Category Archives: Psicologia i sociologia

«La persona más útil es la que te salva de la vergüenza»

Publicado en “LA CONTRA” de La Vanguardiaa, 26/03/08.

Marie Balmary, psicoanalista

Nací en Bretaña y vivo en París. Casada, dos hijos y tres nietas. Creo que tanto en sociedad como en política lo importante es el intercambio. La trascendencia es una dimensión del alma, del corazón humano, que busca manifestarse, lo veo a diario en la consulta.

Sin prejuicios

En los 70 presenta su tesis sobre los fundamentos del psicoanálisis y pone en duda el complejo de Edipo. La Sorbona y el establishment psicoanalítico la rechazan, así Balmary se libra del vasallaje incondicional a las enseñanzas de Jacques Lacan y contacta con su hermano, Marc Lacan, un monje benedictino (de sus conversaciones nace El monje y la psicoanalista, Fragmenta Editorial). La joven psicoanalista no está de acuerdo con el Dios bíblico que dibuja Freud e intuye que ese texto fundacional de nuestra civilización encierra importantes claves. Desde entonces estudia la Biblia en hebreo y en griego y tiene un grupo de lectura e interpretación que relee cada fragmento, sin prisa, sin prejuicios

Foto: Xavier Gómez

¿Con qué idea sublevó a sus colegas?

En mi tesis quise revisar algunas de las ideas de Freud, como el complejo de Edipo. Cuando comenzó a tratar a mujeres que decían haber sufrido abusos sexuales por parte de su padre, hermano o familiar, Freud las creyó. Pero tras la muerte de su padre se desdijo.

Y para usted esos abusos no tenían nada de imaginarios.

Exacto. En la propia familia de Freud había una atmósfera de secreto. Su padre estuvo casado tres veces, una de sus mujeres desapareció misteriosamente y Freud no se enteró hasta la muerte de su padre. Fue entonces cuando concluyó que no podía haber tantos abusos por parte de los hombres, que se trataba de los deseos inconscientes de sus pacientes femeninas de tener relaciones sexuales con su padre.

Dicho así parece una simpleza.

No olvidemos que Freud vivió en la Viena victoriana. “¡Usted está destruyendo el psicoanálisis!”, me dijo mi profesor de tesis, alumno de Lacan. Entonces Lacan me llamó, quería conocer mi investigación. Al final de la conversación me dijo que mi tesis era muy interesante y que pasara por caja. Quería que le pagara la consulta.

Continue reading «La persona más útil es la que te salva de la vergüenza»

Anuncis

Tot esperant la nostra ànima

És innegable la qualitat literària de les obres de Plató. Tant poden ser llegides en clau filosòfica, com en clau literària. Una prova d’això és El banquet (El simposi o El convit, depenent de la traducció). No entrarem en detalls per a no explicar el complicat joc narratiu que Aristocles d’Atenes utilitzà, però sí que ens agradaria mostrar quelcom, que sota el nostre punt de vista ha quedat oblidat en aquesta obra.

kottabos

Sòcrates, el protagonista de l’obra i amic de Plató, de cop hi volta s’atura just abans d’arribar a la casa d’Agató, lloc on se celebrarà el banquet. Així és que Sòcrates mana al seu acompanyant Aristodem que vagi fent, que vagi passant, que ell vindrà després. Quan Aristodem arriba a la casa d’Agató, aquest darrere se sorprèn de què Sòcrates no vingui amb Aristodem, i envia un esclau a buscar a Sòcrates.

[L’esclau diu:] —Aquest Sòcrates pel qual demaneu s’ha quedat plantat al vestíbul de la casa dels veïns i, per bé que el crido, no vol entrar aquí.

[Aristodem diu:] —[…] Ans deixeu-lo estar, car aquest és un dels costums que té: a vegades s’aparta i es queda plantat en qualsevol lloc que es trobi.[1]

Continue reading Tot esperant la nostra ànima

«Modernitat i mediocritat» de Josep-M. Terricabras

Publicat a l'”ARA”, 15/06/2013

 Zygmunt Bauman. Modernitat i mediocritat

L’any passat va fer cent anys del naixement del gironí Josep M. Corredor. El calendari ens ha donat l’oportunitat de tornar als seus escrits, no solament a les seves famoses Converses amb Pau Casals, sinó també a alguns dels seus esplèndids articles, aplegats sota el títol Contra la valoració de la mediocritat. Certament, un intel·lectual com ell havia de condemnar la mediocritat. Però, tants anys després, no tinc cap dubte que la mediocritat es continua trobant còmoda entre nosaltres, fins i tot justificada per alguns moderns que ho accepten pràcticament tot i que aplaudeixen (s’aplaudeixen) sovint i fort.

