És quan amo que hi veig clar

En l’Edat Mitjana, entre els segles XI i XII van aparèixer uns poetes en la franja meridional francesa que van escriure en llengua vulgar, i no en llatí com se solia compondre la poesia. Aquests poetes se’ls va anomenar trobadors, nom que ve del verb trobar, és a dir, trobar alguna cosa i crear literàriament. Els seus poemes no només van presentar una perfecció tècnica i van canviar les antigues unitats de mesura per síl·labes i accents -pensant en la musicalitat del poema ja que es composava per ser cantat-, sinó que van reinventar el concepte d’amor. Estem parlant de l’amor cortès.

L’amor cortès no va sorgir de tractats filosòfics ni va originar-se com una teoria amorosa, sinó que es va formar en la poesia. Així doncs, hem d’entendre també aquest amor d’acord amb la poesia. Una característica innovadora dels poemes dels trobadors és que van relacionar l’arribada del bon temps, de la primavera com a renaixement de la naturalesa, amb el renaixement de la vitalitat i l’amor humans. D’aquesta forma, el poeta composa música de la mateixa manera que els ocells tornen a cantar en èpoques primaverals. En altres paraules, la primavera fa reviure l’amor i el trobador, que sent com l’amor el desborda, s’adona que ha de composar, de fer alguna cosa.

Non es meravelha s’eu chan

melhs de nul autre chantador

que plus me tra·l cors vas amor

e melhs sui faihz a so coman.

Cor e cors e saber e sen

e fors’e poder i ai mes;

si·m tira vas amor lo fres

que vas autra part no·m aten.1

[Trad: No és meravella si el meu cant / val més que el de cap cantador, / car al meu cor el guanya l’amor, / i al seu poder, fidel roman. / Cor, cos, saber i enteniment, / coratge i força, jo hi he mes. / Fora l’amor no m’atreu res, / cap envit no m’és escaient.]

Aquest poema de Bernat de Ventadorn ens ajuda a veure com d’important era d’estimar bé per poder composar bé. L’amor i la poesia estan estretament relacionats, tot i que el poeta juga un paper important en la composició. No es tracta que el poeta es posi en mans de l’amor i es deixi arrossegar per la força d’aquest per compondre, esdevenint un instrument d’alguna cosa exterior a ell, sinó que l’amor li produeix un canvi intern, una millora de la persona i de la virtut, i és gràcies a aquest millorament personal que pot composar. No obstant això s’ha de tenir en compte que l’amor no dóna virtut ni allò necessari per ser bon poeta, sinó que ho desperta. Per tant, un amor bo portarà el trobador a ser millor persona, i això li servirà per fer millors poemes.

Per altra banda, el terme «amor cortès», que es refereix a l’amor que van sentir els trobadors, no es va emprar fins la darrera part del segle XIX per Gaston Paris. Aquest filòleg francès el va anomenar així perquè se servia de la societat feudal per la realització de l’amor. En la cansó trobadoresca, que és el gènere poètic que s’usava per cantar l’amor cap a una dama, apareix com l’autor intenta esdevenir l’amant d’una dama ja casada i superior en molts aspectes, i per fer-ho es posa en una posició de servent cap a ella. Això és, doncs, una translació de les formes de vassallatge que ja hi havia presents en l’època medieval a les relacions home-dona. Es tracta d’un amor d’algú inferior en mèrit cap a una dona que representa la cúspide de la bellesa i virtut, per tant, l’inferior esdevé vassall del superior. A més, aquesta relació copia el ritual i obligacions jurídiques de les cerimònies del vassallatge: El poeta s’institueix lliurement com a vassall d’una dona a qui promet servir per sempre i la converteix en el seu senyor, és per això que anomena a l’estimada «midons», que deriva del llatí meus dominus, un terme jurídic per anomenar al senyor o amo. Finalment, s’acaba investint mitjançant un bes, de la mateix forma que en la cerimònia de vassallatge feudal. Per altra banda, el trobador-vassall s’ha de mantenir fidel a la dama-senyor, fins i tot si és rebutjat. Si trenca el tracte de vassallatge seria malt vist socialment i suposaria la mort social. Aquests versos, un altre cop de Bernat de Ventadorn il·lustren la situació en què el trobador es manté fidel a la dama tot i ser rebutjat per ella, i a causa d’això decideix exiliar-se:

Pus ab midons no·m pot valer

precs ni merces ni·l dreihz qu’eu ai,

ni a leis no ven a plazer

qu’eu l’am, ja mais no·lh o dirai.

Aissi·m part de les lleis e·m recre;

mort m’a, e per mort li respon,

e vau m’en, pus ilh no·m rete,

chaitius, en issilh, no sai on.

Tristans, ges no·n auretz de me,

qu’eu m’en vau, chaitius, no sai on.

De chantar me gic e·m recre,

e de joi e d’amor m’escon.2

[Trad: Puix que no em val plorar o pregar / ni el dret que tinc pel meu dolor, / i el meu amor és ben en va, / ja no li faig cap més llaor. / M’allunyo d’ella, ja he finat, / m’ha mort i marxo malmirrós / no sé pas on, exiliat / de sa volença, entre foscors. / Tristany, si reus no us he donat, / és perquè fujo, corcuitós / d’amor i joia bandejat, / deixant el cant, a exili ombrós.]

