El cinisme com a forma d’ideologia de Slavoj Zizek

La definició més elemental d’ideologia és probablement la famosa frase d’El Capital de Marx: «Sie wissen das nich aber sie tun es» (No ho saben, però ho estant fent). El mateix concepte de ideologia implica una espècie de base, constituïda ingenuament: la manca de reconeixement de les seves pròpies pressuposicions, de la seva pròpia condició efectiva, una distància, una divergència entre el que anomenem realitat social i la nostra distorsionada representació, la nostra falsa consciència d’això. Per això alguna cosa com una consciència naïf pot ser transferida a un procediment crític-ideològic. El punt d’aquest procediment és liderar la consciència ideològica naïf fins a un punt que pugui reconèixer per ella sola les condicions efectives, la realitat social que està distorsionada i, a través d’aquest mateix acte, dissoldre’s per ella sola. En les més sofisticades versions dels crítics de la ideologia —desenvolupades per l’escola de Frankfurt, per exemple— no es tracta només d’una qüestió de mirar coses (això és, la realitat social) com realment són, de llençar els espectacles distorsionats de la ideologia; el punt principal és veure com la realitat per si mateixa es reprodueix ella sola, sense l’anomenada mistificació ideològica. La màscara no permet simplement amagar l’estat real de les coses; la distorsió ideològica consisteix en escriure a través de la seva mateixa essència.

Descobrim, llavors, la paradoxa d’un ésser que pot reproduir-se per ell sol tan bon punt és mancat de reconeixement i ignorat: el moment en què veiem això, com és realment, aquest ésser es dissol per ell mateix en el no-res o, més precisament, canvia cap a una altre tipus de realitat. Per això hem de deixar-nos estar de simples metàfores reveladores, de llençar els vels que se suposa que amagua la nua realitat. Podem entendre per què Lacan, en el seu Seminari d’ètica de la psicoanàlisi, es distancia del gest alliberador de dir, finalment, que «l’emperador no duu robes». El punt és, com Lacan va exposar, que l’emperador és nu només sota la seva roba, per tant, si hi ha un gest emmascarat de la psicoanàlisi, és proper al ben conegut acudit d’Alphonse Allais, citat per Lacan: algú assenyala un dona i emet un crit d’horror, «mireu-la, quina vergonya, sota la roba, és totalment nua» (Lacan, 1986, p. 231).

Però tot això ja és prou conegut: és el concepte clàssic d’ideologia com a falsa consciència, la manca de reconeixement de la realitat social la qual és una part d’aquesta realitat per ella mateixa. La nostra pregunta és: avui dia encara s’aplica aquesta concepció de la ideologia com una consciència naïf? En la Crítica de la raó cínica, un best-seller a Alemanya (Sloterdijk, 1983), Peter Sloterdijk encapçala la tesi de què el mode dominant ideològic del funcionament és cínic, la qual cosa impossibilita —o, més precisament, inútilitza— el procés criticoideològic clàssic. La temàtica cínica és bastant conscient de la distància entre la màscara ideològica i la realitat social, però no per això, encara, insisteix sobre la màscara.  La fórmula, com ha proposat Sloterdijk, seria aleshores: «saben molt bé el què fan, però continuen fent-ho, encara». La raó cínica ja no és naïf, però és una paradoxa d’un falsa consciència il·luminada: hom coneix la falsedat molt bé, hom és molt conscient d’un interès particular amagat rere una universalitat ideològica, però hom no renuncia a ella, encara.

Hem de distingir aquesta posició cínica estricta del que Sloterdijk anomena kínisme. El kínisme representa el poble, el rebuig plebeu de la cultura oficial  per mitjà de la ironia i el sarcasme: el procediment kínic clàssic consisteix en confrontar les frases patètiques de la ideologia dominant oficial —la seva solemne, greu, tonalitat— amb la banalitat diària; i suportar-les fins al ridícul, tot exposant rere la sublim noblesa de les frases ideològiques, els interessos egoistes, la violència, els brutals crits de poder. Aquest procediment, llavors, és més pragmàtic que argumentatiu: es subverteix a la proposició oficial de confrontar-se amb la situació del seu enunciat; procedeix ad hominem (per exemple quan un polític predica el deure de sacrifici patriòtic, el kínisme exposa el guany personal que n’està fent del sacrifici aliè).

El cinisme és la resposta a la cultura dominant, a aquesta subversió kínica: que reconeix, que té en compte, l’interès particular rere la universalitat ideològica, la distància entre la màscara ideològica i la realitat, però encara busca raons per retenir la màscara. Aquest cinisme no és una posició directa a la immoralitat, és més aviat moralitat per si mateixa posada al servei de la immoralitat —el model d’intel·ligència cínica és concebre la probitat, la integritat, com una forma suprema de deshonestedat, i les morals com a formes supremes de llibertinatge, la veritat com la més efectiva forma d’una mentida. El cinisme és per tant una mena de pervertida negació de la negació de la ideologia oficial: confrontada amb l’enriquiment il·legal, amb robatoris, la reacció cínica consisteix en dir que l’enriquiment legal és molt més efectiu i, a més, està protegit per la llei. Tal com Bertolt Brecht ho escrigué en la seva Threepenny Opera [Òpera dels tres penics]: «què és el robatori d’un banc si el comparem amb la fundació d’un de nou?».

ПРИДЁМ К ИЗОБИЛИЮ!
(Que vingui l’abundància!)

És clar, per tant, que confrontada amb la raó cínica, la crítica de la ideologia tradicional ja no funciona. Ja no pot sotmetre el text ideològic a un lectura simptomàtica, confrontant-lo amb el seu prejudici, amb el qual s’ha de reprimir per organitzar-se, per conservar la consistència —la raó cínica pren aquesta distància per tal d’avantatjar-se. És llavors l’únic problema que ens queda afirmar que, amb el regnat de la raó cínica, ens trobem en l’anomenat món post-ideològic? Fins i tot Adorno va arribar a aquesta conclusió, partint de la premissa que la ideologia és, en sentit estricte, només un sistema que fa una reclamació a la veritat —és a dir, que no és només una mentida, sinó una mentida viscuda com a veritat, una mentida que pretén ser pressa seriosament. La ideologia totalitària ja no té aquesta pretensió. Ja no té la intenció, ni tan sols pels seus autors, de ser pressa seriosament —la seva situació és només la d’un mitjà de manipulació, purament extern i instrumental; i la seva regla s’assegura no pel seu valor de veritat, sinó per la simple violència extra-ideològica i la promesa de guany.

És aquí, en aquest punt, en què la distinció entre símptoma i fantasia ha de ser introduïda per tal de mostrar com la idea de què vivim en una societat post-ideològica actua una mica massa ràpid: la raó cínica, amb tot el seu distanciament irònic, deixa intacte el nivell fonamental de la fantasia ideològica, el nivell en què la ideologia estructura la realitat social per ella mateixa.

“Cynicism as a Form of Ideology” by Slavoj Zizek.
Traducció de l’anglès d’Àlex Agustí i Polis (2013)

ZIZEK, Slavoj. The Sublime Object of Ideology (London; New York: Verso, 1989), pp. 28-30. 
Accessible a: http://www.autodidactproject.org/other/cynzizek.html
Anuncis

About - Àlex Agustí Polis -

Àlex Agustí Polis (Girona, 1991) Sóc blocaire, lletraferit, japonòfil empedernit i cinèfil encuriosit. Eclècticament esportista corredor i excel·lent gourmet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s