Nietzsche de Joan Maragall

Joan Maragall, el poeta

Presentem un article sobre Nietzsche; i no un article qualsevol que es refereixi al filòleg clàssic, sinó el primer article que va aparèixer en tota la península Ibèrica que tractà sobre el pensament del de Saxònia. Es tracta d’un article intitulat NIETZSCHE, i signat per un tal Panphilos, que va aparèixer un estiu a la publicació, en aquell moment bisetmanal, de L’Avenç. Amb el temps s’ha sabut que aquell Panphilos (o Pamphilos, tal i com l’anomenen al número de desembre de la mateixa revista), que de pàmfil no en tenia res, era un pseudònim del poeta Joan Maragall, qui també traduir alguns fragments del Zaratustra nietzscheà.

Desembre de 1893, es publica la primera traducció catalana del prefaci ‘”Així parlà Zarathustra”

La paraula amb la que signa l’article, Maragall, és reveladora: panphilos o pamphilos, que en català seria pàmfil, té dues vessants: l’una, que tindria a veure amb ser apàtic, ser nihilista, i la segona que és l’etimològica, que es podria traduir del grec clàssic com aquell que és “amic de tothom”.

Normalment a l’hora de connectar Maragall amb Nietzsche se sol parlar de l’Excelsior, poema que ens remet al de La gaia ciència (Die fröhliche Wissenschaft) de Nietzsche. Però també convé remarcar la presència d’un lleó i d’un infant en la seva poesia Paternal.

Hem decidit conservar íntegrament l’article tal i com va ser publicat originalment; així doncs, esperem que el lector no se sorprengui si descobreix la umanitat (sense hac), o força menys apòstrofs dels que la normativa actual toleraria. Ara sí, que sense més preàmbuls us deixem aquest text de Maragall, el de la paraula viva; i, ara també, el de la filosofia viva.

* * *

Segona Epoca. Any V. Num. 13-14  :::::::::::::::::::::::::::::::::::::::: Barcelona, 15-31 JULIOL 1893

L’AVENÇ

NIETZSCHE

QUE n’hi hà de maneres d’entendre la vida, de sentir-la! Nosaltros, omes d’avui, hem d’abarcar totes les que puguem, tastar-les totes, que, ben tastades, no n’hi hà ni una ont no s’hi trobi quelcom del gust, de l’aroma immortal qu’és el grand secret de les coses. És digne de nosaltres el deslliurar-nos de l’horrible besoin d’affirmer, que diu en Bourget, que per altres generacions podia no ser orrible, podia ser, i segurament era, necessari per la missió que duien en l’evolució umana: però avui… avui el nostro esperit, obert als quatre vents, és indulgent amb una indulgencia robusta i de bon esse, més grand, més forta i més sanitosa que tots els dogmes i tots els axiomes i tots els exclusivismes, perquè té prou serenitat i prou altesa per a dir a cada un d’ells, an els més oposats, amb mitja rialla quasi divina: «Tu deus tenir raó, i tu també, i tu també, perquè tots en podeu tenir».

Ja ha passat el temps de les santes indignacions i d’escandalitzar-se i de lluitar i morir per una idea. En això hi podia aver certa grandesa d’epoca; però jo creg que la grandesa d’avui, la nostra, consisteix, no en morir per una idea, sinó en viure per totes. Viure, viure tot lo qu’es pugui en extensió i en intensitat. Ja lo qu’abans eren afirmacions o negacions es van tornant simpaties o antipaties, i tota l’antiga escala de la persecució an el martiri se segueix am les gradacions d’una mitja rialla, desde la d’extatica beatitud fins a la de l’ironia, i encare, aquesta, com més fonda més serena.

En aquesta dispoció d’esperit hem agut esment d’una teoria sobre l’ome i la societat qu’és una cosa ermosissima.

Per allà a l’Alemanya l’ha inventada un tal Frederic Nietzsche, anima poetica i poderosa, que, després d’aver donat una grand resplendor, s’ha anat a pondre i apagar derrera les parets d’un manicomi. És dir, no s’ha apagat: Nietzsche s’ha tornat boig; però el se pensament ha quedat sospès en l’atmosfera intel·lectual, fanatisant an el jovent alemany. És un furor el qu’està fent en els cercles de la gent jove; no tardarem gaire a saber-ne alguna cosa.

