Category Archives: Assaig

Ens volem vives (Mos volem viues), de Mireia Boya Busquet

Casualment avui, mentre llegia Lo Jornalet, diari en occità, m’he topat amb un article d’opinió de la candidata aranesa de la CUP, Mireia Boya, sobre la violència de gènere. Crec que avui és molt oportú fer-ne esment i per això en publico una traducció al català, molt rudimentària.

violencia

ENS VOLEM VIVES, de Mireia Boya

Cinquanta per cent de possibilitats de néixer nena o nen. Una loteria. Som el què som? O ens fan?

Diu una dona al carrer: “guaita quina nena més maca, guaita quin nen més preocupat. És força espavilat, ell, és força presumida, ella. Fes-me un petó que ets bonica i has de ser simpàtica. És igual si no vols, les nenes han de ser carinyoses. Avui t’has de posar un vestit, que les nenes n’han de portar. Ells que porten el que volen, que s’embruten molt tot jugant. Rosa. Blau no. No et lamentis si tracten com un drap brut al pati de l’escola, són coses de mainada, és un joc. No et lamentis si t’estiren dels cabells. Les nenes grans no ploren. Les nenes grans no criden. Les nenes grans escolten i callen. Que maca que és! Si et tracten malament és que et tenen enveja, que les altres nenes són molt geloses, és perquè ets molt intel·ligent, perquè ets la més maca, la més encantadora. Així és com cal que sigui. Ets més bonica amb aquest llacet que t’ha posat la mare. No siguis capriciosa. Fes el favor de no ser tant matussera quan jugues. Sembles un noiàs tot el dia amb el futbol. Aquells jocs no són per les nenes. Deixa de queixar-te. Juga amb les nines i les cuinetes, els camions i els videojocs no són per a tu. Les nenes estudien més. Les nenes són més educades, sempre tant calladetes elles. D’activitat extraescolar faràs dansa, la informàtica i l’esport són avorrits. Vols que et diguin que sembles un homenot? Balla. Faràs coreografies. Balla pel pare, se li cau la baba. Canta’m la cançó de moda. Reggaeton. Guaita que bé que es mou. Sembles un maniquí de la televisió. Què diu la cançó? Canta-la-hi al papà: «Hola bebe. Ya que contigo no
sirve la labia, y te crees muy sabia,
pero vas a caer, te lo digo mujer». Canten ells. Elles dansen. Poca roba.

Continue reading Ens volem vives (Mos volem viues), de Mireia Boya Busquet

Anuncis

Trucar a l’atzar

Just ahir vaig llegir un dels experiments que Roger-Pol Droit proposa al seu llibre 101 experiencias de filosofía cotidiana. És un llibre d’experiments filosòfics! Sí, sé que pensen que experiments i filosòfics conforma un oxímoron per se. La investigació científica difereix molt d’allò que els pensadors extravagants fan. Però, de debò, recomano la lectura d’aquesta obra. Com anava dient, en el llibre es troba un experiment anomenat “trucar a l’atzar”. En què consisteix això? Molt fàcil: pren el teu telèfon i tecleja un 6 seguit de vuit dígits numerals més (del 0 al 9, s’entén). Espera que l’usuari del número aleatori marcat et contesti. I en cas que ho faci explica-li que li truques des de l’atzar. Presenta’t, cal ser educat, ¿no? I demana-li que ell també ho faci. El que aquest filòsof ens proposa és una prova per entendre com d’aleatòria pot arribar a ser l’amistat. (citar amistat per Aristòtil i els epicuris) Sovint ens sentim isolats, però tot això es pot suplir fàcilment perquè, com deia el d’Estragira (en aquest cas molt encertadament): som animals socials.

101_completes copia

Continue reading Trucar a l’atzar

Dissipar problemes i sentiments que siguin antics i desfasats, de David Foster Wallace

The Guardian, dissabte 20 de setembre del 2008. Adaptat del discurs inicial que l’autor va fer als graduats del Kenyon College, a Ohio.

David Foster Wallace, que va morir la setmana passada, fou el més brillant escriptor nord-americà de la seva generació. En un discurs, publicat aquí per primera vegada, reflecteix les dificultats de la vida diària i ‘com fer-s’ho als 30, o potser als 50, sense desitjar fotre’s un tret a la testa’.

