Category Archives: Ètica

Una tribu comanxe

El 1993 el grup asturià de pop Zapato Veloz presentava la cançó Tribu Comanche en un disc que té com a títol el nom de la banda. Aquesta peça, com d’altres del grup, d’entre les que podríem destacar Tractor Amarillo, va tenir un èxit notori a l’Estat espanyol dels anys noranta i encara avui dia és la banda sonora de moltes de les atraccions de les fires. De fet, les apreciacions que escriuré en aquest article són fruit d’escoltar aquesta música mentre esperava amb els amics poder pujar als toros mecànics de les darreres Fires de Girona. Aprofito per recordar-la i fer venir records:

En una tribu comanche,
¡jau! ¡jau! ¡jau!
llena de comanches,
¡jau! ¡jau! ¡jau!
un indio se me acercó,
con las plumas de color,
y con el hacha en la mano,
el gran jefe preguntó:
“por Manitú, por Manitú,
—decía el jefe—
¿quién yes, tú?, ¿quién yes, tú?, ¿quién yes, tú?,
¿eres comanche o navajo, chaval?”.
—“No, jefe, no,
soy del norte, compadre, paisano,
de la tribu de los cañoneros,
de los que usan muy bien el mortero,
de los que pasan a las indias por la piedra,
de los que andan y son de guerra.”

En una tribu siux
¡jau! ¡jau! ¡jau!
llena de muchos siux
¡jau! ¡jau! ¡jau!
un indio se me acercó
rapado como un melón
y con el hacha en la mano
el gran jefe preguntó:
“por Manitú, por Manitú,
—decía el jefe—
¿quién yes, tú?, ¿quién yes, tú?, ¿quién yes, tú?,
¿eres siux o navajo, chaval?”.
—“No, jefe, no,
soy del norte, compadre, paisano,
de la tribu de los cañoneros,
de los que usan muy bien el mortero,
de los que pasan a las indias por la piedra,
de los que andan y son de guerra.”

En una tribu apache
¡jau! ¡jau! ¡jau!
llena de mucho apache
¡jau! ¡jau! ¡jau!
un indio se me acercó
con las plumas de color
y con el hacha en la mano
el gran jefe preguntó:
“por Manitú, por Manitú,
—decía el jefe—
¿quién yes, tú?, ¿quién yes, tú?, ¿quién yes, tú?,
¿eres apache o navajo, chaval?”.
—“No, jefe, no,
soy del norte, compadre, paisano,
de la tribu de los cañoneros,
de los que usan muy bien el mortero,
de los que pasan a las indias por la piedra,
de los que andan y son de guerra.”

Continue reading Una tribu comanxe

Anuncis

Sobre l’amor propi de Frederic II de Prússia

Frederic II de Prússia. La filosofia de l’absolutisme il·lustrat de Ramon Alcoberro

“Frederic II (amb 68 anys)”
d’Anton Graff

Pròleg al llibre Sobre l’amor propi. Sobre els prejudicis de Federic II de Prússia. Barcelona: El Llamp, 1990.

Frederic II, o l’altra cara de les Llums. Aquest ha estat un clixé útil per situar —o caldrà dir «fossilitzar»?— el rei-filòsof en la historia del pensament amb tota rotunditat de la proposta absolutista que encarnà com cap altre. Segons com, el tòpic funciona. En una primera mirada sembla que hi hagi dos Frederics; d’una banda el vell Fritz símbol del militarisme prussià, un espantall sempre a punt de reencarnar-se. I d’altra el rei savi, el filòsof de Sans Souci, l’escèptic integral. En un mateix home coexisteixen el compositor de concerts per a flauta i orquestra i el guerrer dels Sets anys. El polític maquiavèl·lic és, suprema ironia, l’autor de l’Antimaquiavel, que commocionà Europa i féu creure, en va, que s’acostava una època de tolerància. […]

Sobre l’amor propi és una memòria adreçada a l’Acadèmia prussiana, on es recull el tema volterià de l’amor a si mateix com a fonament de l’amor pels altres. Per a Voltaire no hi ha civilització sense el superflu, cosa ben necessària, com diu en un vers. De fet, aquesta querella sobre la riquesa, l’excedent, l’individualisme…, prové de la literatura medieval i té un punt de referència inevitable: Gargantua. Però podem trobar textos de Montesquieu i de Bayle sobre el tema que no hi desdiuen gens. En la nova perspectiva burgesa la civilització és un plus sobre l’individu, però de cap manera no té l’existència autònoma sense ell. No és prèvia a l’home, sinó consecutiva, i li ofereix, bàsicament, plaer. Així l’individualisme il·lustrat apareix com una garantia de bona vida, i no és necessàriament sinònim de progrés material.