Nietzsche aixeca bandera devant de l’idea determinista pessimista democratica qu’avui està apoderada de tot; i afirmant la lliure voluntat umana, desencadena la Wille zur Macht (voluntat del poder) com a grand força impulsora de la vida, i diu:

«El fi de la vida és el goig, la satisfacció dels instints; el medi per a disfrutar-la, la força, el poder. Devant de la vida, devant del goig, devant del poder, els omes són essencialment desiguals: hi hà els senyors, forts de cos i d’anima, lliures, irresistibles, que viuen la vida intensa, assedegats de goigs i de lluites, dominadors valents i brutalment ajogaçats, egoistes sublims de la vida, lleons riallers que devallen de la selva impetuosos, atropellant i esbocinant tot lo que bé els escau sota les llurs urpes victorioses. Per ells viure és poder, poder és disfrutar, i el llur imperi és el de la força corporal florida i exuberant que s’esbrava en jogs i en festes, en crids i en guerres, en tot lo qu’és fort, lliure i alegre.

»Dessota d’aquêts pocs (perquè excellent vol dir triat i escas) hi hà la pasta umana, la massa dels esclaus, dels pobres de valer o de valer comú, debils, irreflexius pobres d’instint, naturalment predestinats a servir d’objecte a la força dels forts, a ser el llur pedestal, a dalt d’ont els eroes absorbeixen, representin l’ome i la vida, l’abracin i visquin tota en sí per tots els altros plegats.

»El malestar de les societats modernes prové de que s’ha pres la vida al revés: en nom d’una igualtat umana que no és més qu’un fantasma cerebral, una abstracció, es presenta i s’enlaira com a ome-tipo, com a ome-ideal, precisament a l’esclau, al debil, al de la majoria insignificant. En profit d’ell s’ha construit aquesta perniciosa moral qu’avui domina (moral d’esclaus), basada en un altruisme desastrosament nivellador que no va més sinó a fer tornar l’ome de presa, l’ermosa blonde bestie, ome domesticat: a convertir an els senyors en esclaus i a tractar els esclaus com a senyors. Per xò vénen aquestes qüestions socials, aquêts estats democratics i aquestes confusions i estrebades. És clar: els esclaus ensenyorits no saben lo qu’els passa, els han donat ales i tot són aspiracions que no tenen potencia per satisfer, i tot és inquietud i desequilibri, perquè el món està descentrat i an els esclaus es fa falta al demunt el pes dels senyors, que, oprimint-los, els dongui consistencia i els mantingui en el llur estat natural de massa: i an els senyors els cal despendre’s d’aquesta massa ont els té presos i inactius l’ensopidora moral altruista.

»De tot aixòla culpa ja ve de Socrates, i la té principalment el cristiansme, que no és més qu’un platonisme ad usum plebis, i qu’ha transformat el món en un ospital ont no hi ha més que malalts i cuida-malalts, i la miseria i la mortificació són els que fan la llei.

»Com si, al contrari, la llei no l’aguesin de fer la salut, l’alegria, el noble egoisme de la força que sacrifica i anula tot lo que puga destorbar, entristir, enterbolir l’esplendor del goig de la vida. Quand la vida puja, felicitat és igual a instint, i l’instint la moral dels forts, dels que tenen receptivitat per la vida, dels unics que riuen. Això de qu’els instints han de combatre’s i domar-se és una deplorable formula de decadencia. I are hi vivim, en aquesta decadenia, i és incurable. Per xò convé no deturar-la ni apuntalar-la ni esmenar-la: la tenim massa dins de la sang i sempre rebrotaria: val més que la fomentem, que l’accentuem, que l’apressem, per arribar com és aviat millor an el daltabaix de tota la present organisació social: veiam si aixís farem net d’una vegada.

