Category Archives: Antropologia filosòfica

Una tribu comanxe

El 1993 el grup asturià de pop Zapato Veloz presentava la cançó Tribu Comanche en un disc que té com a títol el nom de la banda. Aquesta peça, com d’altres del grup, d’entre les que podríem destacar Tractor Amarillo, va tenir un èxit notori a l’Estat espanyol dels anys noranta i encara avui dia és la banda sonora de moltes de les atraccions de les fires. De fet, les apreciacions que escriuré en aquest article són fruit d’escoltar aquesta música mentre esperava amb els amics poder pujar als toros mecànics de les darreres Fires de Girona. Aprofito per recordar-la i fer venir records:

En una tribu comanche,
¡jau! ¡jau! ¡jau!
llena de comanches,
¡jau! ¡jau! ¡jau!
un indio se me acercó,
con las plumas de color,
y con el hacha en la mano,
el gran jefe preguntó:
“por Manitú, por Manitú,
—decía el jefe—
¿quién yes, tú?, ¿quién yes, tú?, ¿quién yes, tú?,
¿eres comanche o navajo, chaval?”.
—“No, jefe, no,
soy del norte, compadre, paisano,
de la tribu de los cañoneros,
de los que usan muy bien el mortero,
de los que pasan a las indias por la piedra,
de los que andan y son de guerra.”

En una tribu siux
¡jau! ¡jau! ¡jau!
llena de muchos siux
¡jau! ¡jau! ¡jau!
un indio se me acercó
rapado como un melón
y con el hacha en la mano
el gran jefe preguntó:
“por Manitú, por Manitú,
—decía el jefe—
¿quién yes, tú?, ¿quién yes, tú?, ¿quién yes, tú?,
¿eres siux o navajo, chaval?”.
—“No, jefe, no,
soy del norte, compadre, paisano,
de la tribu de los cañoneros,
de los que usan muy bien el mortero,
de los que pasan a las indias por la piedra,
de los que andan y son de guerra.”

En una tribu apache
¡jau! ¡jau! ¡jau!
llena de mucho apache
¡jau! ¡jau! ¡jau!
un indio se me acercó
con las plumas de color
y con el hacha en la mano
el gran jefe preguntó:
“por Manitú, por Manitú,
—decía el jefe—
¿quién yes, tú?, ¿quién yes, tú?, ¿quién yes, tú?,
¿eres apache o navajo, chaval?”.
—“No, jefe, no,
soy del norte, compadre, paisano,
de la tribu de los cañoneros,
de los que usan muy bien el mortero,
de los que pasan a las indias por la piedra,
de los que andan y son de guerra.”

Continua la lectura de Una tribu comanxe

Anuncis

La concepció antropològica de Pico della Mirandola

Abans de presentar les seves Nou-centes tesis, Giovanni Pico della Mirandola fa fer un pròleg a l’obra, intitulat Discurs sobre la dignitat de l’home. En aquest pròleg, que consisteix en dues parts; primerament, resumeix la seva concepció de l’home, a través de la filosofia i la religió; i en segon lloc, procedeix a nombrar les tesis. El que presentem, en aquesta ocasió, és una síntesi del seu pensament antropo-religiós.

Pico és coneixedor de la tradició judeocristiana i també de les filosofies orientals, així com de tota la producció filosoficoliterària grecollatina, inicia en aquest discurs una recerca per a la dignitat de l’home.

Se’ns presenta a l’home com el més digne d’admirar, però no pels motius tradicionals: que si l’home fa d’intermediari entre les criatures, que si és un intèrpret de la naturalesa, que si ocupa un lloc intermedi entre l’eternitat i l’efímer…

Sinó perquè Déu va decidir no atorgar res de singular a l’home, i per tot això diem que li fou comú tot allò privatiu de cada espècie. Així, creà una obra amb una imatge indefinida i la situà al centre del món. Pico creu que l’home al no estar definit es pot definir a ell mateix, ja sigui degenerant en una bestiola, o bé, regenerant-se en un ésser superior, “si segueixes els criteris del teu esperit”, diu. I és que, per exemple, un dels pares del judaisme, sant Henoc, s’eleva; mentre que, per exemple, per als pitagòrics, els criminals són bèsties.

Continua la lectura de La concepció antropològica de Pico della Mirandola

Summary of “The idea of a Social Contract” from The Elements of Moral Philosophy by James Rachels

An explanation (in catalan) about "The idea of a Social Contract" from 
The Elements of Moral Philosophy by James Rachels.

Continua la lectura de Summary of “The idea of a Social Contract” from The Elements of Moral Philosophy by James Rachels

És quan amo que hi veig clar

En l’Edat Mitjana, entre els segles XI i XII van aparèixer uns poetes en la franja meridional francesa que van escriure en llengua vulgar, i no en llatí com se solia compondre la poesia. Aquests poetes se’ls va anomenar trobadors, nom que ve del verb trobar, és a dir, trobar alguna cosa i crear literàriament. Els seus poemes no només van presentar una perfecció tècnica i van canviar les antigues unitats de mesura per síl·labes i accents -pensant en la musicalitat del poema ja que es composava per ser cantat-, sinó que van reinventar el concepte d’amor. Estem parlant de l’amor cortès.

L’amor cortès no va sorgir de tractats filosòfics ni va originar-se com una teoria amorosa, sinó que es va formar en la poesia. Així doncs, hem d’entendre també aquest amor d’acord amb la poesia. Una característica innovadora dels poemes dels trobadors és que van relacionar l’arribada del bon temps, de la primavera com a renaixement de la naturalesa, amb el renaixement de la vitalitat i l’amor humans. D’aquesta forma, el poeta composa música de la mateixa manera que els ocells tornen a cantar en èpoques primaverals. En altres paraules, la primavera fa reviure l’amor i el trobador, que sent com l’amor el desborda, s’adona que ha de composar, de fer alguna cosa.

Continua la lectura de És quan amo que hi veig clar

La culpa tràgica

Judaisme i hel·lenisme

Si abordem el tema del destí, de la destrucció d’un personatge, de la seva davallada des de l’Olimp social al més gran dels Inferns terrenals, hem de parlar de culpa. Perquè la nostra tradició judeocristiana es fonamenta en la culpa. I els personatges grecs dels dramaturgs també volen entendre quines conductes (o pecats) els han tret de la seva còmode i tranquil·la vida a una odissea incerta i fosca. En la tragèdia no passa exactament el mateix que en l’Antic Testament. En el Gènesi la paraula culpa és fonamental per entendre l’esdevenir de l’acció. I posarem, com a aval, simplement dos exemples que creiem són molt il·lustratius:

  1. Després va dir a l’home: —Ja que t’has escoltat la teva dona i has menjat el fruit de l’arbre que jo t’havia prohibit, la terra serà maleïda per culpa teva: tota la vida passaràs fatigues per treure’n l’aliment.[1]
  2. Llavors Déu va dir a Noè: —He decidit de posar terme a la vida de tots els homes. Per culpa d’ells, la terra és plena de violències; per això vull exterminar-los de la terra.[2]

Continua la lectura de La culpa tràgica