Category Archives: Filosofia

Philippe van Parijs i la veritable llibertat

Els dies 13 i 14 de març de 2018, l’acadèmic belga Philippe van Parijs ha visitat la ciutat de Barcelona. Hi ha fet dues conferències, la primera a la Universitat Autònoma de Barcelona i la segona a la Universitat de Barcelona. En totes dues ha presentat el seu tema estrella: la renda bàsica universal. Aprofitem aquest article per resseguir la seva trajectòria, així com introduir les seves idees, idees que provenen dels segles passats però que malauradament per culpa de la incipient crisi econòmic encara s’han vist més reforçades. Són pensaments sobre la necessitat social d’introduir una renda bàsica incondicional per tal de millorar les condicions de vida de tothom.

van parijs foto alex agusti
Van Parijs durant la darrera conferència a Barcelona

Continue reading Philippe van Parijs i la veritable llibertat

Anuncis

Ressenya de Sobre la llibertat de J.S. Mill

9788493858773Fitxa tècnica

  • Autor: John Stuart Mill
  • Títol: Sobre la llibertat (1859)
  • Ciutat: Girona
  • Editorial: Edicions de la ela geminada
  • Col·lecció: Quadrívium
  • Número de la col·lecció: 6
  • Any de publicació: 2012
  • Nombre de pàgines: 187 p.

Contextualització de l’autor i el text

John Stuart Mill (Londres, 1806 – Avinyó, 1873). Probablement Mill és l’autor liberal més influent de la història. Va destacar com a economista, però alhora se’l considera un filòsof brillant. A l’edat de cinc anys ja estava instruït en el llatí i el grec antic, i als nou posseïa un enorme nivell de matemàtiques; va ser un experiment educatiu del seu pare, James Mill, que el va convertir en tot un erudit, a canvi, però, va desenvolupar greus problemes de personalitat. Cal destacar que no es va casar fins després de vint-i-un anys d’amistat amb Harriet Taylor, a qui considerà una gran intel·lectual i a qui dedica l’obra que tractarem.

La formulació de les seves teories arriba en un moment de màxima importància a l’Anglaterra del s. XIX. Ens trobem en l’Era Victoriana, que està acompanyada de la Revolució Industrial. En aquest moment de la història es planteja un tema molt interessant i alhora controvertit: Els salaris dels nens i les dones són ínfims, i aquests dos col·lectius tenen poca o cap llibertat, per això el plantejament de la llibertat individual de Mill és molt trencador. També resulta curiós que una dècada abans de la publicació de Sobre la llibertat, aparegués la primera edició del Manifest comunista d’Engels i de Marx. És una època, doncs, en què la mà invisible de Smith i el fantasma del marxisme assolaran les contrades d’una Europa en transició i canvis, on ja s’ha aniquila definitivament l’Ancien Régime. És, per tant, un moment de formulació i expansió de dues teories irreconciliables, totes dues sobre la concepció del paper que ha de jugar l’Estat.

Continue reading Ressenya de Sobre la llibertat de J.S. Mill

Una tribu comanxe

El 1993 el grup asturià de pop Zapato Veloz presentava la cançó Tribu Comanche en un disc que té com a títol el nom de la banda. Aquesta peça, com d’altres del grup, d’entre les que podríem destacar Tractor Amarillo, va tenir un èxit notori a l’Estat espanyol dels anys noranta i encara avui dia és la banda sonora de moltes de les atraccions de les fires. De fet, les apreciacions que escriuré en aquest article són fruit d’escoltar aquesta música mentre esperava amb els amics poder pujar als toros mecànics de les darreres Fires de Girona. Aprofito per recordar-la i fer venir records:

En una tribu comanche,
¡jau! ¡jau! ¡jau!
llena de comanches,
¡jau! ¡jau! ¡jau!
un indio se me acercó,
con las plumas de color,
y con el hacha en la mano,
el gran jefe preguntó:
“por Manitú, por Manitú,
—decía el jefe—
¿quién yes, tú?, ¿quién yes, tú?, ¿quién yes, tú?,
¿eres comanche o navajo, chaval?”.
—“No, jefe, no,
soy del norte, compadre, paisano,
de la tribu de los cañoneros,
de los que usan muy bien el mortero,
de los que pasan a las indias por la piedra,
de los que andan y son de guerra.”

En una tribu siux
¡jau! ¡jau! ¡jau!
llena de muchos siux
¡jau! ¡jau! ¡jau!
un indio se me acercó
rapado como un melón
y con el hacha en la mano
el gran jefe preguntó:
“por Manitú, por Manitú,
—decía el jefe—
¿quién yes, tú?, ¿quién yes, tú?, ¿quién yes, tú?,
¿eres siux o navajo, chaval?”.
—“No, jefe, no,
soy del norte, compadre, paisano,
de la tribu de los cañoneros,
de los que usan muy bien el mortero,
de los que pasan a las indias por la piedra,
de los que andan y son de guerra.”

En una tribu apache
¡jau! ¡jau! ¡jau!
llena de mucho apache
¡jau! ¡jau! ¡jau!
un indio se me acercó
con las plumas de color
y con el hacha en la mano
el gran jefe preguntó:
“por Manitú, por Manitú,
—decía el jefe—
¿quién yes, tú?, ¿quién yes, tú?, ¿quién yes, tú?,
¿eres apache o navajo, chaval?”.
—“No, jefe, no,
soy del norte, compadre, paisano,
de la tribu de los cañoneros,
de los que usan muy bien el mortero,
de los que pasan a las indias por la piedra,
de los que andan y son de guerra.”

