Category Archives: Teologia

Un metodo mnemotecnico di Portaleone

Fa tempo che ho conosciuto un psicologo scolare che mi ha raccontato come faceva per ricordarsi di tutti i nomi di alunni e pazienti. “Questo lo ho imparato in un corso. Al principio ero un po’ scettico ma dopo ho visto che funziona abbastanza.” Il metodo è semplice. Immagina che il tuo cervello è un appartamento con diverse stanze. Possiamo dire che ci sono tante stanze come le lettere dell’alfabeto della tua lingua madre. Nella stanza A, immagina una… una… Ananas e quando conosci qualcuno chiamato Alessandro, per esempio, te lo immagini con una ananas. Alessandro, A; A, Ananas. Sembra stupido? Forse! Però è interessante e utile per qualcuno. Ma non ho voglia di parlare qui sul metodo, no; voglio parlare dell’inventore di questo metodo.

Psittacus-Production-Theatrum-Mundi-Museum-Views-Teatro-della-Memoria-Homa-Nasab-31

Abraham Portaleone, il suo nome ci da un indizio sulla sua origine, era italiano ma anche ebreo. Lui era l’inventore di questo metodo già menzionato. Ma che cosa fa interessante questo metodo dal punto di vista della cultura? La sua ripercussione nella storia gentile italiana. Con Cicerone s’inizia questa idea d’organizzare la conoscenza nello spazio e anche si pensa così nell’umanesimo. Giulio Camillo detto Delminio con il suo Theatrum Memoriae (Teatro della memoria) che si basa in una opera di Andrea Palladio, il Teatro Olimpico, un semicerchio, una visualizzazione della conoscenza. In quella stanza possiamo ordinare il caos, creiamo il nostro microcosmo. Portaleone prese questa idea d’una stanza virtuale, perché così si può visualizzare la conoscenza. Comunque Portaleone pensava che la Torah è tutto, che tutto è la parola di Dio e che il tempio funziona come un Teatro della Memoria.

Anuncis

El bup-bup!, el miau-miau! i una introducció sobre Bahya Ibn Paquda

Una de les teories de Baḥya ben Yosef ibn Paqūda fou que la paraula de Déu no pot ser entesa pels profetes com a tal, com a ‘noümen’ que diria el de Königsberg. És per això que Déu fa com el que fem tu i jo amb els nostres animals de companyia, ens parla en termes que el nostre intel·lecte actiu pugui entendre: “Mixo, mixo, psi-psi-psi, aquí, vine, anem!, va!, au…”. No vull ni pensar què entén el meu gat quan li dic això, i vés a saber què entenen els profetes què els diu Déu.

A part de la petita broma també vull aprofitar per parlar d’aquest pensador jueu medieval. Atès que vaig haver de fer una exposició oral sobre Paquda per a una assignatura de la Universitat de Colònia sobre filosofia jueva a l’edat mitjana i encara en conservo les notes (en alemany, això sí) m’he decidit per ajuntar-les aquí.

Bahya Ibn Paquda: eine Einführung

Er war der erste Asket in dem Judentum. Er lebte im 12. Jahrhundert und er hat in Saragossa gewohnt. Sein Werk „Einführung zu den Verpflichtungen vom Herzen“ war ein wichtiges Buch über den Pietismus,[1] weil es ein Vorbild für den Pietisten war.

Der Hauptbestandteil von das Buch ist der Glaube an die Verpflichtungen vom Herzen (faithful to the duties of the heart) dass, von die innere Erlebnis (inner experience) kommt, weil Halacha-Literatur[2] manchmal die äußere Erfahrungen (exterior practical) wichtiger als sie beschreibt. Das Buch führt zur wahren Gottes Liebe (veritable love of God). Sie besteht aus die Einheit von Gott (Unity of God), die Untersuchung der Schöpfung (Examination of Creation) und der Gottesdienst (Service of God).

Arabische Mystizismus und asketische Theologie beeinflussen das Buch. Anfangs vertretet es die Einheit von Gott, wie Neuplatonikern und Mu’tazila.[3]

Nach Bahya dieKenntnis (das Wissen) ist ein Gottesgeschenk. Und das Geschenk hat 3 Teilen: die Physik, die Mathematik, und die Theologie, die das Gegenstand des Buchs „Einführung zu den Verpflichtungen vom Herzen“ ist.

Continue reading El bup-bup!, el miau-miau! i una introducció sobre Bahya Ibn Paquda

Epístola moral, de Nahmànides

Escolta, fill, els consells del teu pare i no et decantis pas de l’ensenyament de la teva mare (Pr 1,8). Avesa’t a dir sempre les coses amb calma i dolçor a tothom, i fuig d’esdevenir irat, que la ira és vici que mena al pecat, com diuen els nostres doctors, de bona memòria: “Del qui s’irrita, tota mena d’infern se n’ensenyoreix”. I també l’Escriptura: Allunya la ira del cor i hauràs apartat el mal del teu cos (Ecle 11,10). El mal és l’infern, com significa el verset que fa: L’impiu ha estat fet per al dia del mal (Pr 16,4).

ramban
Segell de Mossé ben Nahman. S. XIII, Catalunya (còpia de l’original del Museu d’Israel)

Havent-te deslliurat, doncs, de la ira, creixerà dins teu la virtut de la humilitat, que excel·leix sobre tot altres bé, car diu d’Escriptura: El fruit de la humilitat és el temor de Déu (Pr 22,4). I gràcies a la humilitat s’omplirà el teu cor de reverència en adonar-te d’on véns i cap on vas, i en veure que si ja en vida ets ple de cucs, què no serà després de mort! La humilitat et farà avinent que un dia has de passar comptes amb el rei de la Glòria. Ni el cel ni el cel del cel no Et poden encloure (1R 8,27) —ha estat dit— molt menys, doncs, el cor de l’home. No sóc Jo, per ventura, qui omple el cel i la terra? diu el Senyor (Jr 23,4). Quan pensaràs en tot això, naixerà en tu una temorosa reverència envers el Creador i et guardaràs de desplaure-li. Amb aquestes virtuts et donaràs per content en tota cosa que et pugui esdevenir.

