All posts by Àlex Agustí

About Àlex Agustí

Àlex Agustí (Girona, 1991) Sóc blocaire, lletraferit, japonòfil empedernit i cinèfil encuriosit. Eclècticament esportista corredor i excel·lent gourmet.

Una tribu comanxe

El 1993 el grup asturià de pop Zapato Veloz presentava la cançó Tribu Comanche en un disc que té com a títol el nom de la banda. Aquesta peça, com d’altres del grup, d’entre les que podríem destacar Tractor Amarillo, va tenir un èxit notori a l’Estat espanyol dels anys noranta i encara avui dia és la banda sonora de moltes de les atraccions de les fires. De fet, les apreciacions que escriuré en aquest article són fruit d’escoltar aquesta música mentre esperava amb els amics poder pujar als toros mecànics de les darreres Fires de Girona. Aprofito per recordar-la i fer venir records:

En una tribu comanche,
¡jau! ¡jau! ¡jau!
llena de comanches,
¡jau! ¡jau! ¡jau!
un indio se me acercó,
con las plumas de color,
y con el hacha en la mano,
el gran jefe preguntó:
“por Manitú, por Manitú,
—decía el jefe—
¿quién yes, tú?, ¿quién yes, tú?, ¿quién yes, tú?,
¿eres comanche o navajo, chaval?”.
—“No, jefe, no,
soy del norte, compadre, paisano,
de la tribu de los cañoneros,
de los que usan muy bien el mortero,
de los que pasan a las indias por la piedra,
de los que andan y son de guerra.”

En una tribu siux
¡jau! ¡jau! ¡jau!
llena de muchos siux
¡jau! ¡jau! ¡jau!
un indio se me acercó
rapado como un melón
y con el hacha en la mano
el gran jefe preguntó:
“por Manitú, por Manitú,
—decía el jefe—
¿quién yes, tú?, ¿quién yes, tú?, ¿quién yes, tú?,
¿eres siux o navajo, chaval?”.
—“No, jefe, no,
soy del norte, compadre, paisano,
de la tribu de los cañoneros,
de los que usan muy bien el mortero,
de los que pasan a las indias por la piedra,
de los que andan y son de guerra.”

En una tribu apache
¡jau! ¡jau! ¡jau!
llena de mucho apache
¡jau! ¡jau! ¡jau!
un indio se me acercó
con las plumas de color
y con el hacha en la mano
el gran jefe preguntó:
“por Manitú, por Manitú,
—decía el jefe—
¿quién yes, tú?, ¿quién yes, tú?, ¿quién yes, tú?,
¿eres apache o navajo, chaval?”.
—“No, jefe, no,
soy del norte, compadre, paisano,
de la tribu de los cañoneros,
de los que usan muy bien el mortero,
de los que pasan a las indias por la piedra,
de los que andan y son de guerra.”

Continue reading Una tribu comanxe

Anuncis

Sobre l’amor propi de Frederic II de Prússia

Frederic II de Prússia. La filosofia de l’absolutisme il·lustrat de Ramon Alcoberro

“Frederic II (amb 68 anys)”
d’Anton Graff

Pròleg al llibre Sobre l’amor propi. Sobre els prejudicis de Federic II de Prússia. Barcelona: El Llamp, 1990.

Frederic II, o l’altra cara de les Llums. Aquest ha estat un clixé útil per situar —o caldrà dir «fossilitzar»?— el rei-filòsof en la historia del pensament amb tota rotunditat de la proposta absolutista que encarnà com cap altre. Segons com, el tòpic funciona. En una primera mirada sembla que hi hagi dos Frederics; d’una banda el vell Fritz símbol del militarisme prussià, un espantall sempre a punt de reencarnar-se. I d’altra el rei savi, el filòsof de Sans Souci, l’escèptic integral. En un mateix home coexisteixen el compositor de concerts per a flauta i orquestra i el guerrer dels Sets anys. El polític maquiavèl·lic és, suprema ironia, l’autor de l’Antimaquiavel, que commocionà Europa i féu creure, en va, que s’acostava una època de tolerància. […]

Sobre l’amor propi és una memòria adreçada a l’Acadèmia prussiana, on es recull el tema volterià de l’amor a si mateix com a fonament de l’amor pels altres. Per a Voltaire no hi ha civilització sense el superflu, cosa ben necessària, com diu en un vers. De fet, aquesta querella sobre la riquesa, l’excedent, l’individualisme…, prové de la literatura medieval i té un punt de referència inevitable: Gargantua. Però podem trobar textos de Montesquieu i de Bayle sobre el tema que no hi desdiuen gens. En la nova perspectiva burgesa la civilització és un plus sobre l’individu, però de cap manera no té l’existència autònoma sense ell. No és prèvia a l’home, sinó consecutiva, i li ofereix, bàsicament, plaer. Així l’individualisme il·lustrat apareix com una garantia de bona vida, i no és necessàriament sinònim de progrés material.

