Epístola moral, de Nahmànides

Escolta, fill, els consells del teu pare i no et decantis pas de l’ensenyament de la teva mare (Pr 1,8). Avesa’t a dir sempre les coses amb calma i dolçor a tothom, i fuig d’esdevenir irat, que la ira és vici que mena al pecat, com diuen els nostres doctors, de bona memòria: “Del qui s’irrita, tota mena d’infern se n’ensenyoreix”. I també l’Escriptura: Allunya la ira del cor i hauràs apartat el mal del teu cos (Ecle 11,10). El mal és l’infern, com significa el verset que fa: L’impiu ha estat fet per al dia del mal (Pr 16,4).

ramban
Segell de Mossé ben Nahman. S. XIII, Catalunya (còpia de l’original del Museu d’Israel)

Havent-te deslliurat, doncs, de la ira, creixerà dins teu la virtut de la humilitat, que excel·leix sobre tot altres bé, car diu d’Escriptura: El fruit de la humilitat és el temor de Déu (Pr 22,4). I gràcies a la humilitat s’omplirà el teu cor de reverència en adonar-te d’on véns i cap on vas, i en veure que si ja en vida ets ple de cucs, què no serà després de mort! La humilitat et farà avinent que un dia has de passar comptes amb el rei de la Glòria. Ni el cel ni el cel del cel no Et poden encloure (1R 8,27) —ha estat dit— molt menys, doncs, el cor de l’home. No sóc Jo, per ventura, qui omple el cel i la terra? diu el Senyor (Jr 23,4). Quan pensaràs en tot això, naixerà en tu una temorosa reverència envers el Creador i et guardaràs de desplaure-li. Amb aquestes virtuts et donaràs per content en tota cosa que et pugui esdevenir.

Si segueixes la virtut de la humilitat i el teu comport davant dels altres és ple de modèstia, i ets temorós de Déu i recelós del pecat, llavors l’esperit de la divina Presència i l’esplendor de la Glòria de Déu romandran damunt teu, i viuràs com si fossis ja al Mon que Ve.

I ara, fill, sàpigues i entén que el qui es creu superior als altres es rebel·la contra el Regne del Cel, és com si volgués revestir-se amb els ornaments de l’Omnipresent, car ha estat dit: El Senyor regna, revestit de majestat (Ps 93,1). D’on li pot venir la superioritat? De la riquesa? És Déu qui empobreix i qui enriqueix (1S 2,7). De l’honor? Que no prové de Déu, l’honor? Riquesa i honor, de tu provenen (1P 29,12). Es vanarà, doncs, de l’honor que pertany al seu Creador? Es gloriejarà de la seva saviesa? Déu fa trencar el fil del discurs als oradors i lleva el seny als vells (Jb 12,20). L’Omnipresent ho pot tot, irat ajup el més altiu i amb sobirana voluntat encimbella el més humil. Vincla’t, doncs, davant de Déu, perquè Ell t’enlairi.

Per tant, t’explicaré com has d’acordar el teu comport amb la virtut de la humilitat, i seguir-la sempre. Procura de parlar assossegadament i d’anar amb el cap jup. Que els ulls mirin a baix i el cor a dalt. No guaitis la cara d’aquell amb qui parles, puix que als teus ulls tothom ha de ser major que tu. Si és savi o és ric, honora’l. Si és poble i tu ets ric, o més savi que ell, pensa en quants de deures que tu tens i quants de drets que ell té! Si ell peca és per inadvertència; tu, en canvi, peques amb premeditació.

En tot el que facis, diguis o pensis, veu-te sempre com si fossis davant de l’Omnipresent, amb la divina Presència damunt teu, car la Glòria de Déu omple l’univers. Parla amb respecte i temor, com el servent davant de l’amo. Captén-te amb timidesa davant de la gent. Si algú et deia res cridant, no responguis a crits, ans en veu baixa, quietament, com si et trobessis davant d’algú de més gran que tu.

Posa esment a llegir la Torà amb constància, perquè puguis acomplir-la. En aixecar la vista del llibre, mira de trobar, d’entre tot el que hauràs llegit, allò que pots dur a cap de seguida. Escorcolla les teves obres al matí i al vespre; d’aquesta manera viuràs tots els dies en penediment.

Quan pregaràs, treu-te de la ment tota consideració mundana, alça el cor a Déu, purifica els pensaments, medita les teves paraules abans de dir-les amb els llavis. Si obres així sempre i en tota cosa, no cauràs en pecat, i el que faràs serà fet amb dretura; la pregària serà neta i pura, ben acarrerada i ben rebuda per Déu, com està escrit: Tu els dones fermesa de cor i els escoltes amb atenció (Ps 10,17).

Llegeix aquesta lletra una vegada la setmana, posa-la en pràctica enterament, seguint sempre els camins del Senyor, beneït sia, a fi que totes les coses et reïxen i mereixis de gaudir els béns reservats als justos.

Mossé ben Nahman. (Traducció d’Eduard Feliu.)