Si segueixes la virtut de la humilitat i el teu comport davant dels altres és ple de modèstia, i ets temorós de Déu i recelós del pecat, llavors l’esperit de la divina Presència i l’esplendor de la Glòria de Déu romandran damunt teu, i viuràs com si fossis ja al Mon que Ve.

Continue reading Epístola moral, de Nahmànides

«Un ovni i l’aparició d’una verge són igual per al cervell»

Publicat a “LA CONTRA” de la Vanguardia, 24/07/2013

Ramon Maria Nogués, biòleg i teòleg

Tinc 75 anys. Sóc de Barcelona. Sóc catedràtic emèrit d’Antropologia Biològica, i sacerdot escolapi. Sóc celibatari. Política? Cor de centre, cap d’esquerres. Sóc un cristià més evangèlic que jeràrquic. Déu és el nom per al misteri de la vida: escriu D** per evitar connotacions…

Transcendència

El nostre cervell humà, a diferència dels de la resta de primats, prodiga “activitats de luxe”: simbolisme, recerca de bellesa, ètica: transcendència! Amb quina funció? Serveix per sobreviure? Ens ho explica el biòleg, filòsof i teòleg escolapi Ramon Maria Nogués a la seva obra Cervell i transcendència (Fragmenta), de la qual m’atreu aquesta frase llatina: “No hi ha res en l’intel·lecte que no hagi passat pels sentits. M’explica el que li va dir al seu amic el capellà Francesc Botey, a qui el bisbe va suggerir canviar la barraca del Somorrostro per una habitació millor: “Visc a la millor casa de Barcelona: el meu jardí és tot el Mediterrani”. La bellesa és la mirada.

Foto: Laura Guerrero

Ser religiós i científic és compatible?

La ciència obté dades. La religió les interpreta.

I on és la veritat? 

Hi ha relats. I el relat religiós conté veritat poètica, simbòlica.

“La veritat més alta és la veritat poètica”, deia Kapuscinski. 

El relat científic és avui el que més cotitza.

La religió quan apareix? 

Fa 40.000 anys apareix l’art en coves: neix la ment simbòlica, religiosa.

Continue reading «Un ovni i l’aparició d’una verge són igual per al cervell»

«La persona más útil es la que te salva de la vergüenza»

Publicado en “LA CONTRA” de La Vanguardiaa, 26/03/08.

Marie Balmary, psicoanalista

Nací en Bretaña y vivo en París. Casada, dos hijos y tres nietas. Creo que tanto en sociedad como en política lo importante es el intercambio. La trascendencia es una dimensión del alma, del corazón humano, que busca manifestarse, lo veo a diario en la consulta.

Sin prejuicios

En los 70 presenta su tesis sobre los fundamentos del psicoanálisis y pone en duda el complejo de Edipo. La Sorbona y el establishment psicoanalítico la rechazan, así Balmary se libra del vasallaje incondicional a las enseñanzas de Jacques Lacan y contacta con su hermano, Marc Lacan, un monje benedictino (de sus conversaciones nace El monje y la psicoanalista, Fragmenta Editorial). La joven psicoanalista no está de acuerdo con el Dios bíblico que dibuja Freud e intuye que ese texto fundacional de nuestra civilización encierra importantes claves. Desde entonces estudia la Biblia en hebreo y en griego y tiene un grupo de lectura e interpretación que relee cada fragmento, sin prisa, sin prejuicios

Foto: Xavier Gómez

¿Con qué idea sublevó a sus colegas?

En mi tesis quise revisar algunas de las ideas de Freud, como el complejo de Edipo. Cuando comenzó a tratar a mujeres que decían haber sufrido abusos sexuales por parte de su padre, hermano o familiar, Freud las creyó. Pero tras la muerte de su padre se desdijo.

Y para usted esos abusos no tenían nada de imaginarios.

Exacto. En la propia familia de Freud había una atmósfera de secreto. Su padre estuvo casado tres veces, una de sus mujeres desapareció misteriosamente y Freud no se enteró hasta la muerte de su padre. Fue entonces cuando concluyó que no podía haber tantos abusos por parte de los hombres, que se trataba de los deseos inconscientes de sus pacientes femeninas de tener relaciones sexuales con su padre.

Dicho así parece una simpleza.

No olvidemos que Freud vivió en la Viena victoriana. “¡Usted está destruyendo el psicoanálisis!”, me dijo mi profesor de tesis, alumno de Lacan. Entonces Lacan me llamó, quería conocer mi investigación. Al final de la conversación me dijo que mi tesis era muy interesante y que pasara por caja. Quería que le pagara la consulta.

Continue reading «La persona más útil es la que te salva de la vergüenza»