors parlen molt en la taberna portuària però en la mar tendeixen a l’afàsia. Les paraules són més denses que l’aigua de mar, per això naufraguen.

Potser hi ha altra manera de combatre la insuficiència escleròtica del llenguatge: navegar i callar, que és una opció més marinera. O si ho prefereixen més wittgensteiniana, per allò que «del que no es pot parlar cal guardar silenci».

En el món de la mar les vivències són particularment canviants, mòbils i fugisseres. Són, per dir-ho a la manera de Spinoza, sub specie durationis i no sub specie aeternitatis. S’ha de dir que una bona navegació a vela amb temps propici és de les primeres, però que amb temporal se’ns fa interminable i passa a ser sub specie aeternitatis.

Navegar és fruir. Aquesta perspectiva del moviment ens situa de forma immediata al costat de les antigues escoles filosòfiques gregues que els seus coetanis anomenaven amb ironia «els fluents». Eixa tendència de la qual Heràclit l’obscur («Som i a la vegada no som») —i s’ignora si pronosticava l’anomenat problema català—) n’és més o manco fundador.

Panta Rei. La famosa anècdota de qui no pot mullar-se dos voltes en el mateix riu resulta automàticament aplicable en el riu de la mar i de la vida. Manipulant una broma didàctica de Bertrand Russell: «o siga, que si navegant un febrer de tramuntana pel cap de Creus em llance per la borda amb una corda, puge al veler i em torne a tirar al mar, ni el mar ni jo no serem ja mai els mateixos. Russell afegiria: «espere que l’exemple quede prou clar perquè no recomane al lector reproduir tal exercici».

L’imperatiu categòric no és sempre fàcil d’aplicar navegant: l’imperatiu ètic i estètic és senzillament no naufragar. Tanmateix, de sabors kantians m’interessa molt una frase seua sobre el que és necessari i el que és contingent, l’afamada qüestió de les relacions bel·ligerants entre llibertat i necessitat, i aquí focalitzaré el tema. Diu el filòsof de Königsberg en una digressió: «també un colom, quan nota la resistència de l’aire en les seues ales podria pensar que encara volaria millor si no hi haguera aire». És exacte, és bellíssim i és mariner a tope, perquè si els velers naveguen parcialment contra el vent és, precisament, gràcies al vent. Recorde el cas d’un jove que aprenia en un 4.70, un veleret bonic de vela lleugera, que li havien prestat a Les Marines prop de Dénia i amb el que havia arribat a Oliva, a unes dotze milles, costejant. Un amic capità de la Marina Mercant i un servidor vam trobar el xic jove, fort i simpàtic, assegut plàcidament en l’arena, amb el veleret avarat al platjar entre Oliva i Dénia. Bufava l’embatà, un xaloc tèrmic no massa agressiu que era perfectament negociable. Ens va explicar que, com que el vent li venia en contra, s’esperaria que bufara a favor i passaria si calia la nit en l’arena amable de l’estiu fins que el vent li vinguera de popa. Encara estem rient-nos Vicent Llorca i jo de les seues dificultats. Si els navegants i els filòsofs i el propi Ulisses (o l’heroïna Ada Colau) s’han d’esperar a que bufe el vent a favor per arribar enlloc, la tenim clara. Si alguna cosa bonica té la navegació a vela és poder navegar relativament contra el vent gràcies al vent.

No som ningú en la mar que ens aclapara. Odisseus **o Outis tal com s’anomena davant el cíclop Polifem** sembla que sona en grec antic com Don-nadie, mister Ningú. [Nemo, en llatí, d’on el nom de l’excels capità Nemo de Jules Verne; tot un homenatge a l’Odissea].
—Dis-li als teus que el nom de qui t’ha socarrat l’ull és Ningú [**Outis**, Oudeís, (Odisseu)] —canta el poema homèric. Ja coneixen la moderníssima i gairebé surrealista escena literària que hi segueix quan el monstruós ciclop Polifem, encegat de l’únic ull, convoca a crits els col·legues ciclops a la venjança—.
—I qui t’ha ferit?!
—Ningú. Ell ha sigut, Ningú!
—I si ningú t’ha ferit, per què ens demanes ajuda?

