Una tribu comanxe

El 1993 el grup asturià de pop Zapato Veloz presentava la cançó Tribu Comanche en un disc que té com a títol el nom de la banda. Aquesta peça, com d’altres del grup, d’entre les que podríem destacar Tractor Amarillo, va tenir un èxit notori a l’Estat espanyol dels anys noranta i encara avui dia és la banda sonora de moltes de les atraccions de les fires. De fet, les apreciacions que escriuré en aquest article són fruit d’escoltar aquesta música mentre esperava amb els amics poder pujar als toros mecànics de les darreres Fires de Girona. Aprofito per recordar-la i fer venir records:

En una tribu comanche,
¡jau! ¡jau! ¡jau!
llena de comanches,
¡jau! ¡jau! ¡jau!
un indio se me acercó,
con las plumas de color,
y con el hacha en la mano,
el gran jefe preguntó:
“por Manitú, por Manitú,
—decía el jefe—
¿quién yes, tú?, ¿quién yes, tú?, ¿quién yes, tú?,
¿eres comanche o navajo, chaval?”.
—“No, jefe, no,
soy del norte, compadre, paisano,
de la tribu de los cañoneros,
de los que usan muy bien el mortero,
de los que pasan a las indias por la piedra,
de los que andan y son de guerra.”

En una tribu siux
¡jau! ¡jau! ¡jau!
llena de muchos siux
¡jau! ¡jau! ¡jau!
un indio se me acercó
rapado como un melón
y con el hacha en la mano
el gran jefe preguntó:
“por Manitú, por Manitú,
—decía el jefe—
¿quién yes, tú?, ¿quién yes, tú?, ¿quién yes, tú?,
¿eres siux o navajo, chaval?”.
—“No, jefe, no,
soy del norte, compadre, paisano,
de la tribu de los cañoneros,
de los que usan muy bien el mortero,
de los que pasan a las indias por la piedra,
de los que andan y son de guerra.”

En una tribu apache
¡jau! ¡jau! ¡jau!
llena de mucho apache
¡jau! ¡jau! ¡jau!
un indio se me acercó
con las plumas de color
y con el hacha en la mano
el gran jefe preguntó:
“por Manitú, por Manitú,
—decía el jefe—
¿quién yes, tú?, ¿quién yes, tú?, ¿quién yes, tú?,
¿eres apache o navajo, chaval?”.
—“No, jefe, no,
soy del norte, compadre, paisano,
de la tribu de los cañoneros,
de los que usan muy bien el mortero,
de los que pasan a las indias por la piedra,
de los que andan y son de guerra.”

“¿Quién yes, tú?” (‘¿Qui ets, tu?”), diu aquesta composició repetides vegades. Yes, a part de ser un adverbi afirmatiu en anglès, també és la conjugació present en segona persona del singular del verb ‘ser’ en asturià. Abans de posar-me a escriure penso com coi he arribat a aquesta conclusió. Resulta que durant un cert temps vaig aficionar-me a un escriptor ibèric que sempre que puc recomano enèrgicament, em refereixo a l’asturià Xuan Bello. Bello és dels pocs que encara escriu en allò que certes autoritats no han volgut catalogar com a llengua i que s’havia denominat bable, que perquè ens entenguem quant el contingut és el mateix que jo, seguint els criteris d’una no molt antiga institució asturiana, l’Academia de la Llingua Asturiana, anomeno “llengua asturiana”. En tot cas, per a mi la diferència entre la concepció d’una llengua i un dialecte és la disposició de les persones a considerar-la com a tal. És la posició que Max Weinrech, un sociolingüista jueu, que ho sintetizava en un article de renom titulat El YIVO i els problemes del nostre temps (Der YIVO un di problemen fun undzer tsayt) amb la següent frase “Una llengua és un dialecte amb una armada i una flota.” (A shprakh iz a dialekt mit an armey un flot). Aquesta sentència és una estratègia molt interessant per a les llengües minoritàries, que en ocasions també són aquelles que lamentablement han estat minoritzades. Si reprenc el fil discursiu, la llingua asturiana em va començar a interessar arrel de Bello. I quan vaig sentir “¿Quién yes, tú?” em vaig recordar d’una petit volumet que tinc per casa intitulat: “¿Quién ye quién?”, una introducció als escriptors en asturianu. En aquest moment de festa major, em va sobtar escoltar “yes” i de seguida ho vaig relacionar amb el “ye” de la meva miniguia sobre literatura asturiana.

