Sobre la veritat i la mentida en el sistema aristotèlic

Oferim una petita traducció d’una nota a peu de pàgina del llibre publicat pòstumament d’Arthur Schopenhauer, que en català s’ha traduït per L’art de tenir sempre la raó. Fa temps ja vam comentar aquest llibre, però ara reprenen aquest text, directament de l’obra original (és a dir, en alemany) perquè ve acompanyada de notes interessants i cites. Per als que vulguin aprendre de la sofística i/o la retòrica poden consultar l’article d’El arte de tener la razón de Arthur Schopenhauer.

El temps salvant la veritat de la falsedat, de Françoise Lemoyne (1737)

Aristòtil (segons DIOG. LAERT. V 28) emprà juntament la Retòrica i la Dialèctica, per al propòsit de la persuasió —το πιθανον—;[1] així com, l’Analítica i la Filosofia foren utilitzades per al propòsit de la veritat. —Διαλεκτικὴ δ’ ἐστὶ τέχνη λόγων, δι’ ἧς ἀνασκευάζομέν τι ἢ κατασκευάζομεν ἐξ ἐρωτήσεως καὶ ἀποκρίσεως τῶν προσδιαλεγομένων, DIOG. LAERT. III 48 in vita Platonis—.[2] Aristòtil distingeix, doncs, la lògica o analítica, com a teoria o instrucció per arribar als sil·logismes veritables, els apodíctics; la dialèctica, com a la instrucció per arribar als sil·logismes que es consideren veritables o que generalment acostumen a ser-ho —endoxa (ἔνδοξα), probabilia (Tòpic I, de l’1 al 12)—,[3] sil·logismes que no està demostrat que siguin falsos, però tampoc es pot assegurar que siguin veritables (per ells mateixes), sil·logismes en què això no és el que importa. ¿Què és això sinó l’art de tenir raó, independentment que en el fons es tingui o no? Es tracta, aleshores, de l’art d’aconseguir l’aparença de veritat sense que importin les formes. Per tant, com s’ha dit al principi, Aristòtil divideix realment els sil·logismes entre lògics i dialèctics, com ja hem dit; en erístics (erística), en què la forma del sil·logisme és la correcta, però les pròpies proposicions, la matèria, no ho són, sinó que només semblen veritables; i, finalment en sofismes (sofística), en els quals la forma del sil·logisme és falsa, encara que sembli correcta. Tots tres últims classificats pertanyen certament a la dialèctica erística, ja que cap d’ells es relaciona amb la veritat objectiva, sinó que se senten indiferents vers a ella, a fi de mantenir-se com a correctes.

Traducció de l’alemany d’Àlex Agustí (2013)


[1] Persuasió.

[2] Dialèctica és l’art dels raonaments, per conducte de la qual impugnem o defensem qualque tema procedit per preguntes i respostes dels interlocutors. Traducció d’Antoni Piqué.

[3] Aquesta cita fa referència al llibre Tòpics, del seu Organon (Tractats de lògica).

Anuncis

About - Àlex Agustí Polis -

Àlex Agustí Polis (Girona, 1991) Sóc blocaire, lletraferit, japonòfil empedernit i cinèfil encuriosit. Eclècticament esportista corredor i excel·lent gourmet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s