Aquesta setmana, hem tingut la sort de poder seguir les lliçons de Zygmunt Bauman a la Càtedra Ferrater Mora de la UdG. És ell qui ha fet l’esplèndida troballa de la metàfora de la modernitat líquida per referir-se a la nostra època. Certament, és líquid tot allò que no pot aguantar la mateixa forma gaire estona, tot allò que pots fer canviar de forma sense gaire esforç. En el passat —un passat no gaire llunyà—, la societat, l’escola, l’empresa, la família, l’art o l’ètica eren sòlids, i mostraven la seva solidesa precisament perquè canviaven poc i ho feien amb dificultat.

Continue reading «Modernitat i mediocritat» de Josep-M. Terricabras

El Hòbbit, un viatge frustrat

N’hi ha que es neguen a seguir el corrent

Patrick Rothfuss, existós novel·lista de fantasia i mons mítics de qui no he llegit mai res, ha escrit un comentari al seu perfil de facebook que sembla que donarà per parlar i per reflexionar sobre la literatura i el cinema:

No. No tinc cap mena d’interès en veure el nou Hòbbit.

Sí, ho dic seriosament. Si volgués veure una trilogia amb massa CGI, que fes de la meva infantesa un munt de merda; aniria a veure, una altra vegada, la primera pel·lícula. Tanmateix, podria encastar la meva cigala amb la porta del cotxe. No m’importa massa tot plegat.

Sé que se *suposa* que hauria de voler veure-la. És per això que s’han utilitzat cinquanta milions de dòlars en màrqueting. Se suposa que has de voler tot aquest tipus de coses. De totes maneres, continuo sense voler beure Bud Light, escoltar Justin Bieber, o conduir un Toyota Highlander. I molt menys vull veure “El Hòbbit”.

Sí, sóc molt conscient que sóc un rondinaire. Sóc un complet i maleït rondinaire. Sóc també un Luddista, un contradictori, i un iconoclasta.

Ara surt del meu jardí i emporta’t el teu maleït monopatí volador amb tu.

Escrit  per P.R. el dia de l’estrena d'”El Hòbbit” (14/12/12)
Traducció de l’anglès d’Àlex Agustí

Continue reading El Hòbbit, un viatge frustrat

Els sex shops del Japó

Aquesta entrada es podria titular “Els sex shops del Japó” o “Sobre com entrar en centres comercials sexuals al Japó i sorprendre’s”.

Els sex shops a Tòquio (capital de l’arxipèlag japonès) són com una gran caixa de bombons. I no ben bé perquè “mai saps quin et tocarà” (cita de Forest Gumps), sinó perquè tenen tots més d’un pis i n’hi ha de molts gustos.

**NOTA IMPORTANT: Mai utilizo imatges pornogràfiques explícites, ni ho penso fer. Però per fonamentar aquest article he hagut d’introduir imatges censurades, per tal d’exemplificar-ne el contingut que tracto, demano perdó  si ofenc la sensibilitat d’algun lector.**

Certament els sex shops, sobretot, els del barri d’Akihabara (Tòquio) són bastant grans.  De manera que els podríem anomenar sex malls (centres comercials sexuals). N’hi ha dos just a la sortida de l’estació d’Akihabara de la Japan Railways que tenen cinc i sis plantes cadascú. Els sex shops al Japó, no tenen rètols gaire cridaners, són força discrets, dins del que cap de les botigues d’Akihabara (on totes tenen llums i algunes empleats cridant al davant, per fer-ne promoció, com si es tractés d’un mercat municipal). També cal destacar, ja que tracto el tema de la discreció, que hi ha locals que venen material pornogràfic que s’amaguen sota cartells gegants on posa “DVD”, és molt curiós, perquè això és ben sabut per tots els japonesos, que hi entren expressament i exclusivament per a comprar o mirar les novetats de discs versàtils digitals amb contingut porno.

El sex shop M’s de set plantes a Akihabara

Continue reading Els sex shops del Japó