Category Archives: Traduccions

Sobre l’amor propi de Frederic II de Prússia

Frederic II de Prússia. La filosofia de l’absolutisme il·lustrat de Ramon Alcoberro

“Frederic II (amb 68 anys)”
d’Anton Graff

Pròleg al llibre Sobre l’amor propi. Sobre els prejudicis de Federic II de Prússia. Barcelona: El Llamp, 1990.

Frederic II, o l’altra cara de les Llums. Aquest ha estat un clixé útil per situar —o caldrà dir «fossilitzar»?— el rei-filòsof en la historia del pensament amb tota rotunditat de la proposta absolutista que encarnà com cap altre. Segons com, el tòpic funciona. En una primera mirada sembla que hi hagi dos Frederics; d’una banda el vell Fritz símbol del militarisme prussià, un espantall sempre a punt de reencarnar-se. I d’altra el rei savi, el filòsof de Sans Souci, l’escèptic integral. En un mateix home coexisteixen el compositor de concerts per a flauta i orquestra i el guerrer dels Sets anys. El polític maquiavèl·lic és, suprema ironia, l’autor de l’Antimaquiavel, que commocionà Europa i féu creure, en va, que s’acostava una època de tolerància. […]

Sobre l’amor propi és una memòria adreçada a l’Acadèmia prussiana, on es recull el tema volterià de l’amor a si mateix com a fonament de l’amor pels altres. Per a Voltaire no hi ha civilització sense el superflu, cosa ben necessària, com diu en un vers. De fet, aquesta querella sobre la riquesa, l’excedent, l’individualisme…, prové de la literatura medieval i té un punt de referència inevitable: Gargantua. Però podem trobar textos de Montesquieu i de Bayle sobre el tema que no hi desdiuen gens. En la nova perspectiva burgesa la civilització és un plus sobre l’individu, però de cap manera no té l’existència autònoma sense ell. No és prèvia a l’home, sinó consecutiva, i li ofereix, bàsicament, plaer. Així l’individualisme il·lustrat apareix com una garantia de bona vida, i no és necessàriament sinònim de progrés material.

Frederic desenvolupa un tema de l’Antimaquiavel («l’amor propi és el principal de les nostres virtuts i per conseqüència de la felicitat del món»). El curt assaig mira amb la cua de l’ull el treballat de Voltaire sobre l’amor propi publicat dins el Diccionari filosòfic […]. Però Frederic es perd en l’art del matís, i produeix un esborrany digne de ser esmentat en la tradició de l’utilitarisme moral. Per al rei les idees són conseqüència dels interessos i canvien amb ells. I el primer interès de l’home és l’home mateix, considerat a marge de qualsevol transcendentalisme. «El defensor, el legislador i el preceptor», com l’anomenava Voltaire, conscient que els epítets no costen res, ha descobert que les Llums idealitzen l’home. El veuen només com a productor de veritat i bé, quan convé observar-lo també tal com és en l’altra cara: desvalgut, miseriós i agressiu. Si cal utilitzar els homes en l’art de l’Estat, no podem perdre’ns en idealitzacions de la conducta humana. Cal manipular-los a través del desig i, especialment, del desig de supervivència. El rei com a artista de l’Estat instrumentalitza els individus, com un titellaire, i ens mostra els límits de l’antropologia de les Llums.

DER GROSSE - Adolph Menzel - Flötenkonzert Friedrichs des Großen in Sanssouci
“Concert de flauta de Frederic el Gran a Sanssouci” d’Adolph Menzel
Anuncis

Ens volem vives (Mos volem viues), de Mireia Boya Busquet

Casualment avui, mentre llegia Lo Jornalet, diari en occità, m’he topat amb un article d’opinió de la candidata aranesa de la CUP, Mireia Boya, sobre la violència de gènere. Crec que avui és molt oportú fer-ne esment i per això en publico una traducció al català, molt rudimentària.

violencia

ENS VOLEM VIVES, de Mireia Boya

Cinquanta per cent de possibilitats de néixer nena o nen. Una loteria. Som el què som? O ens fan?

Diu una dona al carrer: “guaita quina nena més maca, guaita quin nen més preocupat. És força espavilat, ell, és força presumida, ella. Fes-me un petó que ets bonica i has de ser simpàtica. És igual si no vols, les nenes han de ser carinyoses. Avui t’has de posar un vestit, que les nenes n’han de portar. Ells que porten el que volen, que s’embruten molt tot jugant. Rosa. Blau no. No et lamentis si tracten com un drap brut al pati de l’escola, són coses de mainada, és un joc. No et lamentis si t’estiren dels cabells. Les nenes grans no ploren. Les nenes grans no criden. Les nenes grans escolten i callen. Que maca que és! Si et tracten malament és que et tenen enveja, que les altres nenes són molt geloses, és perquè ets molt intel·ligent, perquè ets la més maca, la més encantadora. Així és com cal que sigui. Ets més bonica amb aquest llacet que t’ha posat la mare. No siguis capriciosa. Fes el favor de no ser tant matussera quan jugues. Sembles un noiàs tot el dia amb el futbol. Aquells jocs no són per les nenes. Deixa de queixar-te. Juga amb les nines i les cuinetes, els camions i els videojocs no són per a tu. Les nenes estudien més. Les nenes són més educades, sempre tant calladetes elles. D’activitat extraescolar faràs dansa, la informàtica i l’esport són avorrits. Vols que et diguin que sembles un homenot? Balla. Faràs coreografies. Balla pel pare, se li cau la baba. Canta’m la cançó de moda. Reggaeton. Guaita que bé que es mou. Sembles un maniquí de la televisió. Què diu la cançó? Canta-la-hi al papà: «Hola bebe. Ya que contigo no
sirve la labia, y te crees muy sabia,
pero vas a caer, te lo digo mujer». Canten ells. Elles dansen. Poca roba.

