Category Archives: Poesia

La misèria de la llengua occitana

521px-Flag-map_of_Occitania.svg

[OC] MISÈRIA
de Joan BodonDins una cort plena de fems
un dròlle cargava lo carri… Me soveni d’aquel [ostal
tot fendasclat de fons a cima,
entre lo potz e la fenhal
oras pudentas de la trima…Una femna negra, [pelharda,
brandissiá qualque pairolet.
Una truèja maire, bocharda
de longa fasiá pissolet. Clamor de l’Autan [per las planas…
espandiment dels castanhèrs…
Perqué sonavan las campanas ?
Per qual se quilhan los cloquièrs ?Dins una cort plena de fems
un dròlle cargava lo carri…
[CA] MISÈRIA
de Joan BodonDins una cort plena de fems
un noi carregava el carro… Em recordo d’aquesta [casa,
tota esquerdada de dalt a baix.
Entre el pou i el paller
hores pudentes de fatiga…Una dona negra, [perduda,
brandia un calderet qualsevol.
Una mare truja, marrana,
feia pipí sens fi. Clamor del Xaloc per les [planes…
expansió dels castanyers…
¿per què sonaven les campanes?
¿per a qui s’erigeixen els campanaris?Dins una cort plena de fems
un noi carregava el carro…

Traducció d’Àlex Agustí

Anuncis

Veure passar viatgers de Matsuo Basho

Ja vaig fer una interpretació (potser sui generis) amb la meva primera traducció d’un haiku i, a continuació, ofereixo una segona translació de la llengua japonesa a la llengua catalana.  El poema pertany al llibre El viatge de l’esquelet en el camp (野ざらし紀行) [1684] de Matsuo Bashō.

Veure passar viatgers (1684)

馬をさへ
眺むる雪の
朝哉

uma o sae
nagamuru yuki no
ashita kana

Si amb un cavall
em meravella la neu
del matí, penso.

Pel matí pots posar un cavall en un fons cobert de neu, sentir l’alè del cavall i la seva olor, i percebre que es tracta d’un paisatge literari. Però, també ho pots fer a l’inverès: En termes d’admiració, sense que hi hagi ni tan sols el cavall, si tens una bona representació de la naturalesa d’un matí nevat, el pots transportar. El ‘kana’ final del vers japonès s’acostuma a traduir per ’em pregunto si’. El poeta dubta, realment, de l’existènca (estètica i, ¿ontològica?) del cavall. “Sí, d’acord, el cavall hi és, però i què?”, podem pensar. “Però, quin valor té?”. Sovint les coses que no hi són, són les que més sentit donen al ser. Prenent aquesta interpretació, el cavall és com una llarga exposició fotogràfica que no ha quedat impressa, com una petjada… Com un rastre invisible, que no imperceptible, del ser.

És quan amo que hi veig clar

En l’Edat Mitjana, entre els segles XI i XII van aparèixer uns poetes en la franja meridional francesa que van escriure en llengua vulgar, i no en llatí com se solia compondre la poesia. Aquests poetes se’ls va anomenar trobadors, nom que ve del verb trobar, és a dir, trobar alguna cosa i crear literàriament. Els seus poemes no només van presentar una perfecció tècnica i van canviar les antigues unitats de mesura per síl·labes i accents -pensant en la musicalitat del poema ja que es composava per ser cantat-, sinó que van reinventar el concepte d’amor. Estem parlant de l’amor cortès.

L’amor cortès no va sorgir de tractats filosòfics ni va originar-se com una teoria amorosa, sinó que es va formar en la poesia. Així doncs, hem d’entendre també aquest amor d’acord amb la poesia. Una característica innovadora dels poemes dels trobadors és que van relacionar l’arribada del bon temps, de la primavera com a renaixement de la naturalesa, amb el renaixement de la vitalitat i l’amor humans. D’aquesta forma, el poeta composa música de la mateixa manera que els ocells tornen a cantar en èpoques primaverals. En altres paraules, la primavera fa reviure l’amor i el trobador, que sent com l’amor el desborda, s’adona que ha de composar, de fer alguna cosa.

Continue reading És quan amo que hi veig clar

La filosofia i la mar, de Tono Fornes (IES Chabàs)

De vegades sospito que el que representa per algunes persones l’esperit de la música, per a mi ho representa el mar.

—Josep Pla.

*        *         *

Trobades de filosofia divendrívola a la Universitat de Girona. Maig 2013.

LA FILOSOFIA I LA MAR

de Tono Fornes
(biòleg; IES Chabàs de Dénia)

Sinopsi: fer camí contra el vent gràcies al vent és una tasca comuna de la filosofia i la navegació a vela. La vella qüestió filosòfica de llibertat versus necessitats és comentada ací, tot suggerint que l’antinòmia de la llibertat no és la necessitat, sinó la burocràcia. L’autor aprofita per encolomar a l’auditori algunes reflexions sobre el mar com escola moral de Josep Pla, i fer-se eco d’aquell crit de Nietzsche: a les naus, filòsofes!

[…] ἀνήριθμον γέλασμα
(Prometeu encadenat. Èsquil v.90)

Probablement la majoria de vostès no saben grec clàssic. Jo tampoc, per desgràcia, així que ja tenim alguna cosa en comú. Es tracta del cèlebre vers que Èsquil posa en boca de Prometeu quan invoca l’innumerable somriure de les ones de la mar. ¿És cert que el mar de vegades riu? Potser no siga un motiu gratuït de reflexió. Ho anirem examinant amb l’ajuda de la seua paciència.

En un article intitulat L’importaria preguntar una altra cosa? un professor de filosofia feia constar entre divertit i irritat que qui entrevista un filòsof sempre li pregunta què és la filosofia, però no és costum preguntar què és la medicina a un metgessa, què és la biologia a un biòleg o què és la jardineria a un jardiner.

Continue reading La filosofia i la mar, de Tono Fornes (IES Chabàs)

Plou de Guillaume Apollinaire

Aquests darrers dies ha fet molt mal temps a Girona. Però ja ho diu la dita: A l’abril, aigües mil. La pluja m’ha fet recordar-me d’una classe en què se’ns parlà de la impersonalitat d’alguns verbs, i com en algunes llengües, com el francès, aquests tenien persona. It’s raining o Il pleut, en són exemples; que traduïts literalment en català ens causen estranyesa: (Ell o això) plou o està plovent. I això ha estat el que m’ha dut a traduir aquest famós cal·ligrama del poeta francès Apollinaire.

Plou (1918), de Guillaume Apollinaire

plouen veus de dones com si fossin mortes àdhuc en la memòria
ets com ploure meravellosos retrobaments de la meva vida oh gotetes
i aquests núvols nodrits són portats a renillar tot un univers de viles auriculars
escolta si plou mentre el lament i el desdeny ploren una música antiga
escolta caure els llaços que et retenen al principi i al final

[Traducció directa del francès d’Àlex Agustí (2013),
tenint present versió anglesa de Roger Shattuck]

Il pleut (1918), de Guillaume Apollinaire [transcrit sense apòstrofs]

il pleut des voix de femmes comme si elles étaient mortes même dans le souvenir
cest vous aussi quil pleut merveilleuses rencontres de ma vie ô gouttelettes
et ces nuages cabrés se prennent à hennir tout un univers de villes auriculaires
écoute sil pleut tandis que le regret et le dédain pleurent une ancienne musique
écoute tomber les liens qui te retiennent en haut et en bas