Frederic desenvolupa un tema de l’Antimaquiavel («l’amor propi és el principal de les nostres virtuts i per conseqüència de la felicitat del món»). El curt assaig mira amb la cua de l’ull el treballat de Voltaire sobre l’amor propi publicat dins el Diccionari filosòfic […]. Però Frederic es perd en l’art del matís, i produeix un esborrany digne de ser esmentat en la tradició de l’utilitarisme moral. Per al rei les idees són conseqüència dels interessos i canvien amb ells. I el primer interès de l’home és l’home mateix, considerat a marge de qualsevol transcendentalisme. «El defensor, el legislador i el preceptor», com l’anomenava Voltaire, conscient que els epítets no costen res, ha descobert que les Llums idealitzen l’home. El veuen només com a productor de veritat i bé, quan convé observar-lo també tal com és en l’altra cara: desvalgut, miseriós i agressiu. Si cal utilitzar els homes en l’art de l’Estat, no podem perdre’ns en idealitzacions de la conducta humana. Cal manipular-los a través del desig i, especialment, del desig de supervivència. El rei com a artista de l’Estat instrumentalitza els individus, com un titellaire, i ens mostra els límits de l’antropologia de les Llums.

DER GROSSE - Adolph Menzel - Flötenkonzert Friedrichs des Großen in Sanssouci
“Concert de flauta de Frederic el Gran a Sanssouci” d’Adolph Menzel

El forat al pont, de Slawomir Mrozek

marchande-pommes

Vet aquí que una vegada hi havia un riu, i a cada una de les ribes d’aquest riu hi havia un poble. Els dos pobles estaven units per un camí que passava per un pont.

Un bon dia al pont hi va aparèixer un forat. El forat s’havia de reparar, quant a això l’opinió pública de tots dos pobles hi estava d’acord. No obstant van haver-hi raons sobre qui havia de pagar la reparació. Ja que cada un dels pobles es considerava més important que l’altre. El poble de la riba dreta opinava que el camí duia sobretot a ell, per la qual cosa el poble de la riba esquerra havia de reparar el forat perquè devia estar-hi més interessat. El poble de la riba esquerra considerava que era l’objectiu de qualsevol viatge, de manera que la reparació del pont devia ser d’interès per al poble de la riba dreta.

La disputa es prolongava, així que el forat continuava allí. I com més temps passava, més creixia la mútua antipatia entre tots dos pobles.

Un bon dia un captaire local va caure al forat i es va trencar una cama. Els habitants de tots dos pobles li van preguntar amb insistència si anava de la riba dreta a l’esquerra, o bé de l’esquerra a la dreta, ja que d’això depenia quin dels dos pobles era responsable de l’accident. Però el captaire no se’n recordava perquè aquella nit anava borratxo.

Un temps després va passar pel pont un carro amb un viatger, que va caure al forat i se li va trencar l’eix. Com que el viatger estava de pas als dos pobles —no anava ni del primer al segon, ni del segon al primer—, els habitants dels dos pobles es van mostrar indiferents amb l’accident. El viatger, fet una fúria, va baixar del carruatge, va preguntar per què no es reparava el forat, i en saber-ne els motius va dir:

—Vull comprar aquest forat. ¿Qui n’és el propietari?

Tots dos pobles van reclamar a l’uníson el seu dret al forat.

—O l’un o l’altre. La part propietària del forat ha de demostrar que ho és.

—Però ¿com? —van preguntar a l’uníson els representants de les dues comunitats.

—És molt senzill. Només el propietari del forat té dret a reparar-lo. El compraré al que repari el pont.

Els habitants de tots dos pobles es van posar mans a l’obra, mentre el viatger fumava un cigar i el seu cotxer canviava l’eix. Van reparar el pont en un tres i no res i es van presentar per cobrar pel forat.

