Category Archives: Literatura

El forat al pont, de Slawomir Mrozek

marchande-pommes

Vet aquí que una vegada hi havia un riu, i a cada una de les ribes d’aquest riu hi havia un poble. Els dos pobles estaven units per un camí que passava per un pont.

Un bon dia al pont hi va aparèixer un forat. El forat s’havia de reparar, quant a això l’opinió pública de tots dos pobles hi estava d’acord. No obstant van haver-hi raons sobre qui havia de pagar la reparació. Ja que cada un dels pobles es considerava més important que l’altre. El poble de la riba dreta opinava que el camí duia sobretot a ell, per la qual cosa el poble de la riba esquerra havia de reparar el forat perquè devia estar-hi més interessat. El poble de la riba esquerra considerava que era l’objectiu de qualsevol viatge, de manera que la reparació del pont devia ser d’interès per al poble de la riba dreta.

La disputa es prolongava, així que el forat continuava allí. I com més temps passava, més creixia la mútua antipatia entre tots dos pobles.

Un bon dia un captaire local va caure al forat i es va trencar una cama. Els habitants de tots dos pobles li van preguntar amb insistència si anava de la riba dreta a l’esquerra, o bé de l’esquerra a la dreta, ja que d’això depenia quin dels dos pobles era responsable de l’accident. Però el captaire no se’n recordava perquè aquella nit anava borratxo.

Un temps després va passar pel pont un carro amb un viatger, que va caure al forat i se li va trencar l’eix. Com que el viatger estava de pas als dos pobles —no anava ni del primer al segon, ni del segon al primer—, els habitants dels dos pobles es van mostrar indiferents amb l’accident. El viatger, fet una fúria, va baixar del carruatge, va preguntar per què no es reparava el forat, i en saber-ne els motius va dir:

—Vull comprar aquest forat. ¿Qui n’és el propietari?

Tots dos pobles van reclamar a l’uníson el seu dret al forat.

—O l’un o l’altre. La part propietària del forat ha de demostrar que ho és.

—Però ¿com? —van preguntar a l’uníson els representants de les dues comunitats.

—És molt senzill. Només el propietari del forat té dret a reparar-lo. El compraré al que repari el pont.

Els habitants de tots dos pobles es van posar mans a l’obra, mentre el viatger fumava un cigar i el seu cotxer canviava l’eix. Van reparar el pont en un tres i no res i es van presentar per cobrar pel forat.

—¿Quin forat? —es va sorprendre el viatger—. Jo no veig cap forat. Fa temps que busco un forat per comprar, estic disposat a pagar-ne un dineral, però vosaltres no teniu cap forat per vendre. ¿M’esteu prenent el pèl o què?

Va pujar al carro i es va allunyar. I els dos pobles van fer les paus. Els seus habitants estan ara a l’aguait en bona harmonia al pont i, si apareix un viatger, el detenen i l’estomaquen.

 

Joc d’atzar. 2001. Traducció de Bozena Zaboklick i Francesc Miravitlles. Quaderns Crema.

Anuncis

Els dos noms d’Ulisses, de Carles Miralles

Avui fent endreça hem trobat unes quantes línies preses de la conferència de Carles Miralles realitzada fa un parell d’anys a La Mercè de Girona. Per aquelles coses de la vida que ningú sap, no vam publicar res sobre el tema. Però mai és tard quan arriba!

Portada_Homer

El professor Carles Miralles comparà l’esdevenir de la Ilíada i l’Odissea, basant-se en el nom dels seus protagonistes:

(1) Aquil·les, segons una interpretació etimològica significaria «(el qui) dóna patiments a l’exèrcit», que ja és una pista del que s’aventura. Després va comentar la ira d’Aquil·les perquè Agamèmnon li roba Briseida, i aquest acte s’ha entendre (i això recordo haver-ho tractat en alguna classe seva) com una humiliació, no és el robatori d’aquesta, sinó la humiliació resultant el que portarà als aqueus «patiment de l’exèrcit». 

