Category Archives: Teologia

El Cant XI del Bhagavadgita, traduït per Joan Mascaró

Om. Avui presentem un text molt interessant. És un text que forma part de la literatura hindú, i de fet, se’l suposa el document més conegut i més místic d’una tradició milenària. Una cançó que ha inquietat a filòsofs, hermeneutes, filòlegs, sancristes, des de temps immemorials. Un canta que tampoc podria tenir millor traducció possible, car aquesta va ser feta pel sanscrista i gran coneixedor de l’hinduisme, Joan Mascaró. Om.

El Cant XI del Bhagavadgita, per Joan Mascaró

Descarrega la traducció clicant aquí:  BHAGAVADGITA. Cant XI.
Anuncis

Introducció al budisme. La doctrina de Buddha i altres budismes

Presentem el dossier d’Introducció al budisme. L’hem elaborat amb molta cura, i sempre intentant copsar el sentit del budisme(s). Som conscients de la dificultat que això comporta, i que del budisme, en termes wittgenstenians, valdria més no parlar-ne, perquè d’allò que no entenen hem de guardar silenci. El mateix budisme zen (branca del budisme japonès) ens parla d’aquest silenci, i és que a vegades el saber es troba en saber guardar silenci.

Gran Buddha de Kamakura (Japó)

Introducció al budisme. La doctrina de Buddha i altres budisme

Descarrega el dossier clicant aquí: Introducció al budisme.

El “segon naixement” i l’infantament espiritual de Mircea Eliade

El budisme i les filosofies gregues antiques tenen molts elements en comú. La distància que separa, o que es creu que separa, Buda i Sòcrates, és irrisoria (es parla d’aproximadament d’una dècada). Així doncs, tots dos personatge van ser coetanis: L’un a l’Atenes de la filosofia, l’altre al Nepal del bramanisme. Però, què més pot unir aquest dos pensador que han marcat un abans i un després en l’història del pensament?

El “segon naixement” i l’infantament espiritual de Mircea Eliade

[…]

L’escenari iniciàtic, és a dir, la mort a la condició profana seguida del re-naixement al món sagrat, al món dels déus, representa també un paper considerable en les religions evolucionades. Un exemple cèlebre és el del sacrifici indi, la finalitat del qual és obtenir, després de la mort, el cel, l’estada amb els déus o la qualitat de déu (devatma). En altres paraules, hom es forja, pel sacrifici, una condició sobrehumana, un resultat que podem homologar al de les iniciacions arcaiques. Ara bé, qui sacrifica ha d’haver estat prèviament consagrat pels sacerdots, i aquesta consagració (dîkshâ) comporta un simbolisme iniciàtic d’estructura obstètrica; en sentit estricte, la dîkshâ transforma ritualment qui sacrifica en embrió i el fa néixer per segona vegada.

El textos insisteixen detalladament en el sistema d’homologació gràcies al qual el sacrificant experimenta un regressus ad uterum, seguit d’un nou naixement. Vet aquí, per exemple, el que en diu l’Aitarey-Brâhmana (I,3): “Els sacerdots transformen en embrió aquell a qui consagren (dîkshâ). L’aspergeixen amb aigua: l’aigua és la llavor viril […]. El fan entrar en el cobert especial: el cobert especial és la matriu del qui fa la dîkshâ; d’aquesta manera el fan entrar en la matriu que li convé. El cobreixen amb un vestit; el vestit és l’amni […]. Per damunt li posen una pell d’antílop negra; el cori està, efectivament, per damunt de l’amni […]. Té els punys tancats; i efectivament, l’embrió té els punys tancats quan neix. […] Es treu la pell d’antílop per entrar en el bany; és per això que els embrions arriben al món despullats del cori. Conserva el seu vestit per entrar-hi, i és per això que l’infant neix recobert amb l’amni.”

Continua la lectura de El “segon naixement” i l’infantament espiritual de Mircea Eliade

«No hi ha poema superior al Càntic dels Càntics»

Publicat a “LA CONTRA” de la Vanguardia, 03/06/2013

Joan Ferrer, filòleg semític, hebraista i biblista

Tinc 53 anys. Vaig néixer a Calella i visc a Pineda. Sóc doctor en Filologia Semítica i degà de la facultat de Lletres de la Universitat de Girona. Estic casat i tinc tres fills, l’Anna (27), en Joan (25) i en Pau (23). Sóc d’esquerres. Sóc cristià i un seguidor apassionat de Jesús.

Fruits saborosos

Arriba amb barret, com un Indiana Jones dels textos bíblics hebreus. Va ajudar a Joan Coromines a culminar el seu Onomasticon Cataloniae, i ara s’ha unit al poeta Narcís Comadira per regalar-nos l’última, més fidel i més reeixida versió al català del Càntic dels Càntics de Salomó (Fragmenta), en hebreu Xi ha-Xirim (“el millor dels poemes”), un dels llibres sapiencials de l’Antic Testament, generat per la tradició jueva i assumit per la Bíblia cristiana. No sabem res de l’autor d’aquest poema que canta la glòria dels cossos (“Que el meu amor penetri al seu jardí i en mengi els fruits saborosos”), un dels poemes més sublims i sensuals de tots els temps.

Foto: Àlex Garcia

Continua la lectura de «No hi ha poema superior al Càntic dels Càntics»

La culpa tràgica

Judaisme i hel·lenisme

Si abordem el tema del destí, de la destrucció d’un personatge, de la seva davallada des de l’Olimp social al més gran dels Inferns terrenals, hem de parlar de culpa. Perquè la nostra tradició judeocristiana es fonamenta en la culpa. I els personatges grecs dels dramaturgs també volen entendre quines conductes (o pecats) els han tret de la seva còmode i tranquil·la vida a una odissea incerta i fosca. En la tragèdia no passa exactament el mateix que en l’Antic Testament. En el Gènesi la paraula culpa és fonamental per entendre l’esdevenir de l’acció. I posarem, com a aval, simplement dos exemples que creiem són molt il·lustratius:

  1. Després va dir a l’home: —Ja que t’has escoltat la teva dona i has menjat el fruit de l’arbre que jo t’havia prohibit, la terra serà maleïda per culpa teva: tota la vida passaràs fatigues per treure’n l’aliment.[1]
  2. Llavors Déu va dir a Noè: —He decidit de posar terme a la vida de tots els homes. Per culpa d’ells, la terra és plena de violències; per això vull exterminar-los de la terra.[2]

Continua la lectura de La culpa tràgica