»L’umanitat va tenir un bon moment d’inspiració llavores del Renaixement, quand va estar a punt de refer l’ome, de refer la civilisació pagaa. Llavores va poder sortir un Cesar Borgia, encarnació de l’eroe moral, de l’ome de l’instint, ser superior d’aquells que justifiquen la llei del privilegi, l’ermosa llei del privilegi, natural i justissima, ja que hi hà sers naturalment privilegiats. Desseguida va venir la seca i austera Reforma, qu’ho va tirar tot a perdre amb el seu nivell neo-cristià trist i devastador. Però fins en mitj dels deliris igualitaris de la revolució francesa va poder sortir Napoleon, l’inumà sobreumà, nou eroe de la voluntat. La seva caiguda va tornar a enfonzar-nos en la llarga nit dels errors socials.

»Però ja hi hà senyals d’una nova albada d’una albada guerrera d’ome forts, de cos sà i anima sana; aristocrates de la Natura, eroes europeus de demà… de demà passat, més ben dit, que marcaran am llur segell a les majories naturalment esclaves.»

Això és un torrent de poesia. Jo no sé si ho fa que li dóna relleu el contrast cru amb l’ambent democratic i pessimista qu’avui es respira, i que a copia de ser respirat, ja hi hà pulmons que comencen a trobar-lo un xic impur i carregós: o bé qu’el poeta (en el sentit més gros de la paraula), concebeixi la vid com la concebeixi, sempre resulta qu’ovira un tros del miseri immens, del qual la més lleugera revelació té la virtut de fer tremolar an els omes de cap a peus sense saber gaire per què. O siga qüestió de temperaments, o siga lo qu’es vulga, el cas és qu’el radicalisme brutal de Nietzsche, nihilista immediat i optimista transcendental, el seu immoralisme d’Anticrist, el seu aristocratisme grandiós, el seu naturalisme tot nu, ens dóna la meteixa sensació que si aguessim pujat an el cim de la serra i allí respiressim a grands pitrades l’aire lliure de les altures carregat d’oxigene i de fortor de pins.

Ja sol passar que derrera d’excessos d’intel·lectualisme, de cansament cerebral, de quintessencialisme de les idees i les sensacions, ve tot plegat una reacció, un retonr soptat a la grossa simplicitat de la Natura. Aixís, a Grecia, van sortir els cinics, els estoics i estoicscinics a Roma imperial, Rousseau derrera de Voltaire, i are Nietzsche després de Darwin i Schopenhauer. Són moviments naturals de l’umanitat, cambis de posició, reposadors del pensament, qu’una ora o altra transcendeixen a l’acció.

Però tant si hi transcendeixen com si no hi transcendeixen, el cas és que la teoria nietzschana és una cosa ermosissima i presentada d’una manera maravellosa. L’istil de Nietzsche, el color i vida que dóna a les idees, la plasticitat de la frase, són veritables encisadors: com a escriptor és genial.

Veritat és qu’en els seus llibres hi ha conceptes d’una obscuritat profetica, d’oracle, de vident; però no hi fa res: ell meteix ho diu: «La gent sempre s’en va derrera de lo que no entén». I, realment, si un s’hi fixa, observa que, en matèria d’idees, els que no s’han deixat entendre gaire són els qu’han fet la feina.

I, si no, ¿qui són avui els qu’encarnen el pensament nou, els que s’emporten els jovents entusiasmats de cap a cap d’Europa? ¿No són (are no parlem dels dii minores, d’influencia, per xò, més aparent i directa moltes vegades) Ibsen, Tolstoi i aviat Nietzsche? Doncs bé: d’Ibsen cadascú en diu la seva en preciós desacort; a Tolstoi, els que no el tenen per sant el volen fer passar per boig; i Nietzsche és comprès d’una manera tant estranya, qu’els alemanys de la Sozialdemokratie l’han pres per idol i profeta. Quin contrasentit, eh?

Els contrasentits són l’única logica forta i fonda de la vida. Resignem-nos a no entendre. Disfrutem, disfrutem la bellesa dels absurdos, l’anguniós delit d’avançar a les palpentes, per obscuritats cor-prenedores, envers el filet de llum purissima, eterna, que brilla en l’infinit fons del fons. La caritat sublim de Nietzsche, el voler immens de vida de l’Ibsen, tot és lo meteix. Deixem fer, deixem fer.

PANPHILOS

Anuncis

About - Àlex Agustí Polis -

Àlex Agustí Polis (Girona, 1991) Sóc blocaire, lletraferit, japonòfil empedernit i cinèfil encuriosit. Eclècticament esportista corredor i excel·lent gourmet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s