Com es pot observar, quan el poeta no és correspost no desfà el tracte de vassallatge sinó que el segueix complint i decideix marxar lluny i deixar d’escriure poemes per mantenir-se fidel a l’estimada. No obstant això, Bernat de Ventadorn va seguir escrivint poesia i no va anar a cap terra a contracor.

Pel que fa a la dama estimada, l’objecte desitjat, se li fa una hiperbolització de les virtuts; és a dir, se li atorguen unes qualitats superiors que la fan única entre tots els humans. Curiosament, la descripció que es fa de la dama estimada utilitza la figura retòrica de descriptio puellae i les qualitats de les dones cantades compleixen amb un arquetip de dona. Al final, aquestes qualitats son tan elevades que causen distància, una barrera infranquejable entre l’amant i l’amada que fa que la seva unió sigui impossible. Tot i que sembli que el poema hauria de contribuir a formalitzar el desig, ja que la unió dels amants és la part substancial del desig, no ho fa mai, i això és perquè en els poemes s’anuncia el desig, però no es concreta. El motiu pel qual evitar l’incompliment d’aquest desig rau en una paradoxa de l’amor: els trobadors defensaven que l’amor és desig, aquest desig requereix una satisfacció i si es satisfà condueix a la pèrdua de l’amor. Per tant, si volien un amor sempre en tensió i sense pauses, havien de fer que aquest desig no es satisfés.

Per altra banda, les dames estimades normalment estaven casades i, com a conseqüència, una relació amb un altre home crearia problemes. Encara que la dona estigui casada, en l’època medieval l’amor no existia en el matrimoni ja que era un pacte amb la finalitat de tenir fills, així que l’home tenia dret a exigir favors sexuals. Contràriament, el trobador, en no estar casat amb la dama, no podia satisfer aquest desig carnal i és això el que d’una forma propiciava l’enamorament. A més, la figura del marit de la dama, el gilós (gelós en català), estava mal vista en els poemes i a causa del gilós el trobador es veu obligat a posar una senhal al poema, que era un pseudònim per referir-se a la dama i així amagar la seva identitat. Nombrosos poemes, com l’alba, han testimoniat que els amants podien relacionar-se i estimar-se tot i les dificultats que comportava, però això no solia passar en la cansó.

Pel contrari, en la cansó, tot i que l’amant fos fidel i persistent, solia no haver-hi correspondència, això produïa una distància entre ell i l’amada que creava dolor. En els següents versos d’Arnaut Daniel es desenvolupa aquesta idea:

No vuoill de Roma l’emperi

ni c’om m’en fassa apostoli,

qu’en lieis non aia revert

per cui m’art lo cors e·m rima;

e si·l maltraich no·m restaura

ab un baisar anz d’annou

mi auci e si enferna.3

[Trad: Si de Roma hagués, sobtós, / l’imperi, i la dignitat / del Papa, ho hauria ofert / a qui el meu cor tant estima. / I si el delit no em restaura / amb un bes, ans de l’any nou, / m’occeix, mes té pena eterna.]

Així doncs, Daniel en el poema es mostrava fidel a la seva estimada i la continuava amant tot i que no fos correspost, però la no correspondència li produïa una pena tan gran que estava en perill de mort. L’únic remei que pot curar aquesta pena tan gran és un bes de l’amada, que significaria ser correspost. No obstant això, històricament els trobadors no van morir per amor no correspost. A més, la falta de correspondència era en certa mesura una expectativa perquè es buscava un amor que no pogués trobar satisfacció. Però aquest dolor no era inútil, ja que era el que propiciava les composicions poètiques.

Solo el gran dolor, aquel largo y lento dolor que se toma tiempo, en el que nos quemamos, por así decirlo, como una madera verde, nos obliga a ascender hasta nuestra última profundidad.4

Paral·lelament al que afirmava Nietzsche en el pròleg de La gaia ciència, el dolor veritable és el que feia que el poeta profunditzés en si mateix, i això el millorava com a persona i com a artista. Era, per tant, un dolor que acaba sent beneficiós. A més, aquest dolor acaba produint una paradoxa en les composicions poètiques, ja que estaven pensades per ser cantades i tradicionalment el cant implicava una forma de sentiment d’alegria. En la cultura popular catalana hi ha la dita que diu «qui canta els seus mals espanta», és a dir, el cant s’oposa a la tristesa. En canvi, en la cansó l’amar és alegre, però també insatisfet i produeix angoixa. Això suposa una tensió tan forta que acaba en una ruptura, i aquest és el final de la cançó.

__________

1 Bernat de Ventadorn, “Non es meravlha s’eu chan” dins Lola Badia (ed.), Poesia trobadoresca (Traduccions dels poemes a càrrec d’Alfred Badia). Barcelona: Edicions 62, 1982. 104, versos 1-8.

2 Bernat de Ventadorn, “Can vei la lauzeta mover” dins Lola Badia (ed.) op. cit. 92, versos 49-60.

3 Arnaut Daniel, “ En cest sonet coind’e leri”, dins Lola Badia (ed.) op.cit. 145-155, versos 28-35.

4 Friedrich Nietzsche, La gaya ciencia. Madrid: M.E. Editores, 1995. 39

Anuncis

Un pensament sobre “És quan amo que hi veig clar

  1. Un article molt interessant! Gràcies per aquesta introducció trobadoresca, que alhora ens apropa una realitat social, i una d’antropològica, de l’home occitanocatalà en les contrades de l’Edat Mitjana.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s