Category Archives: Ètica

Sobre l’amor propi de Frederic II de Prússia

Frederic II de Prússia. La filosofia de l’absolutisme il·lustrat de Ramon Alcoberro

“Frederic II (amb 68 anys)”
d’Anton Graff

Pròleg al llibre Sobre l’amor propi. Sobre els prejudicis de Federic II de Prússia. Barcelona: El Llamp, 1990.

Frederic II, o l’altra cara de les Llums. Aquest ha estat un clixé útil per situar —o caldrà dir «fossilitzar»?— el rei-filòsof en la historia del pensament amb tota rotunditat de la proposta absolutista que encarnà com cap altre. Segons com, el tòpic funciona. En una primera mirada sembla que hi hagi dos Frederics; d’una banda el vell Fritz símbol del militarisme prussià, un espantall sempre a punt de reencarnar-se. I d’altra el rei savi, el filòsof de Sans Souci, l’escèptic integral. En un mateix home coexisteixen el compositor de concerts per a flauta i orquestra i el guerrer dels Sets anys. El polític maquiavèl·lic és, suprema ironia, l’autor de l’Antimaquiavel, que commocionà Europa i féu creure, en va, que s’acostava una època de tolerància. […]

Sobre l’amor propi és una memòria adreçada a l’Acadèmia prussiana, on es recull el tema volterià de l’amor a si mateix com a fonament de l’amor pels altres. Per a Voltaire no hi ha civilització sense el superflu, cosa ben necessària, com diu en un vers. De fet, aquesta querella sobre la riquesa, l’excedent, l’individualisme…, prové de la literatura medieval i té un punt de referència inevitable: Gargantua. Però podem trobar textos de Montesquieu i de Bayle sobre el tema que no hi desdiuen gens. En la nova perspectiva burgesa la civilització és un plus sobre l’individu, però de cap manera no té l’existència autònoma sense ell. No és prèvia a l’home, sinó consecutiva, i li ofereix, bàsicament, plaer. Així l’individualisme il·lustrat apareix com una garantia de bona vida, i no és necessàriament sinònim de progrés material.

Frederic desenvolupa un tema de l’Antimaquiavel («l’amor propi és el principal de les nostres virtuts i per conseqüència de la felicitat del món»). El curt assaig mira amb la cua de l’ull el treballat de Voltaire sobre l’amor propi publicat dins el Diccionari filosòfic […]. Però Frederic es perd en l’art del matís, i produeix un esborrany digne de ser esmentat en la tradició de l’utilitarisme moral. Per al rei les idees són conseqüència dels interessos i canvien amb ells. I el primer interès de l’home és l’home mateix, considerat a marge de qualsevol transcendentalisme. «El defensor, el legislador i el preceptor», com l’anomenava Voltaire, conscient que els epítets no costen res, ha descobert que les Llums idealitzen l’home. El veuen només com a productor de veritat i bé, quan convé observar-lo també tal com és en l’altra cara: desvalgut, miseriós i agressiu. Si cal utilitzar els homes en l’art de l’Estat, no podem perdre’ns en idealitzacions de la conducta humana. Cal manipular-los a través del desig i, especialment, del desig de supervivència. El rei com a artista de l’Estat instrumentalitza els individus, com un titellaire, i ens mostra els límits de l’antropologia de les Llums.

DER GROSSE - Adolph Menzel - Flötenkonzert Friedrichs des Großen in Sanssouci
“Concert de flauta de Frederic el Gran a Sanssouci” d’Adolph Menzel

Dissipar problemes i sentiments que siguin antics i desfasats, de David Foster Wallace

The Guardian, dissabte 20 de setembre del 2008. Adaptat del discurs inicial que l’autor va fer als graduats del Kenyon College, a Ohio.

David Foster Wallace, que va morir la setmana passada, fou el més brillant escriptor nord-americà de la seva generació. En un discurs, publicat aquí per primera vegada, reflecteix les dificultats de la vida diària i ‘com fer-s’ho als 30, o potser als 50, sense desitjar fotre’s un tret a la testa’.

Tenim aquells dos peixos joves que neden del dret, i se succeeix que es troben amb un peix vell que neda en l’altra direcció, el qual els diu: «Bones nois!; com està, l’aigua?». I tots dos peixos neden una mica més, i llavors finalment un d’ells es mira a l’altre i fa: «Què dimonis és, l’aigua?».

