Monthly Archives: Juliol de 2013

De la simulació i la dissimulació de Francis Bacon

Fa mesos que estic treballant en la traducció catalana d’aquest fragment que ha estat compilat en els assajos de Sir Francis Bacon. Sé que hi ha una traducció, molt millor, de Carner. Així que si aquesta no us fa prou el pes, us convido a cercar la del poeta Josep Carner. La meva traducció, que és francament millorable, ha intentat mantenir una mica l’ambivalència de l’original; no obstant això, he optat per la traducció d’algunes frases tot simplificant-les per tal que s’entenguéssin en català actual. I he intentat mantenir la puntació baconiana, el màxim que he pogut, tot i que potser li dóna massa duresa al text, perquè he pensat que això em permetria apropar-me a l’original. La tasca ha estat realment ardua, atès que l’anglès del segle XVI ha resultat ser més complex del que inicialment vaig preveure.

Vaig voler traduïr aquest breu assaig de Bacon, que per alguns historiadors podria tractar-se de William Shakespeare, perquè crec que complementa molt bé un caràcter molt típic de la filosofia catalana, i del fer i actuar nostre. Parlo de l’aparença. Parlo d’aquesta simulació tan típica del catalans. I m’hi refereixo, sobretot, amb la peça teatral Civilitzats, tanmateix de Carles Soldevila.

Aquí teniu les claus de la simulació i la dissimulació. Sembla que la societat anglesa del nostra escriptor, no difereix gaire de la societat catalana actual. Serà que la simulació i la dissimulació són caràcters universals?

De la simulació i la dissimulació de Francis Bacon

La dissimulació és, emperò, un classe de política imprecisa, o saber; per això a hom se li requereix un fort enginy, i un cor fort, per saber quan dir la veritat i exercitar-la. Per tant, és el tipus de política més dèbil, que és la dels grans farsants.

Tàcit digué: “Lívia se’n va sortir bé amb les arts del seu marit i la dissimulació del seu fill; en atribuir arts o política a August, i la dissimulació a Tiberi”. I també, quan Licini Mucià encoratjà Vespasià a emprendre la guerra contra Vitel·li, li digué: “No ens alcem contra el jurament trencat d’August, ni per l’advertiment extrem o l’apropament de Tiberi”. Aquestes propietats, les arts o la política, i la seva dissimulació o reserva, són, de fet, hàbits i facultats diverses, que són distingides. Per a un home tenir aquesta penetració de judici, com si pogués discernir quines coses s’han de fer públiques, i quines secretes, i quines es mostren a mitja llum, i a qui i quan (les quals són, certament, arts d’estat i arts vitals, com Tàcit, en digué), per ell, un hàbit de dissimulació és un obstacle i una misèria. Però si un home no pot obtenir aquesta sentència, llavors ha de ser generalment reservat i un farsant. Com que un home no pot triar o variar en els detalls, és bo prendre el camí més segur i més protegit, generalment; com la marxa suau, per algú que no pot veure-hi bé. Certament, els homes que sempre han estat més hàbils, han tingut una total obertura i franquesa, en el tracte; i un fama de certesa i veracitat; però llavors ells eren com cavalls ben controlats; s’explicava, massa bé, quan parar o canviar; i en aquells temps, quan pensaven el cas de, en efecte, la dissimulació requerida, si llavors l’haguessin usat, això hagués esdevingut l’opinió creadora, estendre el forà, de la bona fe i la claredat del tracte, creat gairebé invisible.

Hi ha tres graus d’aquest amagat i velat a l’intimidat humana. El primer, proximitat, reserva i discreció; es dóna quan un home s’abandona sense observacions o sense manifestar signes i arguments de què ell no és el que és. El segon: dissimulació, en negatiu; quan un home mostra signes i arguments, de què no és el que és. I el tercer: simulació, en afirmatiu; quan un home industrialitzat i expressiu fingeix i pretén ser el que no és.

Continue reading De la simulació i la dissimulació de Francis Bacon

Anuncis

El “segon naixement” i l’infantament espiritual de Mircea Eliade

El budisme i les filosofies gregues antiques tenen molts elements en comú. La distància que separa, o que es creu que separa, Buda i Sòcrates, és irrisoria (es parla d’aproximadament d’una dècada). Així doncs, tots dos personatge van ser coetanis: L’un a l’Atenes de la filosofia, l’altre al Nepal del bramanisme. Però, què més pot unir aquest dos pensador que han marcat un abans i un després en l’història del pensament?

El “segon naixement” i l’infantament espiritual de Mircea Eliade

[…]

L’escenari iniciàtic, és a dir, la mort a la condició profana seguida del re-naixement al món sagrat, al món dels déus, representa també un paper considerable en les religions evolucionades. Un exemple cèlebre és el del sacrifici indi, la finalitat del qual és obtenir, després de la mort, el cel, l’estada amb els déus o la qualitat de déu (devatma). En altres paraules, hom es forja, pel sacrifici, una condició sobrehumana, un resultat que podem homologar al de les iniciacions arcaiques. Ara bé, qui sacrifica ha d’haver estat prèviament consagrat pels sacerdots, i aquesta consagració (dîkshâ) comporta un simbolisme iniciàtic d’estructura obstètrica; en sentit estricte, la dîkshâ transforma ritualment qui sacrifica en embrió i el fa néixer per segona vegada.

