Monthly Archives: Setembre de 2013

«Un ovni i l’aparició d’una verge són igual per al cervell»

Publicat a “LA CONTRA” de la Vanguardia, 24/07/2013

Ramon Maria Nogués, biòleg i teòleg

Tinc 75 anys. Sóc de Barcelona. Sóc catedràtic emèrit d’Antropologia Biològica, i sacerdot escolapi. Sóc celibatari. Política? Cor de centre, cap d’esquerres. Sóc un cristià més evangèlic que jeràrquic. Déu és el nom per al misteri de la vida: escriu D** per evitar connotacions…

Transcendència

El nostre cervell humà, a diferència dels de la resta de primats, prodiga “activitats de luxe”: simbolisme, recerca de bellesa, ètica: transcendència! Amb quina funció? Serveix per sobreviure? Ens ho explica el biòleg, filòsof i teòleg escolapi Ramon Maria Nogués a la seva obra Cervell i transcendència (Fragmenta), de la qual m’atreu aquesta frase llatina: “No hi ha res en l’intel·lecte que no hagi passat pels sentits. M’explica el que li va dir al seu amic el capellà Francesc Botey, a qui el bisbe va suggerir canviar la barraca del Somorrostro per una habitació millor: “Visc a la millor casa de Barcelona: el meu jardí és tot el Mediterrani”. La bellesa és la mirada.

Foto: Laura Guerrero

Ser religiós i científic és compatible?

La ciència obté dades. La religió les interpreta.

I on és la veritat? 

Hi ha relats. I el relat religiós conté veritat poètica, simbòlica.

“La veritat més alta és la veritat poètica”, deia Kapuscinski. 

El relat científic és avui el que més cotitza.

La religió quan apareix? 

Fa 40.000 anys apareix l’art en coves: neix la ment simbòlica, religiosa.

Continue reading «Un ovni i l’aparició d’una verge són igual per al cervell»

La concepció antropològica de Pico della Mirandola

Abans de presentar les seves Nou-centes tesis, Giovanni Pico della Mirandola fa fer un pròleg a l’obra, intitulat Discurs sobre la dignitat de l’home. En aquest pròleg, que consisteix en dues parts; primerament, resumeix la seva concepció de l’home, a través de la filosofia i la religió; i en segon lloc, procedeix a nombrar les tesis. El que presentem, en aquesta ocasió, és una síntesi del seu pensament antropo-religiós.

Pico és coneixedor de la tradició judeocristiana i també de les filosofies orientals, així com de tota la producció filosoficoliterària grecollatina, inicia en aquest discurs una recerca per a la dignitat de l’home.

Se’ns presenta a l’home com el més digne d’admirar, però no pels motius tradicionals: que si l’home fa d’intermediari entre les criatures, que si és un intèrpret de la naturalesa, que si ocupa un lloc intermedi entre l’eternitat i l’efímer…

Sinó perquè Déu va decidir no atorgar res de singular a l’home, i per tot això diem que li fou comú tot allò privatiu de cada espècie. Així, creà una obra amb una imatge indefinida i la situà al centre del món. Pico creu que l’home al no estar definit es pot definir a ell mateix, ja sigui degenerant en una bestiola, o bé, regenerant-se en un ésser superior, “si segueixes els criteris del teu esperit”, diu. I és que, per exemple, un dels pares del judaisme, sant Henoc, s’eleva; mentre que, per exemple, per als pitagòrics, els criminals són bèsties.

Continue reading La concepció antropològica de Pico della Mirandola

«La persona más útil es la que te salva de la vergüenza»

Publicado en “LA CONTRA” de La Vanguardiaa, 26/03/08.

Marie Balmary, psicoanalista

Nací en Bretaña y vivo en París. Casada, dos hijos y tres nietas. Creo que tanto en sociedad como en política lo importante es el intercambio. La trascendencia es una dimensión del alma, del corazón humano, que busca manifestarse, lo veo a diario en la consulta.

Sin prejuicios

En los 70 presenta su tesis sobre los fundamentos del psicoanálisis y pone en duda el complejo de Edipo. La Sorbona y el establishment psicoanalítico la rechazan, así Balmary se libra del vasallaje incondicional a las enseñanzas de Jacques Lacan y contacta con su hermano, Marc Lacan, un monje benedictino (de sus conversaciones nace El monje y la psicoanalista, Fragmenta Editorial). La joven psicoanalista no está de acuerdo con el Dios bíblico que dibuja Freud e intuye que ese texto fundacional de nuestra civilización encierra importantes claves. Desde entonces estudia la Biblia en hebreo y en griego y tiene un grupo de lectura e interpretación que relee cada fragmento, sin prisa, sin prejuicios

Foto: Xavier Gómez

¿Con qué idea sublevó a sus colegas?

En mi tesis quise revisar algunas de las ideas de Freud, como el complejo de Edipo. Cuando comenzó a tratar a mujeres que decían haber sufrido abusos sexuales por parte de su padre, hermano o familiar, Freud las creyó. Pero tras la muerte de su padre se desdijo.

Y para usted esos abusos no tenían nada de imaginarios.

Exacto. En la propia familia de Freud había una atmósfera de secreto. Su padre estuvo casado tres veces, una de sus mujeres desapareció misteriosamente y Freud no se enteró hasta la muerte de su padre. Fue entonces cuando concluyó que no podía haber tantos abusos por parte de los hombres, que se trataba de los deseos inconscientes de sus pacientes femeninas de tener relaciones sexuales con su padre.

Dicho así parece una simpleza.

No olvidemos que Freud vivió en la Viena victoriana. “¡Usted está destruyendo el psicoanálisis!”, me dijo mi profesor de tesis, alumno de Lacan. Entonces Lacan me llamó, quería conocer mi investigación. Al final de la conversación me dijo que mi tesis era muy interesante y que pasara por caja. Quería que le pagara la consulta.

Continue reading «La persona más útil es la que te salva de la vergüenza»