Deixeu-me fer servir això com a motiu per reincidir de nou amb l’enemistat essencial del llenguatge i la mar, que no és altra que la guerra de la frígida i lògica Atenea contra la bogeria imprevisible de Posidó. El seny i la rauxa. Tots som Ningú navegant. L’art si es fa a través de les paraules, dels noms, haurà de ser a pesar de les paraules i dels noms. Com diu una bella frase de Nabokov que m’ha oferit Robert Usach:

L’art és una crida al fons secret de l’ànima humana on les ombres d’altres noms passen com ombres de naus sense nom que es creuen silencioses en la nit.

Call me Ishmael. No diu «el meu nom és Ismael» sinó Digues-me Ismael. Així comença Moby Dick. Embarcat en el Pequod amb el capità Ahab, qui segurament no perseguia matar cap cosa diferent de la seua ànima en forma de balena blanca, sap que ha de renunciar a la significació essencialista que pesa sobre els noms, inclòs el seu. En els dies i nits que vindran en alta mar, Ismael es farà amic i gairebé germà del salvatge Queequeg. ¿D’on era aquest homenot tatuat, aquesta bèstia humana? Diu el text en un fragment que m’encanta: «Queequeg era d’una illa molt llunyana situada molt al Sud i molt a l’Oest. No intenteu trobar-la en cap mapa, perquè els llocs vertaders no hi figuren». True places nevera are.

En la tragèdia que es desenvoluparà més tard i on Queequeg moribund ha construït el seu propi taüt, Ismael se salvarà de les ones agafat al salvavides del fèretre de l’amic en una història moral en què tot s’afona i on l’únic que acaba surant i salva la vida al protagonista és l’amistat.

L’obra viva d’un vaixell és justament la que no es veu, la part que està submergida i per tant la que ens sosté navegant. Sospite que el terme li haguera agradat a Freud. Però això ens ve donat, no és contingent, és necessari perquè és com és i punt. El vent, la seua intensitat i direcció, les isòbares, el ritme i altura de les ones, la posició de les estrelles, la forma i figura dels núvols, la densitat de l’aigua de mar… fins i tot l’atzar de veure o no balenes [jo les he vistes a la mar de Dénia, rorquals comuns, més grans que els majors dinosaures del Cretaci, precioses], tot això pertany a les lleis de la necessitat en tant que són assumptes de la Natura del tot alienes a la nostra voluntat.

La hipòtesi que vull proposar-los és que l’oposició llibertat-necessitat és una fal·làcia que en navegació el contraria de la llibertat no és la necessitat, sinó la burocràcia. No els avorriré relatant cadascun dels papers i certificats i carnets i bengales i banderitas que he de dur per navegar legalment amb el capità Boira que no arriba ni a huit metres d’eslora. Com si no tinguérem prou amb l’esclavitud excelsa de la mar hem de portar una gestoria a bord. Llibertat a la mar? Afortunadament quan estàs a més de deu milles mar endins, la cosa canvia. Passes a estar pràcticament a soles amb la teua tripulació i el teu vaixell, i de sobte t’oblides de portar al timó una gestoria flotant. De sobte només existeix un problema i una solució: EL MAR.

El conreu de l’atenció en la que et jugues literalment la vida quan navegues, i l’oposició entre imaginació i desig són dues de les provocacions magnífiques que em van oferir un llibre de divulgació de la professora amiga Maite Larraure sobre el pensament de Simone Weil. Hom no pot imaginar en la mar, en part perquè navegant s’està ja dins de la imaginació més aviat truculenta d’un déu o d’un demiürg, però el desig —sobretot el d’arribar a un nou punt de partida, o siga a un nou port— és un desig irrevocable. La imaginació en tant que fantasia hem de deixar-li-la al mar i als seus motius ignots. La fantasia i la màgia per a Harry Potter. I, per desgràcia, també per als ministres d’Educació que en fan un ús promiscu. Nosaltres a mirar i a actuar. A navegar.

«La mar no vol homes», deien els pescadors de la Marina. Chuleríes les mínimes. Un fatxenda dura en la mar fins el primer signe de mal temps i el primer ruixim al rostre, com bé saben els sacrificats treballadors de Salvament Marítim a qui avisen al primer esglai.

