Category Archives: Filosofia política i social

Sobre l’amor propi de Frederic II de Prússia

Frederic II de Prússia. La filosofia de l’absolutisme il·lustrat de Ramon Alcoberro

“Frederic II (amb 68 anys)”
d’Anton Graff

Pròleg al llibre Sobre l’amor propi. Sobre els prejudicis de Federic II de Prússia. Barcelona: El Llamp, 1990.

Frederic II, o l’altra cara de les Llums. Aquest ha estat un clixé útil per situar —o caldrà dir «fossilitzar»?— el rei-filòsof en la historia del pensament amb tota rotunditat de la proposta absolutista que encarnà com cap altre. Segons com, el tòpic funciona. En una primera mirada sembla que hi hagi dos Frederics; d’una banda el vell Fritz símbol del militarisme prussià, un espantall sempre a punt de reencarnar-se. I d’altra el rei savi, el filòsof de Sans Souci, l’escèptic integral. En un mateix home coexisteixen el compositor de concerts per a flauta i orquestra i el guerrer dels Sets anys. El polític maquiavèl·lic és, suprema ironia, l’autor de l’Antimaquiavel, que commocionà Europa i féu creure, en va, que s’acostava una època de tolerància. […]

Sobre l’amor propi és una memòria adreçada a l’Acadèmia prussiana, on es recull el tema volterià de l’amor a si mateix com a fonament de l’amor pels altres. Per a Voltaire no hi ha civilització sense el superflu, cosa ben necessària, com diu en un vers. De fet, aquesta querella sobre la riquesa, l’excedent, l’individualisme…, prové de la literatura medieval i té un punt de referència inevitable: Gargantua. Però podem trobar textos de Montesquieu i de Bayle sobre el tema que no hi desdiuen gens. En la nova perspectiva burgesa la civilització és un plus sobre l’individu, però de cap manera no té l’existència autònoma sense ell. No és prèvia a l’home, sinó consecutiva, i li ofereix, bàsicament, plaer. Així l’individualisme il·lustrat apareix com una garantia de bona vida, i no és necessàriament sinònim de progrés material.

Frederic desenvolupa un tema de l’Antimaquiavel («l’amor propi és el principal de les nostres virtuts i per conseqüència de la felicitat del món»). El curt assaig mira amb la cua de l’ull el treballat de Voltaire sobre l’amor propi publicat dins el Diccionari filosòfic […]. Però Frederic es perd en l’art del matís, i produeix un esborrany digne de ser esmentat en la tradició de l’utilitarisme moral. Per al rei les idees són conseqüència dels interessos i canvien amb ells. I el primer interès de l’home és l’home mateix, considerat a marge de qualsevol transcendentalisme. «El defensor, el legislador i el preceptor», com l’anomenava Voltaire, conscient que els epítets no costen res, ha descobert que les Llums idealitzen l’home. El veuen només com a productor de veritat i bé, quan convé observar-lo també tal com és en l’altra cara: desvalgut, miseriós i agressiu. Si cal utilitzar els homes en l’art de l’Estat, no podem perdre’ns en idealitzacions de la conducta humana. Cal manipular-los a través del desig i, especialment, del desig de supervivència. El rei com a artista de l’Estat instrumentalitza els individus, com un titellaire, i ens mostra els límits de l’antropologia de les Llums.

DER GROSSE - Adolph Menzel - Flötenkonzert Friedrichs des Großen in Sanssouci
“Concert de flauta de Frederic el Gran a Sanssouci” d’Adolph Menzel

Dissipar problemes i sentiments que siguin antics i desfasats, de David Foster Wallace

The Guardian, dissabte 20 de setembre del 2008. Adaptat del discurs inicial que l’autor va fer als graduats del Kenyon College, a Ohio.

David Foster Wallace, que va morir la setmana passada, fou el més brillant escriptor nord-americà de la seva generació. En un discurs, publicat aquí per primera vegada, reflecteix les dificultats de la vida diària i ‘com fer-s’ho als 30, o potser als 50, sense desitjar fotre’s un tret a la testa’.

Tenim aquells dos peixos joves que neden del dret, i se succeeix que es troben amb un peix vell que neda en l’altra direcció, el qual els diu: «Bones nois!; com està, l’aigua?». I tots dos peixos neden una mica més, i llavors finalment un d’ells es mira a l’altre i fa: «Què dimonis és, l’aigua?».