Per contra, (2) Ulisses és un home molt més versàtil, gens dogmàtic, i que no intenta afirmar-se sempre i en tot moment (com si que ho fa Aquil·les). Ulisses és un camaleó, és flexible. I ens cità, per exemple, l’episodi del ciclop Polidem (que Tono Fornes també relatà en la seva conferència). Ens explicà que Ulisses no és un mentider, ans «Tots els cretencs entenen de ficció» (Tots els cretencs són uns mentiders), i és que Ulisses es presenta a si mateix com a cretenc. Però, ¿menteix el d’Ítaca? Segons Miralles el que fa Ulisses no és mentir, sinó ficció. Els seus relats i explicacions són una adaptació d’una realitat, d’una versemblança. És un precursor de la ficció literària. Tornant a l’episodi del ciclop (o ciclōp, amb la «o» llarga, tal i com precisa Miralles), Ulisses es presenta com a Ningú (οὔτις), en la traducció de Riba. Una explicació seria que Ulisses s’identifica amb tothom, per això és tot i res, per això és Ningú. O bé, perquè no té importància qui és (contràriament a la idea d’Aquil·les d’imposar-se de ser el millor). Ulisses té clar que és un humà, i ho vol continuar essent. És mortal, però molt enginyós. Precisament en aquesta resposta de Ningú, hi trobem un gran enginy. Sobre el nom d’Odisseu va comentar el cant en què la seva dida li renta els peus i percep que té una ferida (ουλή) i l’acaba reconeixent. D’aquí, del mot ferida, provindria el llatí Ulixes i l’Ulysses. En canvi, en grec, Odisseu prové d’odissomai que vindria a significar «tenir a algú mania (o que et tinguin mania)». Que no és res més que el nom que li posa Autòlic, el seu avi, perquè durant el seu viatge molta gent l’ha odiat. [Odissea XIX, 405 i ss.]: Riba fa el següent joc de paraules: ulcerat = Ulisses, mentre que Mira diu: odiat = Odisseu.

Dissipar problemes i sentiments que siguin antics i desfasats, de David Foster Wallace

The Guardian, dissabte 20 de setembre del 2008. Adaptat del discurs inicial que l’autor va fer als graduats del Kenyon College, a Ohio.

David Foster Wallace, que va morir la setmana passada, fou el més brillant escriptor nord-americà de la seva generació. En un discurs, publicat aquí per primera vegada, reflecteix les dificultats de la vida diària i ‘com fer-s’ho als 30, o potser als 50, sense desitjar fotre’s un tret a la testa’.

Tenim aquells dos peixos joves que neden del dret, i se succeeix que es troben amb un peix vell que neda en l’altra direcció, el qual els diu: «Bones nois!; com està, l’aigua?». I tots dos peixos neden una mica més, i llavors finalment un d’ells es mira a l’altre i fa: «Què dimonis és, l’aigua?».

Si et preocupa que planegi presentar-me aquí com a un savi peix vell tot explicant què és, l’aigua; sisplau no n’estiguis, de preocupat. No sóc el savi vell peix. La qüestió immediata de la història del peix és que les realitat més òbvies, ubiqües, importants són sovint les més difícils de veure i de parlar-ne. Presa com a una frase anglesa, per suposat, això és només un tòpic banal —però el fet és que, en el dia-a-dia de les trinxeres de l’existència adulta, els tòpics banals poden tenir una importància de vida o mort. Això pot sonar com una hipèrbole o un sense-sentit abstracte. És per això que anem a concretar-ho…