Els pijos i els exhibicionistes de la tecnologia estan intentant fer pija la mar, però ho tenen agre, almenys lluny de port. El mar com a metàfora de la llibertat, de la vida descordada i sense limitacions, és una fal·làcia absoluta. Segurament són possibles altres interpretacions del fragment de l’Odissea quan l’heroi es fa nugar al pal per no claudicar al cant de les sirenes, però la lectura autèntica crec que és aquesta: qui fa cas als seductors cants de les sirenes de la imaginació, naufraga sense remei. Si no en fa cas i conserva el desig de tornar a port, arribarà a casa algun dia. Almenys si sap on el porta el desig, perquè com deia Sèneca: «ignoranti, quem portum petat, nullus suus ventus est». És a dir: «cap vent és favorable per qui ignora a quin port es dirigeix». [Ep! Tampoc no sé llatí, però diu això Sèneca, segons sembla].

Navegar és molt incòmode. També ho és mode filosòfic. No recomane cap de les dues coses, francament… I per què no? Rectifique: la navegació i la filosofia ens ajuden a entendre’ns en la nau del món, ens ajuden a viure, i com deia Ferrater: entendre és sempre millor que témer. Spinoza afirmava que la seua potser no fóra la filosofia més alta, però que era la millor filosofia. L’ètica de Spinoza podria ser vista com un llibre d’instruccions nàutiques a favor de la felicitat i és per això que plagia el formalisme d’Euclides i la qualifica de geomètrica, com el compàs, les regles i el transportador d’angles que necessita un marí sobre una carta nàutica per arribar a port. La qüestió és que la vida no esdevinga una travessia ombrívola sense compensació possible.

Anar per mar, mareja. Sèneca, rodolant com un cep en el trajecte entre Itàlia i Sicília deia: «De quina cosa no se’m podrà ja persuadir si m’han persuadit a navegar?!». Estoic, però no tant, potser hagués aplaudit la millor definició del mal mar, que és la que va formular un pescador bretó després d’un temporal: És molt senzill d’explicar —li va dir a un terrícola—: «Primer t’espanta morir-te, i després t’espanta NO morir-te».

Però la cosa venia de molt abans, de l’Odissea, i dels difícils i sempre tràgics retorns (Nostoi) de les guerres,  d’una guerra que des d’Homer és totes les guerres: la de Troia…

[Done per suposat que per a tots els presents l’Odissea constitueix —junt amb la Ilíada de la qual després de tot hi procedeix—, el poema èpic fundacional de tota la literatura d’occident. Com sóna. Done encara més per acordat que l’Odissea homèrica és la millor novel·la d’aventures marítimes i vitals que puga imaginar-se, al costat de la qual empal·lideixen tots els texts nàutics posteriors. I també els no nàutics, com l’Ulisses de Joyce que n’és el genial i divertidíssim plagi. Hauria d’estar prohibit navegar sense saber-se de memòria alguns hexàmetres o almenys algunes de les fòrmules i epítets que la Musa canta en l’Odissea a través d’Homer.  Entre elles la perikalea limene “el llac bell-per-tot”, un dels pocs fragments irrefutablement apologètics de la mar que podem espigolar al text.]

Perquè, tanmateix, s’ha de dir que l’Odissea és el llibre més antimariner que existeix. Quan Zeus convençut per Atenea encoloma a Hermes que vole amb les seues sandàlies alades i ordene a Calipso que deixe anar a Odisseu, que ja està bé de follar amb l’heroi, el Missatger ha de viatjar fins a la illa d’Ogigia —que és qualificada com «el melic de la mar» (omphalós thalasses) i probablement és Malta—. Quan hi arriba, Hermes explica que ha volat fins allà ben al seu pesar i per ordre del jefe. I afegeix: «si no fóra així qui travessaria per gust tanta aigua salada?».