Si et preocupa que planegi presentar-me aquí com a un savi peix vell tot explicant què és, l’aigua; sisplau no n’estiguis, de preocupat. No sóc el savi vell peix. La qüestió immediata de la història del peix és que les realitat més òbvies, ubiqües, importants són sovint les més difícils de veure i de parlar-ne. Presa com a una frase anglesa, per suposat, això és només un tòpic banal —però el fet és que, en el dia-a-dia de les trinxeres de l’existència adulta, els tòpics banals poden tenir una importància de vida o mort. Això pot sonar com una hipèrbole o un sense-sentit abstracte. És per això que anem a concretar-ho…

Un gran percentatge de les coses de les que tendeixo a estar automàticament convençut, es converteixen en quelcom totalment equívoc i enganyós. Aquí hi ha un exemple del perfecte error d’alguna cosa de la que tendeixo a estar segur automàticament: tot en la meva pròpia experiència immediata dóna suport a la meva profunda creença de ser el centre absolut de l’univers, el veritable, el més vívid i la persona més important de l’existència. Rarament parlem sobre aquesta mena de natura, l’egocentrisme bàsic, perquè és massa repulsiu socialment, però és més o menys semblant en tots nosaltres, en el fons. És la nostra configuració predeterminada, cablejada en les nostres plaques en el moment del naixement. Pensa-hi: no hi ha cap experiència que hagis tingut en què no hagis estat el centre absolut d’aquesta. El món tal i com l’experimentes és allà mateix, davant teu, o darrere teu, o a la teva dreta o a l’esquerra, en la televisió, en la pantalla, on sigui. Els pensaments i sentiments de l’altra gent se t’han de comunicar d’alguna manera, però tu mateix ets tan immediat, urgent, real —tu obtens la idea. Però, sisplau, no et preocupis perquè m’estigui preparant per fer-te una prèdica sobre la compassió o d’altre-acarrerament o de les anomenades «virtuts». Aquest no és un assumpte virtuós —és un assumpte d’escollir fer la feina com sigui, alterant o prenent la llibertat de la meva naturalesa, del cablejat de la configuració predeterminada, que és profundament i literalment egoista, i veure i interpretar cada pensament amb la seva òptica.

Continue reading Dissipar problemes i sentiments que siguin antics i desfasats, de David Foster Wallace

Epístola moral, de Nahmànides

Escolta, fill, els consells del teu pare i no et decantis pas de l’ensenyament de la teva mare (Pr 1,8). Avesa’t a dir sempre les coses amb calma i dolçor a tothom, i fuig d’esdevenir irat, que la ira és vici que mena al pecat, com diuen els nostres doctors, de bona memòria: “Del qui s’irrita, tota mena d’infern se n’ensenyoreix”. I també l’Escriptura: Allunya la ira del cor i hauràs apartat el mal del teu cos (Ecle 11,10). El mal és l’infern, com significa el verset que fa: L’impiu ha estat fet per al dia del mal (Pr 16,4).

ramban
Segell de Mossé ben Nahman. S. XIII, Catalunya (còpia de l’original del Museu d’Israel)

Havent-te deslliurat, doncs, de la ira, creixerà dins teu la virtut de la humilitat, que excel·leix sobre tot altres bé, car diu d’Escriptura: El fruit de la humilitat és el temor de Déu (Pr 22,4). I gràcies a la humilitat s’omplirà el teu cor de reverència en adonar-te d’on véns i cap on vas, i en veure que si ja en vida ets ple de cucs, què no serà després de mort! La humilitat et farà avinent que un dia has de passar comptes amb el rei de la Glòria. Ni el cel ni el cel del cel no Et poden encloure (1R 8,27) —ha estat dit— molt menys, doncs, el cor de l’home. No sóc Jo, per ventura, qui omple el cel i la terra? diu el Senyor (Jr 23,4). Quan pensaràs en tot això, naixerà en tu una temorosa reverència envers el Creador i et guardaràs de desplaure-li. Amb aquestes virtuts et donaràs per content en tota cosa que et pugui esdevenir.

Si segueixes la virtut de la humilitat i el teu comport davant dels altres és ple de modèstia, i ets temorós de Déu i recelós del pecat, llavors l’esperit de la divina Presència i l’esplendor de la Glòria de Déu romandran damunt teu, i viuràs com si fossis ja al Mon que Ve.

Continue reading Epístola moral, de Nahmànides

Arendt rebat Scholem de Francesc de Carreras

 Publicat el dia 24/07/13 a La Vanguardia

Encara és a les nostres pantalles la pel·lícula Hannah Arendt, us la recomano. Tracta de la vida i les idees d’aquesta intel·lectual d’estirp jueva nascuda a Hannover el 1906 i que, a partir de l’arribada de Hitler al poder, després d’uns anys a París, es va traslladar als EUA, on va viure fins a la seva mort el 1975. En els seus anys universitaris alemanys, Arendt va estudiar sota la influència dels seus mestres Heidegger i Jaspers, però la seva obra reflecteix un tipus de pensament original, al marge dels corrents dominants. La majoria dels seus escrits han estat traduïts al castellà.