Deixant de banda el tret anecdòtic que una cançó d’un grup utilitzi expressions asturianes, la pregunta que tots els indis fan a l’individu que es troba entre tots ells és una de molt senzilla “¿Quién yes, tú?”. El problema de la identitat del subjecte s’ha formulat en filosofia amb la consideració que quan diem que el subjecte és una cosa (o substància) composta se’ns fa difícil explicar la seva identitat al llarg del temps. Aquest problema s’ha mostrat clarament en la barca de Teseu. Es veu que Teseu tenia una barca molt vella i es proposa, com si d’un reality show del canal Cosmo es tractés, renovar les peces de la seva barca, però contràriament a aquests programes no ho fa amb un marge reduït de temps, sinó que ho fa de mico en mico, any rere any. Ara imaginem que ens trobem en el punt temporal de la història en què la seva barca ja no té cap peça de la barca original. ¿Continua la seva barca essent la mateixa barca? A part dels problemes de la barca de Teseu, la filosofia també ens serveix per reflexionar sobre el propi individu i els seus canvis. ¿Heu vist mai una foto vostre de fa deu anys? I acte seguit us heu adonat que he sofert molts de canvis. I per canvis no vull dir solament que ja no us agraden ni els Back Street Boys ni les Spice Girls, no vull dir si us heu adonat dels canvis més profunds en la vostra persona. No crec que ningú em negui que al llarg de la vida tots experimentem canvis, que els canvis són constants. Aleshores, ¿com puc dir que sóc sempre la mateixa persona? L’Estat espanyol respon a la nostra pregunta d’una manera molt senzilla: ens atorga un número, el número del Document Nacional d’Identitat, que és invariable i es relaciona amb un sol subjecte. Aquesta resposta, que es dóna en el món juridicoadministratiu és convencional i no sempre ens ajuda a dotar de sentit la nostra existència. “Jo sóc jo perquè ho diu un document oficial”.

Però, ¿què passa en el món de la filosofia moral? Imaginem el següent cas, que hi hagués algú que pogués donar respondre després d’haver mort una persona: “Sí, és cert que aquella persona que en aquell moment cometre el crim era jo. Però, ara, dos anys després, m’he convertit en monjo que practica l’ahimsa i els meus principis sobre la no-violència m’impedeixen fer mal a ningú.” Ja hem vist que la resposta legal és implacable i diria que aquella persona continua essent la mateix en termes de complir la condemna, tot i que ara sigui un reformat monjo. Però… ¿algú faria una afirmació o negació categòrica sobre aquest assumpte des d’una perspectiva ètica?

Amb les propostes d’Ortega y Gasset, Jean-Paul Sartre i Martin Heidegger no té sentit parlar de l’ésser com a entitat complexa, que és la mena de pregunta que es fa un científic. Per als existencialistes la identitat serà quelcom en permanent canvi, quelcom que no està acabat, que cal definir i anar redefinint per un mateix. I per aquest motiu ens hem de crear una pròpia identitat que puguem sentir com a pròpia, una identitat que s’allunya de les definicions foranes. Per a l’existencialisme ‘ser’ es predica respecte d’una ubicació, per això Ortega y Gasset diu aquella frase que ha fet fortuna: «Yo soy yo y mi circunstancia, y si no la salvo a ella no me salvo yo.» Meditaciones del Quijote (1914). I l’autenticitat és salvar-nos, determinar-nos com a allò que realment volem ser.