Com saben, l’Odissea té un final feliç excepte, naturalment, per a Antinooo i la resta dels pretenents que són víctimes de l’arc del protagonista. Que per a Penèlop —qui s’havia passat set anys fent punt de ganxo, com Merkel —fóra també una alegria o un càstig retrobar-se amb l’antic marit desofegat, ja ho deixe en mans de vostès. Per cert, quan torna finalment a Ítaca, a Ulisses només el reconeix el seu vell gos abans de morir d’excitació. A son pare Laertes ha de enumerar-li un a un els arbres que le li va regalar en l’adolescència per tal que accepte que és realment el seu fill. Certament, el decrèpit Laertes estava ja cec i tenia coartada, però no ho estava Penèlop, qui tampoc se’n refia fins que li parla del capçal del llit que va escolpir del tronc d’una olivera. El mar ha absorbit la seua identitat. És més ningú que mai. Només les relacions que explica demostren ser qui va sent. S’ha convertit en un dofí, i només un ésser aliè al logos com el seu gos l’ha identificat.

Però si l’Odissea té un final feliç és perquè, cap al final del gran poema èpic, li conta a la dona que els déus li van pronosticar una vida llarga i una mort dolça, lluny del mar: Que ha de viatjar terra endins sense parar i no aturar-se fins a ser rebut per gent que ignora què és el mar, i aleshores estacar com una senyera el rem que encara porta amb ell en un acte simbòlic de comiat de la seua epopeia marina mentre ofereix sacrificis a Posidó del que per fi —per fi!— s’ha lliurat definitivament. Adéu a la mar.

Es tracta d’un fragment preferit del meu amic filòsof i navegant Joan M. Marín —que té moltes més milles que jo a l’esquena i a més ha anat a Ítaca en un veler des de Castelló— en el que discrepem. Fa pocs dies em va escriure: «El millor dels grans mites és la seva polisèmia. On tu veus un text antimariner també es pot veure un text de reconciliació d’Ulisses amb Posidó, que tant l’ha putejat; i per extensió amb la mar, que tanta mala vida (i tan bona, de vegades, per les experiències que li ha permès viure) li ha atorgat. Abans de morir, Ulisses ha d’anar fins on conegui la mar i allí instaurar el culte a Posidó. Es converteix en el seu predicador i profeta! A la fi dels seus dies, tot mariner duu la mar dins d’ell; per això només Ulisses haurà de portar-la fins indrets on la gent no sàpiga salar el menjar i confonga el rem que porta al muscle amb un ventador de gra».

Si amb els grecs antics volem maridar la veritat amb la bellesa —i hem d’identificar-les de nou o estar perduts!—, és evident que Joan Marín m’ha clavat un gol per tot l’escaire.

No sé deixar de citar ara el millor llibre de navegació que existeix, el de l’escola dels Glènans. Anota el fet evident que els temporals per paorosos que siguen es diuen temporals perquè no són permanents sinó passatgers (Heraclit de nou!), i en un moment o altre deixen de ser-ho. Diu alguna cosa així: «penses que no ho trauràs, que us hi anireu tots a pico i s’ofegareu. Es nit tancada, però poc més tard l’horitzó comença a clarejar i eclosiona la rhododactilos eos, és a dir, l’alba de dits rogencs. Lluny de tranquil·litzar-te, l’escenari t’espanta perquè ara sí que veus les ones que només intuïes i són monstruoses com els ulls dels ciclops. Portes el timó vint hores seguides, estàs xopat, baldat i a soles en coberta, mentre la gent de què ets responsable udola oracions o blasfèmies en la cabina tancada… Tot són ruixats i el vaixell s’ha convertit en una mula difícil de governar que cal dur pel camí millor malgrat la fatiga. Aleshores, una noia puja a fer-te companyia a coberta. Preocupada pel seu cabell que rebolica el vent es posa una cinta en el cap i s’enfunda en un impermeable nàutic. Et toca el muscle i et diu: «Tot bé patró?». Quin espectacle sublim! «Vols un poc de xocolata o un vi?». En eixe moment i gràcies a eixe gest —diu els Glènans— ja hem vençut el temporal.

I ja ho hem vençut perquè demostra que si la tripulació no estava paralitzada de por és que ho estaves fent bé i això fa evaporar-se la teua pròpia por, que en la navegació i en la vida és el perill màxim.