Continue reading Una tribu comanxe

Sobre l’amor propi de Frederic II de Prússia

Frederic II de Prússia. La filosofia de l’absolutisme il·lustrat de Ramon Alcoberro

“Frederic II (amb 68 anys)”
d’Anton Graff

Pròleg al llibre Sobre l’amor propi. Sobre els prejudicis de Federic II de Prússia. Barcelona: El Llamp, 1990.

Frederic II, o l’altra cara de les Llums. Aquest ha estat un clixé útil per situar —o caldrà dir «fossilitzar»?— el rei-filòsof en la historia del pensament amb tota rotunditat de la proposta absolutista que encarnà com cap altre. Segons com, el tòpic funciona. En una primera mirada sembla que hi hagi dos Frederics; d’una banda el vell Fritz símbol del militarisme prussià, un espantall sempre a punt de reencarnar-se. I d’altra el rei savi, el filòsof de Sans Souci, l’escèptic integral. En un mateix home coexisteixen el compositor de concerts per a flauta i orquestra i el guerrer dels Sets anys. El polític maquiavèl·lic és, suprema ironia, l’autor de l’Antimaquiavel, que commocionà Europa i féu creure, en va, que s’acostava una època de tolerància. […]

Sobre l’amor propi és una memòria adreçada a l’Acadèmia prussiana, on es recull el tema volterià de l’amor a si mateix com a fonament de l’amor pels altres. Per a Voltaire no hi ha civilització sense el superflu, cosa ben necessària, com diu en un vers. De fet, aquesta querella sobre la riquesa, l’excedent, l’individualisme…, prové de la literatura medieval i té un punt de referència inevitable: Gargantua. Però podem trobar textos de Montesquieu i de Bayle sobre el tema que no hi desdiuen gens. En la nova perspectiva burgesa la civilització és un plus sobre l’individu, però de cap manera no té l’existència autònoma sense ell. No és prèvia a l’home, sinó consecutiva, i li ofereix, bàsicament, plaer. Així l’individualisme il·lustrat apareix com una garantia de bona vida, i no és necessàriament sinònim de progrés material.

Frederic desenvolupa un tema de l’Antimaquiavel («l’amor propi és el principal de les nostres virtuts i per conseqüència de la felicitat del món»). El curt assaig mira amb la cua de l’ull el treballat de Voltaire sobre l’amor propi publicat dins el Diccionari filosòfic […]. Però Frederic es perd en l’art del matís, i produeix un esborrany digne de ser esmentat en la tradició de l’utilitarisme moral. Per al rei les idees són conseqüència dels interessos i canvien amb ells. I el primer interès de l’home és l’home mateix, considerat a marge de qualsevol transcendentalisme. «El defensor, el legislador i el preceptor», com l’anomenava Voltaire, conscient que els epítets no costen res, ha descobert que les Llums idealitzen l’home. El veuen només com a productor de veritat i bé, quan convé observar-lo també tal com és en l’altra cara: desvalgut, miseriós i agressiu. Si cal utilitzar els homes en l’art de l’Estat, no podem perdre’ns en idealitzacions de la conducta humana. Cal manipular-los a través del desig i, especialment, del desig de supervivència. El rei com a artista de l’Estat instrumentalitza els individus, com un titellaire, i ens mostra els límits de l’antropologia de les Llums.

DER GROSSE - Adolph Menzel - Flötenkonzert Friedrichs des Großen in Sanssouci
“Concert de flauta de Frederic el Gran a Sanssouci” d’Adolph Menzel

Ens volem vives (Mos volem viues), de Mireia Boya Busquet

Casualment avui, mentre llegia Lo Jornalet, diari en occità, m’he topat amb un article d’opinió de la candidata aranesa de la CUP, Mireia Boya, sobre la violència de gènere. Crec que avui és molt oportú fer-ne esment i per això en publico una traducció al català, molt rudimentària.

violencia

ENS VOLEM VIVES, de Mireia Boya

Cinquanta per cent de possibilitats de néixer nena o nen. Una loteria. Som el què som? O ens fan?

Diu una dona al carrer: “guaita quina nena més maca, guaita quin nen més preocupat. És força espavilat, ell, és força presumida, ella. Fes-me un petó que ets bonica i has de ser simpàtica. És igual si no vols, les nenes han de ser carinyoses. Avui t’has de posar un vestit, que les nenes n’han de portar. Ells que porten el que volen, que s’embruten molt tot jugant. Rosa. Blau no. No et lamentis si tracten com un drap brut al pati de l’escola, són coses de mainada, és un joc. No et lamentis si t’estiren dels cabells. Les nenes grans no ploren. Les nenes grans no criden. Les nenes grans escolten i callen. Que maca que és! Si et tracten malament és que et tenen enveja, que les altres nenes són molt geloses, és perquè ets molt intel·ligent, perquè ets la més maca, la més encantadora. Així és com cal que sigui. Ets més bonica amb aquest llacet que t’ha posat la mare. No siguis capriciosa. Fes el favor de no ser tant matussera quan jugues. Sembles un noiàs tot el dia amb el futbol. Aquells jocs no són per les nenes. Deixa de queixar-te. Juga amb les nines i les cuinetes, els camions i els videojocs no són per a tu. Les nenes estudien més. Les nenes són més educades, sempre tant calladetes elles. D’activitat extraescolar faràs dansa, la informàtica i l’esport són avorrits. Vols que et diguin que sembles un homenot? Balla. Faràs coreografies. Balla pel pare, se li cau la baba. Canta’m la cançó de moda. Reggaeton. Guaita que bé que es mou. Sembles un maniquí de la televisió. Què diu la cançó? Canta-la-hi al papà: «Hola bebe. Ya que contigo no
sirve la labia, y te crees muy sabia,
pero vas a caer, te lo digo mujer». Canten ells. Elles dansen. Poca roba.

Continue reading Ens volem vives (Mos volem viues), de Mireia Boya Busquet