Category Archives: traduccions del francès

Sobre l’amor propi de Frederic II de Prússia

Frederic II de Prússia. La filosofia de l’absolutisme il·lustrat de Ramon Alcoberro

“Frederic II (amb 68 anys)”
d’Anton Graff

Pròleg al llibre Sobre l’amor propi. Sobre els prejudicis de Federic II de Prússia. Barcelona: El Llamp, 1990.

Frederic II, o l’altra cara de les Llums. Aquest ha estat un clixé útil per situar —o caldrà dir «fossilitzar»?— el rei-filòsof en la historia del pensament amb tota rotunditat de la proposta absolutista que encarnà com cap altre. Segons com, el tòpic funciona. En una primera mirada sembla que hi hagi dos Frederics; d’una banda el vell Fritz símbol del militarisme prussià, un espantall sempre a punt de reencarnar-se. I d’altra el rei savi, el filòsof de Sans Souci, l’escèptic integral. En un mateix home coexisteixen el compositor de concerts per a flauta i orquestra i el guerrer dels Sets anys. El polític maquiavèl·lic és, suprema ironia, l’autor de l’Antimaquiavel, que commocionà Europa i féu creure, en va, que s’acostava una època de tolerància. […]

Sobre l’amor propi és una memòria adreçada a l’Acadèmia prussiana, on es recull el tema volterià de l’amor a si mateix com a fonament de l’amor pels altres. Per a Voltaire no hi ha civilització sense el superflu, cosa ben necessària, com diu en un vers. De fet, aquesta querella sobre la riquesa, l’excedent, l’individualisme…, prové de la literatura medieval i té un punt de referència inevitable: Gargantua. Però podem trobar textos de Montesquieu i de Bayle sobre el tema que no hi desdiuen gens. En la nova perspectiva burgesa la civilització és un plus sobre l’individu, però de cap manera no té l’existència autònoma sense ell. No és prèvia a l’home, sinó consecutiva, i li ofereix, bàsicament, plaer. Així l’individualisme il·lustrat apareix com una garantia de bona vida, i no és necessàriament sinònim de progrés material.

Frederic desenvolupa un tema de l’Antimaquiavel («l’amor propi és el principal de les nostres virtuts i per conseqüència de la felicitat del món»). El curt assaig mira amb la cua de l’ull el treballat de Voltaire sobre l’amor propi publicat dins el Diccionari filosòfic […]. Però Frederic es perd en l’art del matís, i produeix un esborrany digne de ser esmentat en la tradició de l’utilitarisme moral. Per al rei les idees són conseqüència dels interessos i canvien amb ells. I el primer interès de l’home és l’home mateix, considerat a marge de qualsevol transcendentalisme. «El defensor, el legislador i el preceptor», com l’anomenava Voltaire, conscient que els epítets no costen res, ha descobert que les Llums idealitzen l’home. El veuen només com a productor de veritat i bé, quan convé observar-lo també tal com és en l’altra cara: desvalgut, miseriós i agressiu. Si cal utilitzar els homes en l’art de l’Estat, no podem perdre’ns en idealitzacions de la conducta humana. Cal manipular-los a través del desig i, especialment, del desig de supervivència. El rei com a artista de l’Estat instrumentalitza els individus, com un titellaire, i ens mostra els límits de l’antropologia de les Llums.

DER GROSSE - Adolph Menzel - Flötenkonzert Friedrichs des Großen in Sanssouci
“Concert de flauta de Frederic el Gran a Sanssouci” d’Adolph Menzel
Anuncis

Plou de Guillaume Apollinaire

Aquests darrers dies ha fet molt mal temps a Girona. Però ja ho diu la dita: A l’abril, aigües mil. La pluja m’ha fet recordar-me d’una classe en què se’ns parlà de la impersonalitat d’alguns verbs, i com en algunes llengües, com el francès, aquests tenien persona. It’s raining o Il pleut, en són exemples; que traduïts literalment en català ens causen estranyesa: (Ell o això) plou o està plovent. I això ha estat el que m’ha dut a traduir aquest famós cal·ligrama del poeta francès Apollinaire.

Plou (1918), de Guillaume Apollinaire

plouen veus de dones com si fossin mortes àdhuc en la memòria
ets com ploure meravellosos retrobaments de la meva vida oh gotetes
i aquests núvols nodrits són portats a renillar tot un univers de viles auriculars
escolta si plou mentre el lament i el desdeny ploren una música antiga
escolta caure els llaços que et retenen al principi i al final

[Traducció directa del francès d’Àlex Agustí (2013),
tenint present versió anglesa de Roger Shattuck]

Il pleut (1918), de Guillaume Apollinaire [transcrit sense apòstrofs]

il pleut des voix de femmes comme si elles étaient mortes même dans le souvenir
cest vous aussi quil pleut merveilleuses rencontres de ma vie ô gouttelettes
et ces nuages cabrés se prennent à hennir tout un univers de villes auriculaires
écoute sil pleut tandis que le regret et le dédain pleurent une ancienne musique
écoute tomber les liens qui te retiennent en haut et en bas