Miguel Morey va intitular un llibre prou interessant amb el nom que Franz Kafka va posar a un poema seu escrit en prosa. L’obra de Morey, tot i que molt rellevant, no serà l’anàlisi d’aquesta reflexió, sinó que solament l’esmentem per saber a quin poema kafkià ens referim. El poema en qüestió és Desig d’esdevenir pell roja, que fa tres anys vaig traduir en aquest mateix blog amb el nom de Desig d’esdevenir indi. El poema fa així: “Si hom fos realment un indi, sempre apunt, i sobre un cavall galopant, oblic en l’aire, vibraria breument a cada passa sobre la terra tremolosa, fins a deixar els esperons, llavors no hi haurien esperons, fins a llençar les regnes, llavors no hi haurien regnes, i al davant només veuria la terra com un bruguerar segat a ran, ja sense el coll ni el cap del cavall.” Cada cop que llegeixo el poema crec que Kafka fa un cant a la llibertat, a oblidar les definicions que els altres ens imposen i a crear-nos, a nosaltres mateixos. Per això la terra és erma, perquè tot és possible, s’hi pot edificar qualsevulla cosa, i, per això, ser un indi significa no tenir esperons ni regnes, és ser un mateix, és fer un examen d’autoconsciència per saber que no necessito res més que jo mateix per galopar, per sentir l’aire a la cara, per sentir-me viu, per sentir-me jo. I, si finalment, ja no veiem el cavall al davant podria ser perquè ens cal contemplar bé els nostres horitzons de significats per a l’autorealització sense res que ens els tapin.

Tant la filosofia primigènia de la barca de Teseu com els existencialistes posteriors vertebren la seva descripció amb un verb, el verb ‘ser’, que s’ha considerat des dels antics períodes grecs un verb molt filosòfic. Aristòtil va dir que “el ser es diu de moltes maneres” (Tò òn légetai pollakhõs). I algun pensador hi ha volgut veure un misticisme desmesurat i encara es pregunta què punyetes volia dir Aristòtil amb aquesta proposició. D’altres, hi han aplicat un pragmatisme paupèrrim en què han cregut que la frase del d’Estragira solament significa que el verb ser té moltes funcions gramaticals diferents. També s’ha dit que el ‘ser’ és imprescindible per fer filosofia. Tot i que això ha implicat sovint, massa i tot, que tota forma de pensament ameríndia fos considerada forana a la filosofia. Suposo, també, perquè hem partit d’una concepció errònia, que és que hem superat el mythos, l’explicació mítica de la realitat, del món, i vivim instaurats en el lógos, la racionalitat. Fet aquesta és la que contraataca l’antropòleg Lluís Duch en Mite i cultura. La seva argumentació es pot constatar cada matinada amb les actuacions de personatges com ara Sandro Rey explicant els intringulis del món suprasensible. Ara, però, no desitjo centrar-me en el mite sinó tractar de la veritable importància, si és que n’hi ha, que suscita el ‘ser’ en la filosofia. El lingüista Jesús Tuson comenta en El luxe del llenguatge (1986) que «De vegades s’ha dit que hi ha llengües “pobres” quant a la possibilitat d’expressar nocions abstractes: en algunes llengües ameríndies és força complicat parlar de l’“amor” i de la “pietat” en general, per posar-ne dos exemples.» però Tuson no creu que això sigui cap mena de problemàtica. És a dir, que mentre s’entenguin les nocions, ens hauria de ser indiferent que s’utilitzin poc o molt. De fet, diu el lingüista que “les llengües sioux són farcides de paraules abstractes i això demostra que la presència o l’absència de termes amb què fer designacions d’aquest tipus no és cap obstacle pel que fa al desvetllament de la intel·ligència.” Per a Tuson queda clar i assentat que no hi ha diferències tan abismals entre les llengües indoeuropees i les llengües ameríndies que parlen les diferents tribus de què parla la cançó amb què hem iniciat l’argumentació d’aquest escrit.

Si bé és cert que hi ha diferències interessants, recordo que Tuson en Mal de llengües (1988) comenta que en algunes llengües ameríndies una frase semblant a la següent no plantejaria cap mena de dubte: “Un pare crida a un fill per anar de cacera i li diu que agafi el seu arc.” “El seu arc”? Aquest arc és l’arc del pare o l’arc del fill? No tenim una manera clara de saber-ho. Podem fer suposicions i intentar que el redactat-exposició ens ajudi al determini, però no tenim una paraula diferent per dir seu-del-pare i seu-del-fill. Mentre que algunes d’aquestes tribus sí que la tenen. El filòsof austríac Ludwig Wittgenstein estableix en la frase 5.6 del Tractatus logico-philosophicus que “Die Grenzen meiner Sprachen bedeuten die Grenzen meiner Welt” (‘Els límits de la meva llengua signifiquen els límits del meu món’). Sobre aquest tema, si entenem que el pensament està vinculat sempre a l’articulació del llenguatge, hauríem de dir alguna cosa tal com que la manera de pensar el món serà diferent segons la llengua materna de cada subjecte. O que, si emprem l’etiqueta del límits, el subjecte tindrà limitacions diferents depenent de la llengua que parli, i per alguns aquesta limitació és el fet que sense el verb ser no es pot fer filosofia. Però considero que aquesta actitud emmascara certa tendència imperialista.