Continue reading Ens volem vives (Mos volem viues), de Mireia Boya Busquet

Desig d’esdevenir indi de Franz Kafka

Avui voldríem fer una pregunta ben senzilla: què us evoca aquest poema en prosa, ¿un sentiment alliberador o un sentiment d’angoixa?

Si hom fos realment un indi, sempre apunt, i sobre un cavall galopant, oblic en l’aire, vibraria breument a cada passa sobre la terra tremolosa, fins a deixar els esperons, llavors no hi haurien esperons, fins a llençar les regnes, llavors no hi haurien regnes, i al davant només veuria la terra com un bruguerar segat a ran, ja sense el coll ni el cap del cavall.

Traducció de l’alemany d’Àlex Agustí (2013)

Wunsch, Indianer zu werden, F. Kafka, 1913
Wenn man doch ein Indianer wäre, gleich bereit, und auf dem rennenden Pferde, schief in der Luft, immer wieder kurz erzitterte über dem zitternden Boden, bis man die Sporen ließ, denn es gab keine Sporen, bis man die Zügel wegwarf, denn es gab keine Zügel, und kaum das Land vor sich als glatt gemähte Heide sah, schon ohne Pferdehals und Pferdekopf.

A mi em transmet sensació d’angoixa. I és que en la última part, quan parla de la terra, de què la terra estigui segada com un bruguerar… m’evoco cap a una imatge pertorbadora, sobretot tenint en compte que es tracta d’una cultura que només sega i destrueix el just i necessari per viure, una societat harmònica amb la natura. A més, els colls i els caps dels cavalls, desapareixen, amb tot el que implica que l’aire fregui la seva crin, que l’aire atorgui llibertat. Perquè tothom es fa una imatge del cavall galopant i en moviment, i realment el moviment del cavall es dóna pel moviment dels pèls, sinó hi ha aquest moviment el cavall està estàtic. Em dóna la impressió que al intentar ser l’indi som com un ocell; com un ocell que pensa que seria fantàstic poder volar sense el maleït aire (com el colom de Kant, si volem)… però quan aquest aire desapareix se n’adona que no es pot enlairar, perquè tot necessitem d’aquesta fricció. Fins i tot els humans necessitem de l’angoixa, per seguir el camí de la vida. Per què ¿com sabem que tenim un sentiment alliberador, si abans no em experimentat l’angoixa?

Veure passar viatgers de Matsuo Basho

Ja vaig fer una interpretació (potser sui generis) amb la meva primera traducció d’un haiku i, a continuació, ofereixo una segona translació de la llengua japonesa a la llengua catalana.  El poema pertany al llibre El viatge de l’esquelet en el camp (野ざらし紀行) [1684] de Matsuo Bashō.

Veure passar viatgers (1684)

馬をさへ
眺むる雪の
朝哉

uma o sae
nagamuru yuki no
ashita kana

Si amb un cavall
em meravella la neu
del matí, penso.

Pel matí pots posar un cavall en un fons cobert de neu, sentir l’alè del cavall i la seva olor, i percebre que es tracta d’un paisatge literari. Però, també ho pots fer a l’inverès: En termes d’admiració, sense que hi hagi ni tan sols el cavall, si tens una bona representació de la naturalesa d’un matí nevat, el pots transportar. El ‘kana’ final del vers japonès s’acostuma a traduir per ’em pregunto si’. El poeta dubta, realment, de l’existènca (estètica i, ¿ontològica?) del cavall. “Sí, d’acord, el cavall hi és, però i què?”, podem pensar. “Però, quin valor té?”. Sovint les coses que no hi són, són les que més sentit donen al ser. Prenent aquesta interpretació, el cavall és com una llarga exposició fotogràfica que no ha quedat impressa, com una petjada… Com un rastre invisible, que no imperceptible, del ser.

El cinisme com a forma d’ideologia de Slavoj Zizek

La definició més elemental d’ideologia és probablement la famosa frase d’El Capital de Marx: «Sie wissen das nich aber sie tun es» (No ho saben, però ho estant fent). El mateix concepte de ideologia implica una espècie de base, constituïda ingenuament: la manca de reconeixement de les seves pròpies pressuposicions, de la seva pròpia condició efectiva, una distància, una divergència entre el que anomenem realitat social i la nostra distorsionada representació, la nostra falsa consciència d’això. Per això alguna cosa com una consciència naïf pot ser transferida a un procediment crític-ideològic. El punt d’aquest procediment és liderar la consciència ideològica naïf fins a un punt que pugui reconèixer per ella sola les condicions efectives, la realitat social que està distorsionada i, a través d’aquest mateix acte, dissoldre’s per ella sola. En les més sofisticades versions dels crítics de la ideologia —desenvolupades per l’escola de Frankfurt, per exemple— no es tracta només d’una qüestió de mirar coses (això és, la realitat social) com realment són, de llençar els espectacles distorsionats de la ideologia; el punt principal és veure com la realitat per si mateixa es reprodueix ella sola, sense l’anomenada mistificació ideològica. La màscara no permet simplement amagar l’estat real de les coses; la distorsió ideològica consisteix en escriure a través de la seva mateixa essència.

Continue reading El cinisme com a forma d’ideologia de Slavoj Zizek