—¿Quin forat? —es va sorprendre el viatger—. Jo no veig cap forat. Fa temps que busco un forat per comprar, estic disposat a pagar-ne un dineral, però vosaltres no teniu cap forat per vendre. ¿M’esteu prenent el pèl o què?

Va pujar al carro i es va allunyar. I els dos pobles van fer les paus. Els seus habitants estan ara a l’aguait en bona harmonia al pont i, si apareix un viatger, el detenen i l’estomaquen.

 

Joc d’atzar. 2001. Traducció de Bozena Zaboklick i Francesc Miravitlles. Quaderns Crema.

Ens volem vives (Mos volem viues), de Mireia Boya Busquet

Casualment avui, mentre llegia Lo Jornalet, diari en occità, m’he topat amb un article d’opinió de la candidata aranesa de la CUP, Mireia Boya, sobre la violència de gènere. Crec que avui és molt oportú fer-ne esment i per això en publico una traducció al català, molt rudimentària.

violencia

ENS VOLEM VIVES, de Mireia Boya

Cinquanta per cent de possibilitats de néixer nena o nen. Una loteria. Som el què som? O ens fan?

Diu una dona al carrer: “guaita quina nena més maca, guaita quin nen més preocupat. És força espavilat, ell, és força presumida, ella. Fes-me un petó que ets bonica i has de ser simpàtica. És igual si no vols, les nenes han de ser carinyoses. Avui t’has de posar un vestit, que les nenes n’han de portar. Ells que porten el que volen, que s’embruten molt tot jugant. Rosa. Blau no. No et lamentis si tracten com un drap brut al pati de l’escola, són coses de mainada, és un joc. No et lamentis si t’estiren dels cabells. Les nenes grans no ploren. Les nenes grans no criden. Les nenes grans escolten i callen. Que maca que és! Si et tracten malament és que et tenen enveja, que les altres nenes són molt geloses, és perquè ets molt intel·ligent, perquè ets la més maca, la més encantadora. Així és com cal que sigui. Ets més bonica amb aquest llacet que t’ha posat la mare. No siguis capriciosa. Fes el favor de no ser tant matussera quan jugues. Sembles un noiàs tot el dia amb el futbol. Aquells jocs no són per les nenes. Deixa de queixar-te. Juga amb les nines i les cuinetes, els camions i els videojocs no són per a tu. Les nenes estudien més. Les nenes són més educades, sempre tant calladetes elles. D’activitat extraescolar faràs dansa, la informàtica i l’esport són avorrits. Vols que et diguin que sembles un homenot? Balla. Faràs coreografies. Balla pel pare, se li cau la baba. Canta’m la cançó de moda. Reggaeton. Guaita que bé que es mou. Sembles un maniquí de la televisió. Què diu la cançó? Canta-la-hi al papà: «Hola bebe. Ya que contigo no
sirve la labia, y te crees muy sabia,
pero vas a caer, te lo digo mujer». Canten ells. Elles dansen. Poca roba.

Continue reading Ens volem vives (Mos volem viues), de Mireia Boya Busquet

Trucar a l’atzar

Just ahir vaig llegir un dels experiments que Roger-Pol Droit proposa al seu llibre 101 experiencias de filosofía cotidiana. És un llibre d’experiments filosòfics! Sí, sé que pensen que experiments i filosòfics conforma un oxímoron per se. La investigació científica difereix molt d’allò que els pensadors extravagants fan. Però, de debò, recomano la lectura d’aquesta obra. Com anava dient, en el llibre es troba un experiment anomenat “trucar a l’atzar”. En què consisteix això? Molt fàcil: pren el teu telèfon i tecleja un 6 seguit de vuit dígits numerals més (del 0 al 9, s’entén). Espera que l’usuari del número aleatori marcat et contesti. I en cas que ho faci explica-li que li truques des de l’atzar. Presenta’t, cal ser educat, ¿no? I demana-li que ell també ho faci. El que aquest filòsof ens proposa és una prova per entendre com d’aleatòria pot arribar a ser l’amistat. (citar amistat per Aristòtil i els epicuris) Sovint ens sentim isolats, però tot això es pot suplir fàcilment perquè, com deia el d’Estragira (en aquest cas molt encertadament): som animals socials.

101_completes copia

Continue reading Trucar a l’atzar