Frederic desenvolupa un tema de l’Antimaquiavel («l’amor propi és el principal de les nostres virtuts i per conseqüència de la felicitat del món»). El curt assaig mira amb la cua de l’ull el treballat de Voltaire sobre l’amor propi publicat dins el Diccionari filosòfic […]. Però Frederic es perd en l’art del matís, i produeix un esborrany digne de ser esmentat en la tradició de l’utilitarisme moral. Per al rei les idees són conseqüència dels interessos i canvien amb ells. I el primer interès de l’home és l’home mateix, considerat a marge de qualsevol transcendentalisme. «El defensor, el legislador i el preceptor», com l’anomenava Voltaire, conscient que els epítets no costen res, ha descobert que les Llums idealitzen l’home. El veuen només com a productor de veritat i bé, quan convé observar-lo també tal com és en l’altra cara: desvalgut, miseriós i agressiu. Si cal utilitzar els homes en l’art de l’Estat, no podem perdre’ns en idealitzacions de la conducta humana. Cal manipular-los a través del desig i, especialment, del desig de supervivència. El rei com a artista de l’Estat instrumentalitza els individus, com un titellaire, i ens mostra els límits de l’antropologia de les Llums.

DER GROSSE - Adolph Menzel - Flötenkonzert Friedrichs des Großen in Sanssouci
“Concert de flauta de Frederic el Gran a Sanssouci” d’Adolph Menzel

Dissipar problemes i sentiments que siguin antics i desfasats, de David Foster Wallace

The Guardian, dissabte 20 de setembre del 2008. Adaptat del discurs inicial que l’autor va fer als graduats del Kenyon College, a Ohio.

David Foster Wallace, que va morir la setmana passada, fou el més brillant escriptor nord-americà de la seva generació. En un discurs, publicat aquí per primera vegada, reflecteix les dificultats de la vida diària i ‘com fer-s’ho als 30, o potser als 50, sense desitjar fotre’s un tret a la testa’.

Tenim aquells dos peixos joves que neden del dret, i se succeeix que es troben amb un peix vell que neda en l’altra direcció, el qual els diu: «Bones nois!; com està, l’aigua?». I tots dos peixos neden una mica més, i llavors finalment un d’ells es mira a l’altre i fa: «Què dimonis és, l’aigua?».

Si et preocupa que planegi presentar-me aquí com a un savi peix vell tot explicant què és, l’aigua; sisplau no n’estiguis, de preocupat. No sóc el savi vell peix. La qüestió immediata de la història del peix és que les realitat més òbvies, ubiqües, importants són sovint les més difícils de veure i de parlar-ne. Presa com a una frase anglesa, per suposat, això és només un tòpic banal —però el fet és que, en el dia-a-dia de les trinxeres de l’existència adulta, els tòpics banals poden tenir una importància de vida o mort. Això pot sonar com una hipèrbole o un sense-sentit abstracte. És per això que anem a concretar-ho…

Un gran percentatge de les coses de les que tendeixo a estar automàticament convençut, es converteixen en quelcom totalment equívoc i enganyós. Aquí hi ha un exemple del perfecte error d’alguna cosa de la que tendeixo a estar segur automàticament: tot en la meva pròpia experiència immediata dóna suport a la meva profunda creença de ser el centre absolut de l’univers, el veritable, el més vívid i la persona més important de l’existència. Rarament parlem sobre aquesta mena de natura, l’egocentrisme bàsic, perquè és massa repulsiu socialment, però és més o menys semblant en tots nosaltres, en el fons. És la nostra configuració predeterminada, cablejada en les nostres plaques en el moment del naixement. Pensa-hi: no hi ha cap experiència que hagis tingut en què no hagis estat el centre absolut d’aquesta. El món tal i com l’experimentes és allà mateix, davant teu, o darrere teu, o a la teva dreta o a l’esquerra, en la televisió, en la pantalla, on sigui. Els pensaments i sentiments de l’altra gent se t’han de comunicar d’alguna manera, però tu mateix ets tan immediat, urgent, real —tu obtens la idea. Però, sisplau, no et preocupis perquè m’estigui preparant per fer-te una prèdica sobre la compassió o d’altre-acarrerament o de les anomenades «virtuts». Aquest no és un assumpte virtuós —és un assumpte d’escollir fer la feina com sigui, alterant o prenent la llibertat de la meva naturalesa, del cablejat de la configuració predeterminada, que és profundament i literalment egoista, i veure i interpretar cada pensament amb la seva òptica.