Si et preocupa que planegi presentar-me aquí com a un savi peix vell tot explicant què és, l’aigua; sisplau no n’estiguis, de preocupat. No sóc el savi vell peix. La qüestió immediata de la història del peix és que les realitat més òbvies, ubiqües, importants són sovint les més difícils de veure i de parlar-ne. Presa com a una frase anglesa, per suposat, això és només un tòpic banal —però el fet és que, en el dia-a-dia de les trinxeres de l’existència adulta, els tòpics banals poden tenir una importància de vida o mort. Això pot sonar com una hipèrbole o un sense-sentit abstracte. És per això que anem a concretar-ho…

Un gran percentatge de les coses de les que tendeixo a estar automàticament convençut, es converteixen en quelcom totalment equívoc i enganyós. Aquí hi ha un exemple del perfecte error d’alguna cosa de la que tendeixo a estar segur automàticament: tot en la meva pròpia experiència immediata dóna suport a la meva profunda creença de ser el centre absolut de l’univers, el veritable, el més vívid i la persona més important de l’existència. Rarament parlem sobre aquesta mena de natura, l’egocentrisme bàsic, perquè és massa repulsiu socialment, però és més o menys semblant en tots nosaltres, en el fons. És la nostra configuració predeterminada, cablejada en les nostres plaques en el moment del naixement. Pensa-hi: no hi ha cap experiència que hagis tingut en què no hagis estat el centre absolut d’aquesta. El món tal i com l’experimentes és allà mateix, davant teu, o darrere teu, o a la teva dreta o a l’esquerra, en la televisió, en la pantalla, on sigui. Els pensaments i sentiments de l’altra gent se t’han de comunicar d’alguna manera, però tu mateix ets tan immediat, urgent, real —tu obtens la idea. Però, sisplau, no et preocupis perquè m’estigui preparant per fer-te una prèdica sobre la compassió o d’altre-acarrerament o de les anomenades «virtuts». Aquest no és un assumpte virtuós —és un assumpte d’escollir fer la feina com sigui, alterant o prenent la llibertat de la meva naturalesa, del cablejat de la configuració predeterminada, que és profundament i literalment egoista, i veure i interpretar cada pensament amb la seva òptica.

Continue reading Dissipar problemes i sentiments que siguin antics i desfasats, de David Foster Wallace

Summary of “The idea of a Social Contract” from The Elements of Moral Philosophy by James Rachels

An explanation (in catalan) about "The idea of a Social Contract" from 
The Elements of Moral Philosophy by James Rachels.

Continue reading Summary of “The idea of a Social Contract” from The Elements of Moral Philosophy by James Rachels

De l’estètica de la brossa i l’amor

#12 Can (The Waste Management Series) by Vicent Skoglund

Necessitem alienar-nos més del nostre món de vida, de la nostra, per així dir-ho, naturalesa espontània. Hem d’esdevenir més artificials. Hem de desenvolupar, crec, un materialisme abstracte molt més terrorífic, una espècie d’univers matemàtic on no hi hagi res. Només fórmules, formes tècniques, etc. I la complicació serà trobar la poesia, l’espiritualitat, en aquesta dimensió… recrear —si no la bellesa— aleshores la dimensió estètica en coses, en això, en les mateixes escombraries. Aquest és el veritable amor del món. Perquè, què és l’amor? L’amor no és idealització. Tot amant veritable sap que si realment estimes una dona o a un home, no l’idealitzes. Amor significa que acceptes una persona amb tots els seus defectes, estupideses, trets fastigosos. I tanmateix, la persona està feta per a tu. Tota vida que fa que viure la vida valgui la pena. Només veus perfecció en la imperfecció mateixa. I així és com hem d’aprendre a estimar el món.

Slavoj Zizek

Traducció de l’anglès d’Àlex Agustí Polis (2013).

Dins d'Astra Taylor (editor). Examined Life: Excursions with Contemporary Thinkers. New York: The New Press, 2009. 166.

El cinisme com a forma d’ideologia de Slavoj Zizek

La definició més elemental d’ideologia és probablement la famosa frase d’El Capital de Marx: «Sie wissen das nich aber sie tun es» (No ho saben, però ho estant fent). El mateix concepte de ideologia implica una espècie de base, constituïda ingenuament: la manca de reconeixement de les seves pròpies pressuposicions, de la seva pròpia condició efectiva, una distància, una divergència entre el que anomenem realitat social i la nostra distorsionada representació, la nostra falsa consciència d’això. Per això alguna cosa com una consciència naïf pot ser transferida a un procediment crític-ideològic. El punt d’aquest procediment és liderar la consciència ideològica naïf fins a un punt que pugui reconèixer per ella sola les condicions efectives, la realitat social que està distorsionada i, a través d’aquest mateix acte, dissoldre’s per ella sola. En les més sofisticades versions dels crítics de la ideologia —desenvolupades per l’escola de Frankfurt, per exemple— no es tracta només d’una qüestió de mirar coses (això és, la realitat social) com realment són, de llençar els espectacles distorsionats de la ideologia; el punt principal és veure com la realitat per si mateixa es reprodueix ella sola, sense l’anomenada mistificació ideològica. La màscara no permet simplement amagar l’estat real de les coses; la distorsió ideològica consisteix en escriure a través de la seva mateixa essència.

Continue reading El cinisme com a forma d’ideologia de Slavoj Zizek