Un gran percentatge de les coses de les que tendeixo a estar automàticament convençut, es converteixen en quelcom totalment equívoc i enganyós. Aquí hi ha un exemple del perfecte error d’alguna cosa de la que tendeixo a estar segur automàticament: tot en la meva pròpia experiència immediata dóna suport a la meva profunda creença de ser el centre absolut de l’univers, el veritable, el més vívid i la persona més important de l’existència. Rarament parlem sobre aquesta mena de natura, l’egocentrisme bàsic, perquè és massa repulsiu socialment, però és més o menys semblant en tots nosaltres, en el fons. És la nostra configuració predeterminada, cablejada en les nostres plaques en el moment del naixement. Pensa-hi: no hi ha cap experiència que hagis tingut en què no hagis estat el centre absolut d’aquesta. El món tal i com l’experimentes és allà mateix, davant teu, o darrere teu, o a la teva dreta o a l’esquerra, en la televisió, en la pantalla, on sigui. Els pensaments i sentiments de l’altra gent se t’han de comunicar d’alguna manera, però tu mateix ets tan immediat, urgent, real —tu obtens la idea. Però, sisplau, no et preocupis perquè m’estigui preparant per fer-te una prèdica sobre la compassió o d’altre-acarrerament o de les anomenades «virtuts». Aquest no és un assumpte virtuós —és un assumpte d’escollir fer la feina com sigui, alterant o prenent la llibertat de la meva naturalesa, del cablejat de la configuració predeterminada, que és profundament i literalment egoista, i veure i interpretar cada pensament amb la seva òptica.

Continue reading Dissipar problemes i sentiments que siguin antics i desfasats, de David Foster Wallace

El Cant XI del Bhagavadgita, traduït per Joan Mascaró

Om. Avui presentem un text molt interessant. És un text que forma part de la literatura hindú, i de fet, se’l suposa el document més conegut i més místic d’una tradició milenària. Una cançó que ha inquietat a filòsofs, hermeneutes, filòlegs, sancristes, des de temps immemorials. Un canta que tampoc podria tenir millor traducció possible, car aquesta va ser feta pel sanscrista i gran coneixedor de l’hinduisme, Joan Mascaró. Om.

El Cant XI del Bhagavadgita, per Joan Mascaró

Descarrega la traducció clicant aquí:  BHAGAVADGITA. Cant XI.

Desig d’esdevenir indi de Franz Kafka

Avui voldríem fer una pregunta ben senzilla: què us evoca aquest poema en prosa, ¿un sentiment alliberador o un sentiment d’angoixa?

Si hom fos realment un indi, sempre apunt, i sobre un cavall galopant, oblic en l’aire, vibraria breument a cada passa sobre la terra tremolosa, fins a deixar els esperons, llavors no hi haurien esperons, fins a llençar les regnes, llavors no hi haurien regnes, i al davant només veuria la terra com un bruguerar segat a ran, ja sense el coll ni el cap del cavall.

Traducció de l’alemany d’Àlex Agustí (2013)

Wunsch, Indianer zu werden, F. Kafka, 1913
Wenn man doch ein Indianer wäre, gleich bereit, und auf dem rennenden Pferde, schief in der Luft, immer wieder kurz erzitterte über dem zitternden Boden, bis man die Sporen ließ, denn es gab keine Sporen, bis man die Zügel wegwarf, denn es gab keine Zügel, und kaum das Land vor sich als glatt gemähte Heide sah, schon ohne Pferdehals und Pferdekopf.

A mi em transmet sensació d’angoixa. I és que en la última part, quan parla de la terra, de què la terra estigui segada com un bruguerar… m’evoco cap a una imatge pertorbadora, sobretot tenint en compte que es tracta d’una cultura que només sega i destrueix el just i necessari per viure, una societat harmònica amb la natura. A més, els colls i els caps dels cavalls, desapareixen, amb tot el que implica que l’aire fregui la seva crin, que l’aire atorgui llibertat. Perquè tothom es fa una imatge del cavall galopant i en moviment, i realment el moviment del cavall es dóna pel moviment dels pèls, sinó hi ha aquest moviment el cavall està estàtic. Em dóna la impressió que al intentar ser l’indi som com un ocell; com un ocell que pensa que seria fantàstic poder volar sense el maleït aire (com el colom de Kant, si volem)… però quan aquest aire desapareix se n’adona que no es pot enlairar, perquè tot necessitem d’aquesta fricció. Fins i tot els humans necessitem de l’angoixa, per seguir el camí de la vida. Per què ¿com sabem que tenim un sentiment alliberador, si abans no em experimentat l’angoixa?