Continue reading Dissipar problemes i sentiments que siguin antics i desfasats, de David Foster Wallace

Epístola moral, de Nahmànides

Escolta, fill, els consells del teu pare i no et decantis pas de l’ensenyament de la teva mare (Pr 1,8). Avesa’t a dir sempre les coses amb calma i dolçor a tothom, i fuig d’esdevenir irat, que la ira és vici que mena al pecat, com diuen els nostres doctors, de bona memòria: “Del qui s’irrita, tota mena d’infern se n’ensenyoreix”. I també l’Escriptura: Allunya la ira del cor i hauràs apartat el mal del teu cos (Ecle 11,10). El mal és l’infern, com significa el verset que fa: L’impiu ha estat fet per al dia del mal (Pr 16,4).

ramban
Segell de Mossé ben Nahman. S. XIII, Catalunya (còpia de l’original del Museu d’Israel)

Havent-te deslliurat, doncs, de la ira, creixerà dins teu la virtut de la humilitat, que excel·leix sobre tot altres bé, car diu d’Escriptura: El fruit de la humilitat és el temor de Déu (Pr 22,4). I gràcies a la humilitat s’omplirà el teu cor de reverència en adonar-te d’on véns i cap on vas, i en veure que si ja en vida ets ple de cucs, què no serà després de mort! La humilitat et farà avinent que un dia has de passar comptes amb el rei de la Glòria. Ni el cel ni el cel del cel no Et poden encloure (1R 8,27) —ha estat dit— molt menys, doncs, el cor de l’home. No sóc Jo, per ventura, qui omple el cel i la terra? diu el Senyor (Jr 23,4). Quan pensaràs en tot això, naixerà en tu una temorosa reverència envers el Creador i et guardaràs de desplaure-li. Amb aquestes virtuts et donaràs per content en tota cosa que et pugui esdevenir.

Si segueixes la virtut de la humilitat i el teu comport davant dels altres és ple de modèstia, i ets temorós de Déu i recelós del pecat, llavors l’esperit de la divina Presència i l’esplendor de la Glòria de Déu romandran damunt teu, i viuràs com si fossis ja al Mon que Ve.

Continue reading Epístola moral, de Nahmànides

Arendt rebat Scholem de Francesc de Carreras

 Publicat el dia 24/07/13 a La Vanguardia

Encara és a les nostres pantalles la pel·lícula Hannah Arendt, us la recomano. Tracta de la vida i les idees d’aquesta intel·lectual d’estirp jueva nascuda a Hannover el 1906 i que, a partir de l’arribada de Hitler al poder, després d’uns anys a París, es va traslladar als EUA, on va viure fins a la seva mort el 1975. En els seus anys universitaris alemanys, Arendt va estudiar sota la influència dels seus mestres Heidegger i Jaspers, però la seva obra reflecteix un tipus de pensament original, al marge dels corrents dominants. La majoria dels seus escrits han estat traduïts al castellà.

La pel·lícula se centra en un conegut episodi: els reportatges que Arendt va publicar a la revista New Yorker sobre el famós judici a Adolf Eichmann, un dels executors de l’holocaust, capturat per un comando israelià a Buenos Aires i traslladat, sense permís de la justícia argentina a Jerusalem, on va ser jutjat, condemnat a mort i executat. Partint d’aquests articles, Arendt va publicar després el seu llibre Eichmann en Jerusalén. Un estudio sobre la banalidad del mal (Lumen, Barcelona, 1967). Aquests reportatges, tal com relata el film, li van causar complicacions i ruptures personals amb alguns dels seus col·legues i amics jueus.

Continue reading Arendt rebat Scholem de Francesc de Carreras