Category Archives: Estètica

De l’estètica de la brossa i l’amor

#12 Can (The Waste Management Series) by Vicent Skoglund

Necessitem alienar-nos més del nostre món de vida, de la nostra, per així dir-ho, naturalesa espontània. Hem d’esdevenir més artificials. Hem de desenvolupar, crec, un materialisme abstracte molt més terrorífic, una espècie d’univers matemàtic on no hi hagi res. Només fórmules, formes tècniques, etc. I la complicació serà trobar la poesia, l’espiritualitat, en aquesta dimensió… recrear —si no la bellesa— aleshores la dimensió estètica en coses, en això, en les mateixes escombraries. Aquest és el veritable amor del món. Perquè, què és l’amor? L’amor no és idealització. Tot amant veritable sap que si realment estimes una dona o a un home, no l’idealitzes. Amor significa que acceptes una persona amb tots els seus defectes, estupideses, trets fastigosos. I tanmateix, la persona està feta per a tu. Tota vida que fa que viure la vida valgui la pena. Només veus perfecció en la imperfecció mateixa. I així és com hem d’aprendre a estimar el món.

Slavoj Zizek

Traducció de l’anglès d’Àlex Agustí Polis (2013).

Dins d'Astra Taylor (editor). Examined Life: Excursions with Contemporary Thinkers. New York: The New Press, 2009. 166.
Anuncis

L’oïda de Nietzsche, de la Dra. Carme Pardo (UdG)

La darrera setmana, amb els companys de filosofia de la Universitat de Girona hem organitzar la conferència L’oïda de Nietzsche, que va ser realitzada per la Dra. Mª Carme Pardo. Des d’aquí aprofitem per agrair a tothom qui va fer possible l’esdeveniment, sobretot al seu coordinador, Hèctor Ayats, la seva inestimable labor; i a la professora Pardo, la seva predisposició.

Carme Pardo és doctora en Filosofia per la Universitat de Barcelona, i ha centrat la seva investigació en temes relacionats amb l’estètica de la música contemporània. Matèria que imparteix a la Universitat de Girona. A més a més, caldria destacar que és tota una experta en l’obra del pianista John Cage.

Ruby Sparks, quan la vida imita a l’art

El passat divendres 1 de febrer, el Cinema Truffaut de Girona va estrenar, en versió original, la darrera creació de Jonathan Dayton i Valerie Faris, els directors d’una altra joia contemporània: Little Miss Sunshine. El seu nou film, Ruby Sparks, és una curiosa projecció de comèdia romàntica, apte per a tots els públics. Però crec que el més important que cal destacar és que la pel·lícula és una clara apologia a les teories estètiques d’Oscar Wilde. Ens referim, sobretot, a La decadència de mentir. En aquest text, Wilde a través del personatge hedonista Vivian, ens proposa unes qüestions molt interessants.

Segons Vivian, l’art és el motor de la vida, perquè és generador. Perquè la base de la vida és l’expressió, i amb l’art és possible assolir aquesta expressió. Però, el punt clau d’aquest assaig, en forma de diàleg, és que la vida imita a l’art molt més que no pas l’art a la vida.

Prenent aquesta teoria s’explica la curiosa pel·lícula d’aquesta parella de directors nord-americans, i és que Calvin, el protagonista del film, crea una noia a partir de la seva capacitat d’escriure, de la seva imaginació, en definitiva, de la seva expressió. Així doncs, la producció anglosaxona seria un perfecte exemple per descriure la teoria de Wilde. Ruby, la creació de Calvin, esdevé real. La ficció d’un llibre és imitada per la vida. Ruby, la noia dels somnis de Calvin neix, es engendrada per l’art, pren vida gràcies a aquest. SHE’S OUT OF HIS MIND!