Dissipar problemes i sentiments que siguin antics i desfasats, de David Foster Wallace

The Guardian, dissabte 20 de setembre del 2008. Adaptat del discurs inicial que l’autor va fer als graduats del Kenyon College, a Ohio.

David Foster Wallace, que va morir la setmana passada, fou el més brillant escriptor nord-americà de la seva generació. En un discurs, publicat aquí per primera vegada, reflecteix les dificultats de la vida diària i ‘com fer-s’ho als 30, o potser als 50, sense desitjar fotre’s un tret a la testa’.

Tenim aquells dos peixos joves que neden del dret, i se succeeix que es troben amb un peix vell que neda en l’altra direcció, el qual els diu: «Bones nois!; com està, l’aigua?». I tots dos peixos neden una mica més, i llavors finalment un d’ells es mira a l’altre i fa: «Què dimonis és, l’aigua?».

Si et preocupa que planegi presentar-me aquí com a un savi peix vell tot explicant què és, l’aigua; sisplau no n’estiguis, de preocupat. No sóc el savi vell peix. La qüestió immediata de la història del peix és que les realitat més òbvies, ubiqües, importants són sovint les més difícils de veure i de parlar-ne. Presa com a una frase anglesa, per suposat, això és només un tòpic banal —però el fet és que, en el dia-a-dia de les trinxeres de l’existència adulta, els tòpics banals poden tenir una importància de vida o mort. Això pot sonar com una hipèrbole o un sense-sentit abstracte. És per això que anem a concretar-ho…

Un gran percentatge de les coses de les que tendeixo a estar automàticament convençut, es converteixen en quelcom totalment equívoc i enganyós. Aquí hi ha un exemple del perfecte error d’alguna cosa de la que tendeixo a estar segur automàticament: tot en la meva pròpia experiència immediata dóna suport a la meva profunda creença de ser el centre absolut de l’univers, el veritable, el més vívid i la persona més important de l’existència. Rarament parlem sobre aquesta mena de natura, l’egocentrisme bàsic, perquè és massa repulsiu socialment, però és més o menys semblant en tots nosaltres, en el fons. És la nostra configuració predeterminada, cablejada en les nostres plaques en el moment del naixement. Pensa-hi: no hi ha cap experiència que hagis tingut en què no hagis estat el centre absolut d’aquesta. El món tal i com l’experimentes és allà mateix, davant teu, o darrere teu, o a la teva dreta o a l’esquerra, en la televisió, en la pantalla, on sigui. Els pensaments i sentiments de l’altra gent se t’han de comunicar d’alguna manera, però tu mateix ets tan immediat, urgent, real —tu obtens la idea. Però, sisplau, no et preocupis perquè m’estigui preparant per fer-te una prèdica sobre la compassió o d’altre-acarrerament o de les anomenades «virtuts». Aquest no és un assumpte virtuós —és un assumpte d’escollir fer la feina com sigui, alterant o prenent la llibertat de la meva naturalesa, del cablejat de la configuració predeterminada, que és profundament i literalment egoista, i veure i interpretar cada pensament amb la seva òptica.

Perquè serveixi d’exemple, diguem que es tracta d’una dia qualsevol, i que et despertes al matí, vas a la feina absorbent, i treballes durament durant nou o deu hores, i al final del dia estàs cansat, i estàs estressat, i tot el que vols és ser a casa i prendre un bon sopar i potser relaxar-te durant un parell d’hores i després planxar l’orella d’hora perquè t’has d’aixecar el dia següent i tornar-hi. Però després et recordes que no hi ha menjar a casa —no has tingut temps de comprar-lo aquesta setmana, perquè tens una feina absorbent— així que ara, després de la feina, t’has de ficar al cotxe i conduir cap el supermercat. És el final del dia laboral, i el trànsit és horrible, és per això que arribar a la botiga es fa més llarg del que és habitual, i quan finalment hi arribes, el supermercat, és molt ple, perquè per suposat és l’hora del dia en què tota la gent que treballa intenta estrènyer-se per fer algunes compres de comestibles, i la botiga és àmplia, amb llum fluorescent, infusa i esgotadora música d’ascensor o pop corporatiu, és més o menys l’últim lloc on voldries ser, però no pots solament entrar-hi i sortir-ne ràpidament: has de deambular per tots els immensos, sobreil·luminats passadissos de l’abarrotada botiga per tal de cercar les coses que vols, i has de maniobrar el teu carro de la compra ionqui a través d’aquestes altres persones cansades, apressades amb carros, i, és clar, tambéhi ha  la gent congelada, vella i lenta, i la espacial, i els nens que bloquegen completament els passadissos i has de mossegar-te els llavis i mirar de ser educat com si els preguntessis si et deixen passar, i finalment, per fi, obtens tots els subministres pel sopar, si no fos perquè ara resulta que no hi ha prou caixes enregistradores obertes a pesar que és l’hora punta del final-del-dia, per tant la cua de pagament és increïblement llarga, cosa estúpida i exasperant, però no pots deixar anar la teva fúria sobre la frenètica senyoreta que cobra.