COMENTARI DE L’EPISTOLA MORAL, DE MOSSÉ BEN NAHMAN A SON FILL

Després de la cèlebre disputa de Barcelona o controvèrsia jueva (1263), Bonastruc ça Porta —conegut també com a Rabí Mossé ben Nahman (RaMbaN) o Nahmànides— decideix emprendre un viatge a Jerusalem. És des de Terra Santa que envia una sèrie d’epístoles al seu fill, que encara es troba a Girona. La més famosa d’aquestes cartes és la que rep el nom d’Epístola moral. En aquest text es fa palès la humilitat, com a virtut. Mossé ben Nahman explica al seu fill que cal ser humil per a ser virtuós i, esdevenir, just finalment. A més a més d’analitzar la humilitat com a virtut o la subjugació del poble jueu a YHVH, aquest escrit també ens mostra elements culturals i religiosos del judaisme medieval. Així com l’obertura d’una porta a la indagació de qüestions relatives a la vida i la convivència jueva a Gerunda, una petita ciutat medieval catalana amb una presència prou destacada de jueus. Sens més dilació, procedim a comentar els trets que considerem més fonamentals, per tal de donar llum.

En primer lloc, la citació de Pr 1,8 indica que cal fer cas als ensenyaments del teu pare i de la teva mare; això ens  podria recordar el cinquè manament: honra el pare i la mare […] (Ex 20,12 i Dt 5,16). La importància, per tant, rau en el fet que també s’inclogui l’ensenyament de la mare. Cal destacar que, al territori català de l’edat mitjana, la comunitat jueva rebia la seva educació en Talmud Tora, escoles annexes a les sinagogues en què el rabí ensenyava als nois a recitar (i, per tant, també a llegir i escriure) la llengua hebrea de les Escriptures. Aleshores, quin paper juga la dona en tot això? No queda clar que les dones tinguessin Talmud Tora per a elles, però s’han descobert documents de dones jueves que en l’exercici dels seus privilegis (els jues eren servis regis) havien signat documents de compravenda, del que es dedueix que podrien haver rebut educació. El que podem afirmar és que la dona mantenia l’estructura familiar, en el cas del judaisme. Era l’encarregada d’educar els fills i de fer que el seu marit complís amb les seves obligacions judaiques (això és, anar a la sinagoga el sàbat). Així doncs, és fàcilment comprensible que Nahmànides demani al seu fill que segueixi els consells de la mare.

El segon punt a tractar és la ira. El rabí gironí indica al fill que s’ha d’apartar de la ira, que si té sentiments malèvols dins el seu cor, aquests l’acabaran menant a la desgràcia. Cal, doncs, purificar-se d’aquests pensaments negatius. Així, si no pensem en l’acció dolent és poc probable que la duem a terme. La següent sentència del cabalista gironí és que sense la ira, el seu fill, podrà ser virtuós. Però, per a un jueu d’aquella època, ser virtuós vol dir ser temorenc de Déu. No té a veure amb la virtut aristotèlica, té a veure amb fer el bé, perquè Déu ho mana. Es tractaria, doncs, d’un acte de compulsivitat moral. Ser moral (segons els dictàmens de la comunitat, o del déu de la comunitat) tenint temor, obeint per aquest temor; produint-se una servitud voluntària, que ens porta a considerar si realment aquest desig de servir a Déu amb el bé, és moral.

Per explicar el que se succeeix de la lletra, crec convenint valer-me d’una etiqueta del període de la cristiandat. Em refereixo a l’imago Dei, que s’obté de Gn 1,26-27. L’argument de Bonastruc és senzill: si tots som fets a imatge (i semblança) de Déu, tots som iguals entre nosaltres, per tant, no hem de ser altius, ans ens estaríem comparant a Déu. I, així, es reprèn el tema de la virtut de la humilitat cap a Déu i cap als altres. No ens hem de creure Déu, perquè Déu és només un de sol; un Déu omnipotent, omnipresent… el Déu (fins i tot, si es vol, capriciós) que atorga felicitat i misèria; vegis el relat de Job, per exemple.

Una darrera consideració que cal fer és la del concepte jueu xana (שָׁנָה, ‘repetició’). Que apareix dos cops: (1) En el darrer paràgraf, Mossé ben Nahman diu al seu fill que ha de llegir i rellegir aquesta carta, perquè aprengui a ser just. Així, el camí de la virtut es troba en la pràctica, en el seu mateix exercici. Exercici que no podem fer d’altra manera que no sigui per mitjà de la repetició. (2) Alhora, el cabalista demana al seu fill que sigui constant en la lectura de la Torà. Que no vol dir altra cosa que llegeixi, i rellegeixi fins a impregnar-se de la saviesa de les Escriptures. Això sí, sempre essent conscient que se n’ha de treure un ús pràctic. És per això que un rabí (‘mestre’, en hebreu) és també un guia per a la seva comunitat, perquè està avesat a l’estudi del Talmud, de la Torà —en el cas de Ramban— de la càbala, però amb una finalitat de millor davant de Déu, i d’obrar, en la Terra, com Déu mana.

Àlex Agustí i Polis

Advertisements

About Àlex Agustí

Àlex Agustí (Girona, 1991) Sóc blocaire, lletraferit, japonòfil empedernit i cinèfil encuriosit. Eclècticament esportista corredor i excel·lent gourmet.

3 thoughts on “Epístola moral, de Nahmànides

    1. Sí, hem estat un xic enfeinats; però tornem amb moltes ganes. Marta, t’agraïm la informació i li donarem un cop d’ull ;-).

      Salutacions,
      Àlex

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s