3-ludwig-wittgenstein-1-dreizehn
Wittgenstein a Swansea (foto de Ben Richards).

La religiositat dels natius americans, que és ben diferenciada respecte la cultura judeocristiana, en què molts de nosaltres ens hem format com a persones, també pot tenir elements filosòfics. La cançó de l’inici parla de Manitú (utilitza la fórmula: “Por Manitú”, com en els diàlegs platònics es diu “Per Zeus” o nosaltres diem “Per Déu” per exclamar alguna cosa) que seria la divinitat omnipresent dels organismes, el medi, els successos. Des del meu profund desconeixement sobre tribus ameríndies sempre he pensat que allò que alguns han vist com un problema, el problema de poder parlar de si fan filosofia, ha estat el fet que no tinguessin el verb ser. Però és que potser si creuen en una mena de divinitat que no és un pare engendrador de fills, sinó més aviat una força còsmica en què tot i tothom s’hi troba per això no han tingut raó de desenvolupar un verb tal com el verb ser. La identitat del subjecte s’ha reforçat a través de la duplicació del pronom personal. D’aquesta manera “Jo sóc” s’expressa en llenguatge ameríndis com a “Jo jo”. En tot cas, no crec que el verb ser sigui un impediment, perquè també considero que tot el sistema de creences internes, d’harmonia amb la natura, ja desprèn un coneixement molt interessant que es pot sintetitzar en: no malgastar els recursos, viure amb allò essencial, pensar en estar agraïts (Denken is danken, que deia Heidegger). Totes aquestes nocions a què la filosofia en algun moment ha recorregut. Potser les ètiques protestats, arrelades en l’esperit del capitalisme, ens han fet oblidar el més bàsic del sentir humà. Això, i que haguem establert una dicotomia tant forta entre Natura i Cultura.

L’home blanc occidental s’ha mirat amb els ulls de l’antropòleg imperialista totes i cadascuna de les tribu de nadius americans. Tot i que també hi ha hagut qui ha volgut lloar les virtuts dels pobles que alguns han catalogat com a menys civilitzats. Aquest darrer cas seria el de l’infant salvatge de Rousseau, que també ens consta que va ser atacat per l’acidesa de Voltaire que, després de llegir la defensa que Rousseau feu d’aquests principis de caire més aviat naturalista i no tant procultura, va escriure-li una carta i li va demanar perdó per no posar-se a quatre potes i fer un lladruc. I de posar indígenes a quatre potes va el darrer tema de què vull tractar. La cançó, sí he començat parlant d’un èxit dels noranta, diu que el subjecte no és d’una tribu índia sinó que és de “la tribu de los cañoneros, de los que usa muy bien el mortero, de los que pasan a las indias por la piedra”. Les darreres frases són clares referències al fal·lus (cañón i mortero) i desprenen poca subtilesa per parlar del sexe amb les índies. Em ve a la ment que un dels fets que va causar indignació entre la societat europea van ser les publicacions dels manuscrits i diaris privats dels antropòlegs que relataven les seves pulsions sexuals vers les dones d’aquestes tribus. Sigui com sigui, es considerin els seus rituals, danses, concepcions, llenguatges com a font de filosofia, el que queda molt clar és que com a humans coincidim en una cosa, siguem nadius americans o europeus: la pulsió de l’Eros, que deia Freud.

Anuncis

About - Àlex Agustí Polis -

Àlex Agustí Polis (Girona, 1991) Sóc blocaire, lletraferit, japonòfil empedernit i cinèfil encuriosit. Eclècticament esportista corredor i excel·lent gourmet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s