En qualsevol cas, finalment aconsegueixes ser al capdavant de la fila de la caixa, i pagues el menjar, i esperes que una màquina autentifiqui el teu xec o la teva targeta, i després reps un: «Que tingui un bon dia» en una veu que és absolutament la veu de la mort, i llavors has de posar les febles i esgarrifoses bosses de plàstic dels subministres al carro a través de l’abarrotat, ensotat i brossat estacionament, i provar de carregar les bosses al cotxe de manera que no-res caigui de les bosses ni surti rodant pel maleter de camí a casa, i llavors has de conduir sempre de camí a casa a través d’un lent, pesat, intensiu trànsit d’hora punta de vehicles tot terreny, etc., etc.

La qüestió és aquest broc, la merda frustrant com aquesta és exactament d’on prové la tasca d’escollir. Atès que l’embós i els passadissos abarrotats i les cues llargues per pagar em donen temps per pensar, i si no faig una decisió conscient sobre com cal pensar i a què parar atenció, m’emprenyaré i seré miserable cada cop que vagi a comprar menjar, ja que la meva configuració natural per defecte és la incertesa que em provoca que les situacions com aquestes siguin realment sobre mi, sobre la meva gana i la meva fatiga i el meu desig que és només arribar a casa, i semblarà, per tothom, que algú altre només s’interfereix en el meu camí, i quines són aquestes altres persones en el meu camí? I miro repulsivament com són la majoria d’ells i com d’estúpids i bovins i insensibles i inhumans semblen aquí a la cua de pagament, o com de molesta i grollera és la gent que parla en veu alta amb els telèfons mòbils al mig de la cua, i mira com arriba a ser de profundament injust això: he estat treballant molt durament tot el dia i tinc gana i estic cansat i no puc ni arribar a casa per menjar i relaxar-se per culpa d’aquestes maleïdes estúpides persones.

O si sóc una mica més conscient socialment de la configuració predeterminada, puc passar temps a l’embós del final-del-dia enfadat i totalment disgustat per l’enorme, estúpid, carril bloquejat de vehicles tot terreny i Hummers i camionetes V12 que consumeixen els seus malbaratats, egoistes, quaranta galons de dipòsits de gasolina, i puc aturar-me en el fet que els adhesius per a automòbils patriòtics o religiosos sempre semblen trobar-se en els més enormes, repugnantment egoistes vehicles conduïts pels més fastigosos, desconsiderats i agressius conductors, que normalment parlen pels telèfons mòbils, que pengen a la gent per tal d’avançar vint estúpids peus en un embós, i puc pensar en què els fills dels nostres fills ens menysprearan per desaprofitar tot el combustible futur i, probablement, arruïnar el clima, i com de destructors i d’estúpids i de repugnants arribem a ser tots nosaltres, i com tot això és certament un fàstic…

Si trio pensar d’aquesta manera, bé, molts de nosaltres ho fem —llevat que pensar així tendeix a ser molt fàcil i automàtic, no et dóna elecció. Pensar així és la meva configuració natural per defecte. És el pilot automàtic, la manera inconscient que experimento les avorrides, frustrades, abarrotades parts de la vida adulta quan estic operant en pilot automàtic, en la creença inconscient que sóc el centre del món i que les meves necessitats immediates i sentiments són les que haurien de determinar les prioritats del món. La cosa és que hi ha òbviament diferents vies de pensament sobre aquesta mena de situacions. En aquest embós, amb tot aquests vehicles encallats i inactius en el meu camí: no és impossible que alguna d’aquestes persona dels vehicles tot terreny hagin tingut horribles accidents de cotxe en el passat i ara trobin que conduir és tan traumàtic que el que el terapeuta els ha ordenat és que es comprin un enorme, pesat, tot terreny per tal que se sentin prou segurs per conduir; o aquests Hummers que només et barren el pas perquè potser els condueixen un pare amb un nen petit que està ferit o malalt assegut en el seient del seu costat, i està intentant córrer de pressa cap a l’hospital, i té en una major pressa, més legitimada que la meva —que sóc certament jo el que em trobo en el seu camí.

