Monthly Archives: gener de 2014

Els dos noms d’Ulisses, de Carles Miralles

Avui fent endreça hem trobat unes quantes línies preses de la conferència de Carles Miralles realitzada fa un parell d’anys a La Mercè de Girona. Per aquelles coses de la vida que ningú sap, no vam publicar res sobre el tema. Però mai és tard quan arriba!

Portada_Homer

El professor Carles Miralles comparà l’esdevenir de la Ilíada i l’Odissea, basant-se en el nom dels seus protagonistes:

(1) Aquil·les, segons una interpretació etimològica significaria «(el qui) dóna patiments a l’exèrcit», que ja és una pista del que s’aventura. Després va comentar la ira d’Aquil·les perquè Agamèmnon li roba Briseida, i aquest acte s’ha entendre (i això recordo haver-ho tractat en alguna classe seva) com una humiliació, no és el robatori d’aquesta, sinó la humiliació resultant el que portarà als aqueus «patiment de l’exèrcit». 

Per contra, (2) Ulisses és un home molt més versàtil, gens dogmàtic, i que no intenta afirmar-se sempre i en tot moment (com si que ho fa Aquil·les). Ulisses és un camaleó, és flexible. I ens cità, per exemple, l’episodi del ciclop Polidem (que Tono Fornes també relatà en la seva conferència). Ens explicà que Ulisses no és un mentider, ans «Tots els cretencs entenen de ficció» (Tots els cretencs són uns mentiders), i és que Ulisses es presenta a si mateix com a cretenc. Però, ¿menteix el d’Ítaca? Segons Miralles el que fa Ulisses no és mentir, sinó ficció. Els seus relats i explicacions són una adaptació d’una realitat, d’una versemblança. És un precursor de la ficció literària. Tornant a l’episodi del ciclop (o ciclōp, amb la «o» llarga, tal i com precisa Miralles), Ulisses es presenta com a Ningú (οὔτις), en la traducció de Riba. Una explicació seria que Ulisses s’identifica amb tothom, per això és tot i res, per això és Ningú. O bé, perquè no té importància qui és (contràriament a la idea d’Aquil·les d’imposar-se de ser el millor). Ulisses té clar que és un humà, i ho vol continuar essent. És mortal, però molt enginyós. Precisament en aquesta resposta de Ningú, hi trobem un gran enginy. Sobre el nom d’Odisseu va comentar el cant en què la seva dida li renta els peus i percep que té una ferida (ουλή) i l’acaba reconeixent. D’aquí, del mot ferida, provindria el llatí Ulixes i l’Ulysses. En canvi, en grec, Odisseu prové d’odissomai que vindria a significar «tenir a algú mania (o que et tinguin mania)». Que no és res més que el nom que li posa Autòlic, el seu avi, perquè durant el seu viatge molta gent l’ha odiat. [Odissea XIX, 405 i ss.]: Riba fa el següent joc de paraules: ulcerat = Ulisses, mentre que Mira diu: odiat = Odisseu.

Anuncis

Dissipar problemes i sentiments que siguin antics i desfasats, de David Foster Wallace

The Guardian, dissabte 20 de setembre del 2008. Adaptat del discurs inicial que l’autor va fer als graduats del Kenyon College, a Ohio.

David Foster Wallace, que va morir la setmana passada, fou el més brillant escriptor nord-americà de la seva generació. En un discurs, publicat aquí per primera vegada, reflecteix les dificultats de la vida diària i ‘com fer-s’ho als 30, o potser als 50, sense desitjar fotre’s un tret a la testa’.

Tenim aquells dos peixos joves que neden del dret, i se succeeix que es troben amb un peix vell que neda en l’altra direcció, el qual els diu: «Bones nois!; com està, l’aigua?». I tots dos peixos neden una mica més, i llavors finalment un d’ells es mira a l’altre i fa: «Què dimonis és, l’aigua?».

Si et preocupa que planegi presentar-me aquí com a un savi peix vell tot explicant què és, l’aigua; sisplau no n’estiguis, de preocupat. No sóc el savi vell peix. La qüestió immediata de la història del peix és que les realitat més òbvies, ubiqües, importants són sovint les més difícils de veure i de parlar-ne. Presa com a una frase anglesa, per suposat, això és només un tòpic banal —però el fet és que, en el dia-a-dia de les trinxeres de l’existència adulta, els tòpics banals poden tenir una importància de vida o mort. Això pot sonar com una hipèrbole o un sense-sentit abstracte. És per això que anem a concretar-ho…

Un gran percentatge de les coses de les que tendeixo a estar automàticament convençut, es converteixen en quelcom totalment equívoc i enganyós. Aquí hi ha un exemple del perfecte error d’alguna cosa de la que tendeixo a estar segur automàticament: tot en la meva pròpia experiència immediata dóna suport a la meva profunda creença de ser el centre absolut de l’univers, el veritable, el més vívid i la persona més important de l’existència. Rarament parlem sobre aquesta mena de natura, l’egocentrisme bàsic, perquè és massa repulsiu socialment, però és més o menys semblant en tots nosaltres, en el fons. És la nostra configuració predeterminada, cablejada en les nostres plaques en el moment del naixement. Pensa-hi: no hi ha cap experiència que hagis tingut en què no hagis estat el centre absolut d’aquesta. El món tal i com l’experimentes és allà mateix, davant teu, o darrere teu, o a la teva dreta o a l’esquerra, en la televisió, en la pantalla, on sigui. Els pensaments i sentiments de l’altra gent se t’han de comunicar d’alguna manera, però tu mateix ets tan immediat, urgent, real —tu obtens la idea. Però, sisplau, no et preocupis perquè m’estigui preparant per fer-te una prèdica sobre la compassió o d’altre-acarrerament o de les anomenades «virtuts». Aquest no és un assumpte virtuós —és un assumpte d’escollir fer la feina com sigui, alterant o prenent la llibertat de la meva naturalesa, del cablejat de la configuració predeterminada, que és profundament i literalment egoista, i veure i interpretar cada pensament amb la seva òptica.

Continue reading Dissipar problemes i sentiments que siguin antics i desfasats, de David Foster Wallace