Tenim aquells dos peixos joves que neden del dret, i se succeeix que es troben amb un peix vell que neda en l’altra direcció, el qual els diu: «Bones nois!; com està, l’aigua?». I tots dos peixos neden una mica més, i llavors finalment un d’ells es mira a l’altre i fa: «Què dimonis és, l’aigua?».

Si et preocupa que planegi presentar-me aquí com a un savi peix vell tot explicant què és, l’aigua; sisplau no n’estiguis, de preocupat. No sóc el savi vell peix. La qüestió immediata de la història del peix és que les realitat més òbvies, ubiqües, importants són sovint les més difícils de veure i de parlar-ne. Presa com a una frase anglesa, per suposat, això és només un tòpic banal —però el fet és que, en el dia-a-dia de les trinxeres de l’existència adulta, els tòpics banals poden tenir una importància de vida o mort. Això pot sonar com una hipèrbole o un sense-sentit abstracte. És per això que anem a concretar-ho…

Un gran percentatge de les coses de les que tendeixo a estar automàticament convençut, es converteixen en quelcom totalment equívoc i enganyós. Aquí hi ha un exemple del perfecte error d’alguna cosa de la que tendeixo a estar segur automàticament: tot en la meva pròpia experiència immediata dóna suport a la meva profunda creença de ser el centre absolut de l’univers, el veritable, el més vívid i la persona més important de l’existència. Rarament parlem sobre aquesta mena de natura, l’egocentrisme bàsic, perquè és massa repulsiu socialment, però és més o menys semblant en tots nosaltres, en el fons. És la nostra configuració predeterminada, cablejada en les nostres plaques en el moment del naixement. Pensa-hi: no hi ha cap experiència que hagis tingut en què no hagis estat el centre absolut d’aquesta. El món tal i com l’experimentes és allà mateix, davant teu, o darrere teu, o a la teva dreta o a l’esquerra, en la televisió, en la pantalla, on sigui. Els pensaments i sentiments de l’altra gent se t’han de comunicar d’alguna manera, però tu mateix ets tan immediat, urgent, real —tu obtens la idea. Però, sisplau, no et preocupis perquè m’estigui preparant per fer-te una prèdica sobre la compassió o d’altre-acarrerament o de les anomenades «virtuts». Aquest no és un assumpte virtuós —és un assumpte d’escollir fer la feina com sigui, alterant o prenent la llibertat de la meva naturalesa, del cablejat de la configuració predeterminada, que és profundament i literalment egoista, i veure i interpretar cada pensament amb la seva òptica.

Continue reading Dissipar problemes i sentiments que siguin antics i desfasats, de David Foster Wallace

De la simulació i la dissimulació de Francis Bacon

Fa mesos que estic treballant en la traducció catalana d’aquest fragment que ha estat compilat en els assajos de Sir Francis Bacon. Sé que hi ha una traducció, molt millor, de Carner. Així que si aquesta no us fa prou el pes, us convido a cercar la del poeta Josep Carner. La meva traducció, que és francament millorable, ha intentat mantenir una mica l’ambivalència de l’original; no obstant això, he optat per la traducció d’algunes frases tot simplificant-les per tal que s’entenguéssin en català actual. I he intentat mantenir la puntació baconiana, el màxim que he pogut, tot i que potser li dóna massa duresa al text, perquè he pensat que això em permetria apropar-me a l’original. La tasca ha estat realment ardua, atès que l’anglès del segle XVI ha resultat ser més complex del que inicialment vaig preveure.

Vaig voler traduïr aquest breu assaig de Bacon, que per alguns historiadors podria tractar-se de William Shakespeare, perquè crec que complementa molt bé un caràcter molt típic de la filosofia catalana, i del fer i actuar nostre. Parlo de l’aparença. Parlo d’aquesta simulació tan típica del catalans. I m’hi refereixo, sobretot, amb la peça teatral Civilitzats, tanmateix de Carles Soldevila.

Aquí teniu les claus de la simulació i la dissimulació. Sembla que la societat anglesa del nostra escriptor, no difereix gaire de la societat catalana actual. Serà que la simulació i la dissimulació són caràcters universals?

De la simulació i la dissimulació de Francis Bacon

La dissimulació és, emperò, un classe de política imprecisa, o saber; per això a hom se li requereix un fort enginy, i un cor fort, per saber quan dir la veritat i exercitar-la. Per tant, és el tipus de política més dèbil, que és la dels grans farsants.