El textos insisteixen detalladament en el sistema d’homologació gràcies al qual el sacrificant experimenta un regressus ad uterum, seguit d’un nou naixement. Vet aquí, per exemple, el que en diu l’Aitarey-Brâhmana (I,3): “Els sacerdots transformen en embrió aquell a qui consagren (dîkshâ). L’aspergeixen amb aigua: l’aigua és la llavor viril […]. El fan entrar en el cobert especial: el cobert especial és la matriu del qui fa la dîkshâ; d’aquesta manera el fan entrar en la matriu que li convé. El cobreixen amb un vestit; el vestit és l’amni […]. Per damunt li posen una pell d’antílop negra; el cori està, efectivament, per damunt de l’amni […]. Té els punys tancats; i efectivament, l’embrió té els punys tancats quan neix. […] Es treu la pell d’antílop per entrar en el bany; és per això que els embrions arriben al món despullats del cori. Conserva el seu vestit per entrar-hi, i és per això que l’infant neix recobert amb l’amni.”

Continue reading El “segon naixement” i l’infantament espiritual de Mircea Eliade

Resposta a Stanislavski de Jerky Grotowski

Recordo que la primera vegada que vaig sentir a parlar de Stanislavski va ser en boca de l’actriu, i biòloga (!), Ana Obregón. Però, realment saben (o sabem) els actors en què consisteix aquest mètode d’actuació? Si bé va presentar una revolució, no és el paradigme de l’actuació i és per això que l’analitzem mitjançant aquesta declaració del també director teatral Grotowski. Un text que parla de teatre, però solament de teatre?

Resposta a Stanislavski de Jerky Grotowski

4

En el fons, únicament puc revelar el meu propi mite de Stanislavski, com altres han fet fins ara —sense que sapiguem fins a quin punt aquests altres mites estaven basats en la realitat. Quan vaig començar els meus estudis d’interpretació a l’escola d’Art Dramàtic, vaig fonamentar tota la base del meu coneixement teatral en els principis de Stanislavski. Com a actor, estava posseït per Stanislavski. N’era un fanàtic. Creia que era la clau que obria totes les portes de la creativitat. Volia comprendre’l millor que els altres. Vaig treballar molt per arribar a saber tot el que és possible sobre el que havia dit o el que s’havia dit d’ell. Això em va portar —segons els principis de la psicoanàlisi— de la fase de la imitació a la fase de la rebel·lió, és a dir, a intentar trobar el meu propi lloc. I a poder tenir, respecte als altres, el mateix rol en la nostra professió que Stanislavski havia tingut respecte a mi… Més tard vaig comprendre que allò era perillós i fals. Vaig començar a pensar que potser es tractava només d’una nova mitologia.

Continue reading Resposta a Stanislavski de Jerky Grotowski

Desig d’esdevenir indi de Franz Kafka

Avui voldríem fer una pregunta ben senzilla: què us evoca aquest poema en prosa, ¿un sentiment alliberador o un sentiment d’angoixa?

Si hom fos realment un indi, sempre apunt, i sobre un cavall galopant, oblic en l’aire, vibraria breument a cada passa sobre la terra tremolosa, fins a deixar els esperons, llavors no hi haurien esperons, fins a llençar les regnes, llavors no hi haurien regnes, i al davant només veuria la terra com un bruguerar segat a ran, ja sense el coll ni el cap del cavall.

Traducció de l’alemany d’Àlex Agustí (2013)

Wunsch, Indianer zu werden, F. Kafka, 1913
Wenn man doch ein Indianer wäre, gleich bereit, und auf dem rennenden Pferde, schief in der Luft, immer wieder kurz erzitterte über dem zitternden Boden, bis man die Sporen ließ, denn es gab keine Sporen, bis man die Zügel wegwarf, denn es gab keine Zügel, und kaum das Land vor sich als glatt gemähte Heide sah, schon ohne Pferdehals und Pferdekopf.

A mi em transmet sensació d’angoixa. I és que en la última part, quan parla de la terra, de què la terra estigui segada com un bruguerar… m’evoco cap a una imatge pertorbadora, sobretot tenint en compte que es tracta d’una cultura que només sega i destrueix el just i necessari per viure, una societat harmònica amb la natura. A més, els colls i els caps dels cavalls, desapareixen, amb tot el que implica que l’aire fregui la seva crin, que l’aire atorgui llibertat. Perquè tothom es fa una imatge del cavall galopant i en moviment, i realment el moviment del cavall es dóna pel moviment dels pèls, sinó hi ha aquest moviment el cavall està estàtic. Em dóna la impressió que al intentar ser l’indi som com un ocell; com un ocell que pensa que seria fantàstic poder volar sense el maleït aire (com el colom de Kant, si volem)… però quan aquest aire desapareix se n’adona que no es pot enlairar, perquè tot necessitem d’aquesta fricció. Fins i tot els humans necessitem de l’angoixa, per seguir el camí de la vida. Per què ¿com sabem que tenim un sentiment alliberador, si abans no em experimentat l’angoixa?