Category Archives: Arts

La misèria de la llengua occitana

521px-Flag-map_of_Occitania.svg

[OC] MISÈRIA
de Joan BodonDins una cort plena de fems
un dròlle cargava lo carri… Me soveni d’aquel [ostal
tot fendasclat de fons a cima,
entre lo potz e la fenhal
oras pudentas de la trima…Una femna negra, [pelharda,
brandissiá qualque pairolet.
Una truèja maire, bocharda
de longa fasiá pissolet. Clamor de l’Autan [per las planas…
espandiment dels castanhèrs…
Perqué sonavan las campanas ?
Per qual se quilhan los cloquièrs ?Dins una cort plena de fems
un dròlle cargava lo carri…
[CA] MISÈRIA
de Joan BodonDins una cort plena de fems
un noi carregava el carro… Em recordo d’aquesta [casa,
tota esquerdada de dalt a baix.
Entre el pou i el paller
hores pudentes de fatiga…Una dona negra, [perduda,
brandia un calderet qualsevol.
Una mare truja, marrana,
feia pipí sens fi. Clamor del Xaloc per les [planes…
expansió dels castanyers…
¿per què sonaven les campanes?
¿per a qui s’erigeixen els campanaris?Dins una cort plena de fems
un noi carregava el carro…

Traducció d’Àlex Agustí

Anuncis

Resposta a Stanislavski de Jerky Grotowski

Recordo que la primera vegada que vaig sentir a parlar de Stanislavski va ser en boca de l’actriu, i biòloga (!), Ana Obregón. Però, realment saben (o sabem) els actors en què consisteix aquest mètode d’actuació? Si bé va presentar una revolució, no és el paradigme de l’actuació i és per això que l’analitzem mitjançant aquesta declaració del també director teatral Grotowski. Un text que parla de teatre, però solament de teatre?

Resposta a Stanislavski de Jerky Grotowski

4

En el fons, únicament puc revelar el meu propi mite de Stanislavski, com altres han fet fins ara —sense que sapiguem fins a quin punt aquests altres mites estaven basats en la realitat. Quan vaig començar els meus estudis d’interpretació a l’escola d’Art Dramàtic, vaig fonamentar tota la base del meu coneixement teatral en els principis de Stanislavski. Com a actor, estava posseït per Stanislavski. N’era un fanàtic. Creia que era la clau que obria totes les portes de la creativitat. Volia comprendre’l millor que els altres. Vaig treballar molt per arribar a saber tot el que és possible sobre el que havia dit o el que s’havia dit d’ell. Això em va portar —segons els principis de la psicoanàlisi— de la fase de la imitació a la fase de la rebel·lió, és a dir, a intentar trobar el meu propi lloc. I a poder tenir, respecte als altres, el mateix rol en la nostra professió que Stanislavski havia tingut respecte a mi… Més tard vaig comprendre que allò era perillós i fals. Vaig començar a pensar que potser es tractava només d’una nova mitologia.

Continua la lectura de Resposta a Stanislavski de Jerky Grotowski

Veure passar viatgers de Matsuo Basho

Ja vaig fer una interpretació (potser sui generis) amb la meva primera traducció d’un haiku i, a continuació, ofereixo una segona translació de la llengua japonesa a la llengua catalana.  El poema pertany al llibre El viatge de l’esquelet en el camp (野ざらし紀行) [1684] de Matsuo Bashō.

Veure passar viatgers (1684)

馬をさへ
眺むる雪の
朝哉

uma o sae
nagamuru yuki no
ashita kana

Si amb un cavall
em meravella la neu
del matí, penso.

Pel matí pots posar un cavall en un fons cobert de neu, sentir l’alè del cavall i la seva olor, i percebre que es tracta d’un paisatge literari. Però, també ho pots fer a l’inverès: En termes d’admiració, sense que hi hagi ni tan sols el cavall, si tens una bona representació de la naturalesa d’un matí nevat, el pots transportar. El ‘kana’ final del vers japonès s’acostuma a traduir per ’em pregunto si’. El poeta dubta, realment, de l’existènca (estètica i, ¿ontològica?) del cavall. “Sí, d’acord, el cavall hi és, però i què?”, podem pensar. “Però, quin valor té?”. Sovint les coses que no hi són, són les que més sentit donen al ser. Prenent aquesta interpretació, el cavall és com una llarga exposició fotogràfica que no ha quedat impressa, com una petjada… Com un rastre invisible, que no imperceptible, del ser.

És quan amo que hi veig clar

En l’Edat Mitjana, entre els segles XI i XII van aparèixer uns poetes en la franja meridional francesa que van escriure en llengua vulgar, i no en llatí com se solia compondre la poesia. Aquests poetes se’ls va anomenar trobadors, nom que ve del verb trobar, és a dir, trobar alguna cosa i crear literàriament. Els seus poemes no només van presentar una perfecció tècnica i van canviar les antigues unitats de mesura per síl·labes i accents -pensant en la musicalitat del poema ja que es composava per ser cantat-, sinó que van reinventar el concepte d’amor. Estem parlant de l’amor cortès.

L’amor cortès no va sorgir de tractats filosòfics ni va originar-se com una teoria amorosa, sinó que es va formar en la poesia. Així doncs, hem d’entendre també aquest amor d’acord amb la poesia. Una característica innovadora dels poemes dels trobadors és que van relacionar l’arribada del bon temps, de la primavera com a renaixement de la naturalesa, amb el renaixement de la vitalitat i l’amor humans. D’aquesta forma, el poeta composa música de la mateixa manera que els ocells tornen a cantar en èpoques primaverals. En altres paraules, la primavera fa reviure l’amor i el trobador, que sent com l’amor el desborda, s’adona que ha de composar, de fer alguna cosa.

Continua la lectura de És quan amo que hi veig clar

L’oïda de Nietzsche, de la Dra. Carme Pardo (UdG)

La darrera setmana, amb els companys de filosofia de la Universitat de Girona hem organitzar la conferència L’oïda de Nietzsche, que va ser realitzada per la Dra. Mª Carme Pardo. Des d’aquí aprofitem per agrair a tothom qui va fer possible l’esdeveniment, sobretot al seu coordinador, Hèctor Ayats, la seva inestimable labor; i a la professora Pardo, la seva predisposició.

Carme Pardo és doctora en Filosofia per la Universitat de Barcelona, i ha centrat la seva investigació en temes relacionats amb l’estètica de la música contemporània. Matèria que imparteix a la Universitat de Girona. A més a més, caldria destacar que és tota una experta en l’obra del pianista John Cage.