«En què consisteix la felicitat?» —se pregunta Epicur—. «En un jersei» —li contestarem.

Segons la llegenda oriental el primer navegant va ser un xiquet abandonat. Embarcat en un niu de bambú fabricat per un ànec, va haver de lluitar contra els set turments de la mart que són: la fam, la set, la soledat, l’autocompassió, la pena, la por i l’esperança. Conta el relat que va superar els sis primers però fracassà en el setè; per això l’esperança està clavada al cor dels éssers humans.

La llegenda no parla, però, del fred ni del calor que són autèntics càstigs a bord. De vegades en la mar la felicitat consisteix, en efecte, en un simple jersei.

Navegar és esdevenir mar. Es tracta d’intentar simpatitzar amb la mateixa simfonia que la del desert d’aigua que hi solquem. És a dir, aconseguir eixa harmonia difícil per la qual el veler es converteix en un plec més de les ones que tal vegada riuen, i aconseguir que eixe riure no es transforme en una rialla tetànica.

Els itineraris planificats en navegació, els camins cap a un port, es diuen i sempre s’han dit derrotes. «Navegant des de Marsella en la derrota de Menorca», per exemple. Els llibres obligatoris a bord d’instruccions nàutiques s’anomenen de fet derroters. Està legislat que el derroter, junt a les cartes nàutiques de la zona, s’han de dur obligatòriament a bord. És l’única obligació legal que m’agrada i és l’únic documenta que no et demana mai la Guàrdia Civil. Propose als filòlegs ací presents (jo crec que tot filòsof és i ha de ser també filòleg, un enamorat del llenguatge i dels seus límits expressius) que esbrinen quina accepció de derrota procedeix de quina altra.

Resulta extenuant les voltes que s’ha repetit que l’important és el camí, el trànsit, però en navegació és d’una evidència colossal. Permeteu-me una anècdota en la darrera singlatura a Les Illes en el meu veleret des de Dénia on planificàvem una escala en la cost nord d’Eivissa per a després anar via la Illa de Cabrera a Porto Colom en Mallorca i, més tard, fer camí cap a les bellíssimes cales del sud de Menorca: La Macarella, cala En Turqueta, Son Saura… Ja no ho intentaré més. Serà la última aposta nàutica d’alta mar en El Boira que hauré fet, perquè la burocràcia m’obliga a una tal quantitat de papers, materials de seguretat, i de coses supèrflues que resulten més cares que el meu veleret. Ja aniré amb ferry veient vulga o no la tele i m’embarcaré en un llaüt dels meus amics de Formentera. Que les den.

L’anècdota: a les dues hores de salpar de Dénia amb ventolera dura de llebeig, mentre es colgava el sol i amb la nit per davant, la nòvia d’un amic pregunta:
—I quantes hores calcules que ens falten per arribar?
—Cap, ja hem arribat.
—Com?
—Que ja hem arribat. Si l’objectiu únic fóra anar a Menorca haguérem agafat un avió que fa la ruta València-Maó. No és el cas. Nosaltres ens hem marcat una fita geogràfica però el nostre objectiu i el nostre desig és el de navegar. Estem en la mar i amb el rumb que més ens convé. Estem en navegació i per tant ja hem arribat.
—Crec que vaig a gitar-me un poc a la cabina; avisa’m si veus dofins —va dir ella.

Deixant de banda la subraça humana de l’homo turisticus, la mar és sobretot una escola moral. És la millor escola que existeix perquè és una escola d’humilitat i de modèstia. Però que a través de l’acció t’atorga de vegades el premi d’uns instants insubstituïbles d’alegria:

Us entren unes ganes irreprimibles de suar, d’estirar una corda, de remar. Al vespre teniu son; el cervell rebutja qualsevol obsessió, us entra el desfaliment deliciós de la felicitat… No es pot demanar una evasió més útil que la  que produeix un vaixell (11-318)

Com veurem, ja els he endossat una reflexió d’un col·lega vostre gironí que adore, Josep Pla que era de Palafrugell (com Sílvia Pérez Cruz) i és dels pocs escriptors que excel·leix parlant de la mar i de la impossibilitat essencial d’adjectivar-la. Diu Josep Pla en un altre moment:

