Category Archives: traduccions de l’alemany

Desig d’esdevenir indi de Franz Kafka

Avui voldríem fer una pregunta ben senzilla: què us evoca aquest poema en prosa, ¿un sentiment alliberador o un sentiment d’angoixa?

Si hom fos realment un indi, sempre apunt, i sobre un cavall galopant, oblic en l’aire, vibraria breument a cada passa sobre la terra tremolosa, fins a deixar els esperons, llavors no hi haurien esperons, fins a llençar les regnes, llavors no hi haurien regnes, i al davant només veuria la terra com un bruguerar segat a ran, ja sense el coll ni el cap del cavall.

Traducció de l’alemany d’Àlex Agustí (2013)

Wunsch, Indianer zu werden, F. Kafka, 1913
Wenn man doch ein Indianer wäre, gleich bereit, und auf dem rennenden Pferde, schief in der Luft, immer wieder kurz erzitterte über dem zitternden Boden, bis man die Sporen ließ, denn es gab keine Sporen, bis man die Zügel wegwarf, denn es gab keine Zügel, und kaum das Land vor sich als glatt gemähte Heide sah, schon ohne Pferdehals und Pferdekopf.

A mi em transmet sensació d’angoixa. I és que en la última part, quan parla de la terra, de què la terra estigui segada com un bruguerar… m’evoco cap a una imatge pertorbadora, sobretot tenint en compte que es tracta d’una cultura que només sega i destrueix el just i necessari per viure, una societat harmònica amb la natura. A més, els colls i els caps dels cavalls, desapareixen, amb tot el que implica que l’aire fregui la seva crin, que l’aire atorgui llibertat. Perquè tothom es fa una imatge del cavall galopant i en moviment, i realment el moviment del cavall es dóna pel moviment dels pèls, sinó hi ha aquest moviment el cavall està estàtic. Em dóna la impressió que al intentar ser l’indi som com un ocell; com un ocell que pensa que seria fantàstic poder volar sense el maleït aire (com el colom de Kant, si volem)… però quan aquest aire desapareix se n’adona que no es pot enlairar, perquè tot necessitem d’aquesta fricció. Fins i tot els humans necessitem de l’angoixa, per seguir el camí de la vida. Per què ¿com sabem que tenim un sentiment alliberador, si abans no em experimentat l’angoixa?

Anuncis

Quan els nazis vingueren, de Martin Niemöller

Quan els nazis vingueren (1980)

lager

Quan els nazis vingueren a buscar els comunistes,
vaig guardar silenci;
jo no era cap comunista.

Quan tancaren els socialdemòcrates,
vaig guardar silenci;
jo no era cap socialdemòcrata.

Quan vingueren a buscar els unionistes,
vaig negar-me a la protesta;
jo no era cap unionista.

Quan vingueren a buscar els jueus,
vaig negar-me a la protesta;
jo no era cap jueu.

Quan em vingueren a buscar,
no hi havia ningú més que pogués protestar.

[Traducció directa de l’alemany d’Àlex Agustí i Polis]

El poema La gaia ciència de Friedrich Nietzsche

Preàmbul

He estat pensant durant unes quantes setmanes en aquest poema de Nietzsche. L’he llegit en alemany; l’he llegit en català; i encara a dia d’avui no sé si n’he tret l’entrellat, però puc estar satisfet d’haver-ho intentat, tot i que ja aviso que pot ser que no sigui la interpretació correcte, o que l’hagi sobreinterpretat perdent de vista el referent. Voldria, però, que abans de la lectura es tingués en consideració que la crítica nietzschiana no és contra els llibres, almenys contra aquells que són transmissors de coneixements i que ens ajuden a la reflexió, sinó més aviat a un conjunt d’elements culturals que ens estan fent agafar uns hàbits que ens priven de viure amb vitalisme. És, en certa mesura, una crítica contra tot allò que ens oprimeix: el pensament dogmàtic, el port (pel mariner que estima el mar), i alhora una manera d’estendre la vitalitat i l’espontaneïtat a travessant l’horitzó marí. Cal entendre que en aquest sentit els llibres no són espontanis, i la poesia que hi ha en els llibres encara menys (tot i que suposo que el fet de recitar-la permet que temporalment sigui alliberada). Continuant amb la tendència del vitalisme, també crec que abans de començar amb l’anàlisi del poema cal deixar clar que la composició de Nietzsche no només és una crítica als llibres i, fins i tot una interpretació del reafirmació del pensament de platònic sobre la impressió dels pensaments en llibres. És també vitalisme. Per això crec que es tracta d’un reafirmament de l’esperit dionisíac, de la vitalitat, en una línia força semblant al fragment d’Ecce Homo: «Llegir un llibre de bon matí, a trenc d’alba, en ple vigor, a l’aurora de la pròpia força – ho trobo viciós».

Continua la lectura de El poema La gaia ciència de Friedrich Nietzsche