La pel·lícula se centra en un conegut episodi: els reportatges que Arendt va publicar a la revista New Yorker sobre el famós judici a Adolf Eichmann, un dels executors de l’holocaust, capturat per un comando israelià a Buenos Aires i traslladat, sense permís de la justícia argentina a Jerusalem, on va ser jutjat, condemnat a mort i executat. Partint d’aquests articles, Arendt va publicar després el seu llibre Eichmann en Jerusalén. Un estudio sobre la banalidad del mal (Lumen, Barcelona, 1967). Aquests reportatges, tal com relata el film, li van causar complicacions i ruptures personals amb alguns dels seus col·legues i amics jueus.

Continue reading Arendt rebat Scholem de Francesc de Carreras

De la simulació i la dissimulació de Francis Bacon

Fa mesos que estic treballant en la traducció catalana d’aquest fragment que ha estat compilat en els assajos de Sir Francis Bacon. Sé que hi ha una traducció, molt millor, de Carner. Així que si aquesta no us fa prou el pes, us convido a cercar la del poeta Josep Carner. La meva traducció, que és francament millorable, ha intentat mantenir una mica l’ambivalència de l’original; no obstant això, he optat per la traducció d’algunes frases tot simplificant-les per tal que s’entenguéssin en català actual. I he intentat mantenir la puntació baconiana, el màxim que he pogut, tot i que potser li dóna massa duresa al text, perquè he pensat que això em permetria apropar-me a l’original. La tasca ha estat realment ardua, atès que l’anglès del segle XVI ha resultat ser més complex del que inicialment vaig preveure.

Vaig voler traduïr aquest breu assaig de Bacon, que per alguns historiadors podria tractar-se de William Shakespeare, perquè crec que complementa molt bé un caràcter molt típic de la filosofia catalana, i del fer i actuar nostre. Parlo de l’aparença. Parlo d’aquesta simulació tan típica del catalans. I m’hi refereixo, sobretot, amb la peça teatral Civilitzats, tanmateix de Carles Soldevila.

Aquí teniu les claus de la simulació i la dissimulació. Sembla que la societat anglesa del nostra escriptor, no difereix gaire de la societat catalana actual. Serà que la simulació i la dissimulació són caràcters universals?

De la simulació i la dissimulació de Francis Bacon

La dissimulació és, emperò, un classe de política imprecisa, o saber; per això a hom se li requereix un fort enginy, i un cor fort, per saber quan dir la veritat i exercitar-la. Per tant, és el tipus de política més dèbil, que és la dels grans farsants.

Tàcit digué: “Lívia se’n va sortir bé amb les arts del seu marit i la dissimulació del seu fill; en atribuir arts o política a August, i la dissimulació a Tiberi”. I també, quan Licini Mucià encoratjà Vespasià a emprendre la guerra contra Vitel·li, li digué: “No ens alcem contra el jurament trencat d’August, ni per l’advertiment extrem o l’apropament de Tiberi”. Aquestes propietats, les arts o la política, i la seva dissimulació o reserva, són, de fet, hàbits i facultats diverses, que són distingides. Per a un home tenir aquesta penetració de judici, com si pogués discernir quines coses s’han de fer públiques, i quines secretes, i quines es mostren a mitja llum, i a qui i quan (les quals són, certament, arts d’estat i arts vitals, com Tàcit, en digué), per ell, un hàbit de dissimulació és un obstacle i una misèria. Però si un home no pot obtenir aquesta sentència, llavors ha de ser generalment reservat i un farsant. Com que un home no pot triar o variar en els detalls, és bo prendre el camí més segur i més protegit, generalment; com la marxa suau, per algú que no pot veure-hi bé. Certament, els homes que sempre han estat més hàbils, han tingut una total obertura i franquesa, en el tracte; i un fama de certesa i veracitat; però llavors ells eren com cavalls ben controlats; s’explicava, massa bé, quan parar o canviar; i en aquells temps, quan pensaven el cas de, en efecte, la dissimulació requerida, si llavors l’haguessin usat, això hagués esdevingut l’opinió creadora, estendre el forà, de la bona fe i la claredat del tracte, creat gairebé invisible.

Hi ha tres graus d’aquest amagat i velat a l’intimidat humana. El primer, proximitat, reserva i discreció; es dóna quan un home s’abandona sense observacions o sense manifestar signes i arguments de què ell no és el que és. El segon: dissimulació, en negatiu; quan un home mostra signes i arguments, de què no és el que és. I el tercer: simulació, en afirmatiu; quan un home industrialitzat i expressiu fingeix i pretén ser el que no és.

Continue reading De la simulació i la dissimulació de Francis Bacon