La mar innumerable, sempre canviant, esgota la nostra fantasia, I quan sentim aquest esgotament trobem la mar idèntica, monòtona, igual. A través del primer moment, la mar ens domina i ens produeix plaer. A través del segon ens angunieja i ens  dóna un malestar imprecís i vague. Per trencar aquest joc hauríem de trobar el mot just i comprensiu de la mar… però així que pensem tenir-lo ens fuig com si fos una ramiola de vent o el cargol voluptuós d’una onada. (1-249)

Conèixer-se a un mateix (γνῶθι σεαυτόν) és la coneguda màxima que Sòcrates fa seua d’una inscripció arcaica del temple de Delfos. En la mar, aquesta sanció sobre la pròpia identitat és decisiva. I culinària. Li la dedique a Ferran Adrià, al gironí Celler de can Roca, flamant campió del món, i a la nouvelle cuissine en general:

És quan tractes de fer en mar, a bord d’un vaixelet, amb nord fresc, un parell d’ous fregits, i veus la manera absurda com ballen els ous a la paella i que no pots arribar a fer-los, que comences a tenir una idea del que ets exactament. (11-402)

Pla és un epicuri lleugerament agoròfob i misantrop, i per això mariner vocacional i «illòman explícit», com es qualificava ell mateix. Aspira, com el de Samos, a l’hedoné catastemàtica, el plaer sense agitacions, estable entre les ones que tal vegada riuen, lluny de la fúria frustrant de l’hedoné cinètica, del desfici nerviós d’un mal negoci.

Hi afegeix:

Els viatges per a mar són molt útils perquè contribueixen a  posar les coses al seu lloc. De mar estant veuràs la quantitat de ximpleries i d’insanitats que contribueixen a fer desagradable la  vida dels homes. Et sorprendrà la nimietat del que els teus ulls contemplen. Això et farà la vida més folgada i lliure (11-399)

I encara:

Tot mar és fugitiu menys la fascinació que produeix la seua inseguretat permanent […] El mar és per a mi l’essència de la vida perquè sóc incapaç de veure un qualsevol sentit en el seu etern esdevenir.

Deixeu-me ara la meua frase preferida de Pla en la qual a la fluïdesa canviant de la mar s’afegeix una declinació típicament i rabiosament localista —i per tant també fluent i com si diguéssim ventríloqua de la nostra mar—.

En el Mediterrani tot és local; la meteorologia, la cuina, els dialectes, la gent. Unes milles més al nord o més al sud i tot varia: la direcció dels vents, la dosificació dels alls a la cassola, el parlar, el gust, els sentiments.

La navegació seguint un paral·lel és massa avorrida i acaba portant-te al desastre o a una bona pinya on desfaràs el veler contra una illa o un continent. La navegació seguint un mateix rumb, un mateix angle, es diu navegació loxodròmica i passa una cosa curiosa, basada en el fet que la geometria de la terra és esfèrica. Si no hi hagueren illes i continents, qualsevol navegació loxodròmica ens portaria en espiral cap a l’eix de nosaltres mateixos. Cap al pol Nord o cap al pol Sud. Ocorre però que tant en el pol Nord com en el pol Sud fa massa fred. Passem. Millor navegar si s’escau per la difícil Mediterrània, i descreure que en la filosofia, com en la vida i en la navegació, tots els camins ja estan fets. No hi ha cap camí ja fet en alta mar, i no dubten vostès que la navegació filosòfica és una navegació d’altura. Diu el músic bigotut, i amb això acabe:

Cal una nova justícia i una nova sanció. També la terra moral és esfèrica. En les antípodes també hi ha vida. Queda un món per descobrir; i més d’un! A LES NAUS, FILÒSOFES! (La gaia ciència, aforisme 289).

Gràcies per l’atenció.

Tono Fornes.
Primavera 2013.

Anuncis

About Àlex Agustí

Àlex Agustí (Girona, 1991) Sóc blocaire, lletraferit, japonòfil empedernit i cinèfil encuriosit. Eclècticament esportista corredor i excel·lent gourmet.

One thought on “La filosofia i la mar, de Tono Fornes (IES Chabàs)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s