De nou, sisplau, no pensis que et dono consells morals, o que et dic «com has de» pensar aquest camí, o que qualsevol esperi que tu només automàticament ho faràs, perquè és complicat, necessites voluntat i força mental, i si ets com jo, alguns dies no ho podràs fer, o simplement només no voldràs fer-ho. Però la majoria dels dies, si ets prou conscient de donar-te una oportunitat de triar, podràs optar per veure de manera diferent aquesta grassa, insensible, massa maquillada de senyora que acaba de cridar al seu fill petit a la cua de la caixa —potser no és normalment així; potser fa tres nits que sosté la mà del seu marit que s’està morint de càncer d’ossos, o potser aquesta mateixa senyora és l’empleada més mal pagada del Departament de Vehicles Motoritzats que ahir justament va ajudar al teu cònjuge a resoldre un malson de problema de paperassa amb un petit acte de bondat burocràtica. És clar, no-res d’això és probable, però tampoc no és impossible —només depèn del que vulguis considerar. Si estàs automàticament segur que saps quina realitat és i qui i què és realment important —si vols operar amb la configuració predeterminada— llavors tu, com jo, no consideraràs les possibilitats que són inconcloents i moletes. Però si realment has après a pensar, a parar atenció, sabràs, aleshores, que tens altres opcions. Tindràs el poder d’experimentar una situació abarrotada, sorollosa, lenta, i consumista-del-tipus-infernal no solament com significant sinó com a sagrada,  amb el foc amb la mateixa força que il·lumina les estrelles —compassió, amor, la unitat sota la superfície de totes les coses. No és que aquestes coses mítiques hagin de ser veritat: l’única cosa que s’escriu en V majúscula de Veritat és com vols intentar veure el que has de decidir. Tens l’oportunitat de decidir conscientment què té sentit i que no. Obtens l’oportunitat de decidir què venerar.

Perquè aquí hi ha alguna altra cosa que és veritat. En les trinxeres del dia-a-dia de la vida adulta, no hi ha tal cosa com l’ateisme. No hi ha tal cosa com l’adoració. Tothom fa adoracions. L’única tria que fem és el que venerem. I una raó excepcional per triar algun tipus de déu o cosa espiritual per venerar —sigui JC o Al·là, sigui Jahvé or la mare-deessa Wicca o les quatre nobles veritats o algun conjunt infrangible de principis ètics— és més o menys que qualsevol altra cosa que veneris se’t menjarà viu. Si veneres els diners i les coses —si creus que és on hi ha el significat real de la vida— llavors mai en tindràs prou. És ben cert. Venera el propi cos i la bellesa i l’atractiu sexual i sempre et sentiràs lleig, i quan el temps i l’edat comencin a mostrar-se, moriràs un milió de vegades abans que per fi t’enterrin. En el nivell u, tots ja sabem aquestes coses —es codifiquen com a mites, proverbis, clixés, trivialitats, epigrames, paràboles: l’esquelet de tota gran història. El secret és mantenir visible la veritat en la consciència diària. Venera el poder —et sentiràs dèbil i espantant, i sempre necessitaràs més poder que els altres per mantenir la por a ratlla. Venera el teu intel·lecte, sigues vist com a intel·ligent —acabaràs sentint-te estúpid, un frau, sempre a punt de ser descobert.

La cosa insidiosa sobre aquestes formes d’adoració no és que siguin malignes o pecaminoses; és que són inconscients. Són la configuració predeterminada. Són la mena d’adoració en què caus gradualment, dia rere dia, essent més i més selectiu sobre què veure i com mesurar el valor sense haver de ser sempre completament conscient d’allò que estàs fent. I el món no et descoratjarà d’operar amb la configuració predeterminada, perquè el món dels homes i el dels diners i el de l’energia delecta molt agradablement en el combustible de la por i el menyspreu i la frustració i el desig i l’adoració del jo. La nostra cultura del present ha aprofitat aquestes forces de manera que pugui produir un clima extraordinari i confortable i llibertat personal. Aquesta llibertat ens fa ser senyors dels nostres propis, diminuts regnes cranials, essent sols al centre de la creació. Aquesta mena de llibertat té molt a recomanar-nos. Però hi ha diferents menes de llibertat, i de la mena que és més preciosa no sentiràs parlar-ne massa al gran món exterior del guany i del triomf i de la mostra. La mena de llibertat realment important és la que implica l’atenció, i la consciència, i la disciplina, i l’esforç, i el ser capaç certament de tenir cura de l’altra gent i sacrificar-te per ells, un cop i un altre, en innumerables, escasses i poc atractives maneres, cada dia. Això és la llibertat real. L’alternativa és inconsciència, la configuració predeterminada, la febril competitivitat —la punyent sensació constant d’haver tingut i perdut una cosa infinita.

Sé que aquestes coses probablement no sonen divertides ni animoses o grandiosament inspiradores. Què és això, fins on jo puc veure, és la veritat amb un munt de merda retòrica retallada. Òbviament, pots pensar el que vulguis. Però sisplau no ho desestimis com qualsevol sermó del Dr Laura que t’apunta amb el dit acusador. No res d’això és sobre la moral, o la religió, o dogma, o les grans preguntes vitals després de la mort. La v majúscula de Veritat es refereix a la vida abans de la mort. És sobre fer-s’ho als 30, o potser als 50, sense voler-se fotre un tret a la testa. És sobre la simple consciència —consciència del que és tan real i essencial, tan amagat a plena vista al voltant nostre, que hem recordar-nos, un cop i un altre: «Això és aigua, això és aigua.»

Anuncis

About - Àlex Agustí Polis -

Àlex Agustí Polis (Girona, 1991) Sóc blocaire, lletraferit, japonòfil empedernit i cinèfil encuriosit. Eclècticament esportista corredor i excel·lent gourmet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s