Tàcit digué: “Lívia se’n va sortir bé amb les arts del seu marit i la dissimulació del seu fill; en atribuir arts o política a August, i la dissimulació a Tiberi”. I també, quan Licini Mucià encoratjà Vespasià a emprendre la guerra contra Vitel·li, li digué: “No ens alcem contra el jurament trencat d’August, ni per l’advertiment extrem o l’apropament de Tiberi”. Aquestes propietats, les arts o la política, i la seva dissimulació o reserva, són, de fet, hàbits i facultats diverses, que són distingides. Per a un home tenir aquesta penetració de judici, com si pogués discernir quines coses s’han de fer públiques, i quines secretes, i quines es mostren a mitja llum, i a qui i quan (les quals són, certament, arts d’estat i arts vitals, com Tàcit, en digué), per ell, un hàbit de dissimulació és un obstacle i una misèria. Però si un home no pot obtenir aquesta sentència, llavors ha de ser generalment reservat i un farsant. Com que un home no pot triar o variar en els detalls, és bo prendre el camí més segur i més protegit, generalment; com la marxa suau, per algú que no pot veure-hi bé. Certament, els homes que sempre han estat més hàbils, han tingut una total obertura i franquesa, en el tracte; i un fama de certesa i veracitat; però llavors ells eren com cavalls ben controlats; s’explicava, massa bé, quan parar o canviar; i en aquells temps, quan pensaven el cas de, en efecte, la dissimulació requerida, si llavors l’haguessin usat, això hagués esdevingut l’opinió creadora, estendre el forà, de la bona fe i la claredat del tracte, creat gairebé invisible.

Hi ha tres graus d’aquest amagat i velat a l’intimidat humana. El primer, proximitat, reserva i discreció; es dóna quan un home s’abandona sense observacions o sense manifestar signes i arguments de què ell no és el que és. El segon: dissimulació, en negatiu; quan un home mostra signes i arguments, de què no és el que és. I el tercer: simulació, en afirmatiu; quan un home industrialitzat i expressiu fingeix i pretén ser el que no és.

Continue reading De la simulació i la dissimulació de Francis Bacon

El “segon naixement” i l’infantament espiritual de Mircea Eliade

El budisme i les filosofies gregues antiques tenen molts elements en comú. La distància que separa, o que es creu que separa, Buda i Sòcrates, és irrisoria (es parla d’aproximadament d’una dècada). Així doncs, tots dos personatge van ser coetanis: L’un a l’Atenes de la filosofia, l’altre al Nepal del bramanisme. Però, què més pot unir aquest dos pensador que han marcat un abans i un després en l’història del pensament?

El “segon naixement” i l’infantament espiritual de Mircea Eliade

[…]

L’escenari iniciàtic, és a dir, la mort a la condició profana seguida del re-naixement al món sagrat, al món dels déus, representa també un paper considerable en les religions evolucionades. Un exemple cèlebre és el del sacrifici indi, la finalitat del qual és obtenir, després de la mort, el cel, l’estada amb els déus o la qualitat de déu (devatma). En altres paraules, hom es forja, pel sacrifici, una condició sobrehumana, un resultat que podem homologar al de les iniciacions arcaiques. Ara bé, qui sacrifica ha d’haver estat prèviament consagrat pels sacerdots, i aquesta consagració (dîkshâ) comporta un simbolisme iniciàtic d’estructura obstètrica; en sentit estricte, la dîkshâ transforma ritualment qui sacrifica en embrió i el fa néixer per segona vegada.

El textos insisteixen detalladament en el sistema d’homologació gràcies al qual el sacrificant experimenta un regressus ad uterum, seguit d’un nou naixement. Vet aquí, per exemple, el que en diu l’Aitarey-Brâhmana (I,3): “Els sacerdots transformen en embrió aquell a qui consagren (dîkshâ). L’aspergeixen amb aigua: l’aigua és la llavor viril […]. El fan entrar en el cobert especial: el cobert especial és la matriu del qui fa la dîkshâ; d’aquesta manera el fan entrar en la matriu que li convé. El cobreixen amb un vestit; el vestit és l’amni […]. Per damunt li posen una pell d’antílop negra; el cori està, efectivament, per damunt de l’amni […]. Té els punys tancats; i efectivament, l’embrió té els punys tancats quan neix. […] Es treu la pell d’antílop per entrar en el bany; és per això que els embrions arriben al món despullats del cori. Conserva el seu vestit per entrar-hi, i és per això que l’infant neix recobert amb l’amni.”

Continue reading El “segon naixement” i l’infantament espiritual de Mircea Eliade