Trucar a l’atzar

Just ahir vaig llegir un dels experiments que Roger-Pol Droit proposa al seu llibre 101 experiencias de filosofía cotidiana. És un llibre d’experiments filosòfics! Sí, sé que pensen que experiments i filosòfics conforma un oxímoron per se. La investigació científica difereix molt d’allò que els pensadors extravagants fan. Però, de debò, recomano la lectura d’aquesta obra. Com anava dient, en el llibre es troba un experiment anomenat “trucar a l’atzar”. En què consisteix això? Molt fàcil: pren el teu telèfon i tecleja un 6 seguit de vuit dígits numerals més (del 0 al 9, s’entén). Espera que l’usuari del número aleatori marcat et contesti. I en cas que ho faci explica-li que li truques des de l’atzar. Presenta’t, cal ser educat, ¿no? I demana-li que ell també ho faci. El que aquest filòsof ens proposa és una prova per entendre com d’aleatòria pot arribar a ser l’amistat. (citar amistat per Aristòtil i els epicuris) Sovint ens sentim isolats, però tot això es pot suplir fàcilment perquè, com deia el d’Estragira (en aquest cas molt encertadament): som animals socials.

101_completes copia

Continue reading Trucar a l’atzar

Anuncis

Un metodo mnemotecnico di Portaleone

Fa tempo che ho conosciuto un psicologo scolare che mi ha raccontato come faceva per ricordarsi di tutti i nomi di alunni e pazienti. “Questo lo ho imparato in un corso. Al principio ero un po’ scettico ma dopo ho visto che funziona abbastanza.” Il metodo è semplice. Immagina che il tuo cervello è un appartamento con diverse stanze. Possiamo dire che ci sono tante stanze come le lettere dell’alfabeto della tua lingua madre. Nella stanza A, immagina una… una… Ananas e quando conosci qualcuno chiamato Alessandro, per esempio, te lo immagini con una ananas. Alessandro, A; A, Ananas. Sembra stupido? Forse! Però è interessante e utile per qualcuno. Ma non ho voglia di parlare qui sul metodo, no; voglio parlare dell’inventore di questo metodo.

Psittacus-Production-Theatrum-Mundi-Museum-Views-Teatro-della-Memoria-Homa-Nasab-31

Abraham Portaleone, il suo nome ci da un indizio sulla sua origine, era italiano ma anche ebreo. Lui era l’inventore di questo metodo già menzionato. Ma che cosa fa interessante questo metodo dal punto di vista della cultura? La sua ripercussione nella storia gentile italiana. Con Cicerone s’inizia questa idea d’organizzare la conoscenza nello spazio e anche si pensa così nell’umanesimo. Giulio Camillo detto Delminio con il suo Theatrum Memoriae (Teatro della memoria) che si basa in una opera di Andrea Palladio, il Teatro Olimpico, un semicerchio, una visualizzazione della conoscenza. In quella stanza possiamo ordinare il caos, creiamo il nostro microcosmo. Portaleone prese questa idea d’una stanza virtuale, perché così si può visualizzare la conoscenza. Comunque Portaleone pensava che la Torah è tutto, che tutto è la parola di Dio e che il tempio funziona come un Teatro della Memoria.

El bup-bup!, el miau-miau! i una introducció sobre Bahya Ibn Paquda

Una de les teories de Baḥya ben Yosef ibn Paqūda fou que la paraula de Déu no pot ser entesa pels profetes com a tal, com a ‘noümen’ que diria el de Königsberg. És per això que Déu fa com el que fem tu i jo amb els nostres animals de companyia, ens parla en termes que el nostre intel·lecte actiu pugui entendre: “Mixo, mixo, psi-psi-psi, aquí, vine, anem!, va!, au…”. No vull ni pensar què entén el meu gat quan li dic això, i vés a saber què entenen els profetes què els diu Déu.

A part de la petita broma també vull aprofitar per parlar d’aquest pensador jueu medieval. Atès que vaig haver de fer una exposició oral sobre Paquda per a una assignatura de la Universitat de Colònia sobre filosofia jueva a l’edat mitjana i encara en conservo les notes (en alemany, això sí) m’he decidit per ajuntar-les aquí.

Bahya Ibn Paquda: eine Einführung

Er war der erste Asket in dem Judentum. Er lebte im 12. Jahrhundert und er hat in Saragossa gewohnt. Sein Werk „Einführung zu den Verpflichtungen vom Herzen“ war ein wichtiges Buch über den Pietismus,[1] weil es ein Vorbild für den Pietisten war.

Der Hauptbestandteil von das Buch ist der Glaube an die Verpflichtungen vom Herzen (faithful to the duties of the heart) dass, von die innere Erlebnis (inner experience) kommt, weil Halacha-Literatur[2] manchmal die äußere Erfahrungen (exterior practical) wichtiger als sie beschreibt. Das Buch führt zur wahren Gottes Liebe (veritable love of God). Sie besteht aus die Einheit von Gott (Unity of God), die Untersuchung der Schöpfung (Examination of Creation) und der Gottesdienst (Service of God).

Arabische Mystizismus und asketische Theologie beeinflussen das Buch. Anfangs vertretet es die Einheit von Gott, wie Neuplatonikern und Mu’tazila.[3]

Nach Bahya dieKenntnis (das Wissen) ist ein Gottesgeschenk. Und das Geschenk hat 3 Teilen: die Physik, die Mathematik, und die Theologie, die das Gegenstand des Buchs „Einführung zu den Verpflichtungen vom Herzen“ ist.

Continue reading El bup-bup!, el miau-miau! i una introducció sobre Bahya Ibn Paquda

Els dos noms d’Ulisses, de Carles Miralles

Avui fent endreça hem trobat unes quantes línies preses de la conferència de Carles Miralles realitzada fa un parell d’anys a La Mercè de Girona. Per aquelles coses de la vida que ningú sap, no vam publicar res sobre el tema. Però mai és tard quan arriba!

Portada_Homer

El professor Carles Miralles comparà l’esdevenir de la Ilíada i l’Odissea, basant-se en el nom dels seus protagonistes:

(1) Aquil·les, segons una interpretació etimològica significaria «(el qui) dóna patiments a l’exèrcit», que ja és una pista del que s’aventura. Després va comentar la ira d’Aquil·les perquè Agamèmnon li roba Briseida, i aquest acte s’ha entendre (i això recordo haver-ho tractat en alguna classe seva) com una humiliació, no és el robatori d’aquesta, sinó la humiliació resultant el que portarà als aqueus «patiment de l’exèrcit». 

Per contra, (2) Ulisses és un home molt més versàtil, gens dogmàtic, i que no intenta afirmar-se sempre i en tot moment (com si que ho fa Aquil·les). Ulisses és un camaleó, és flexible. I ens cità, per exemple, l’episodi del ciclop Polidem (que Tono Fornes també relatà en la seva conferència). Ens explicà que Ulisses no és un mentider, ans «Tots els cretencs entenen de ficció» (Tots els cretencs són uns mentiders), i és que Ulisses es presenta a si mateix com a cretenc. Però, ¿menteix el d’Ítaca? Segons Miralles el que fa Ulisses no és mentir, sinó ficció. Els seus relats i explicacions són una adaptació d’una realitat, d’una versemblança. És un precursor de la ficció literària. Tornant a l’episodi del ciclop (o ciclōp, amb la «o» llarga, tal i com precisa Miralles), Ulisses es presenta com a Ningú (οὔτις), en la traducció de Riba. Una explicació seria que Ulisses s’identifica amb tothom, per això és tot i res, per això és Ningú. O bé, perquè no té importància qui és (contràriament a la idea d’Aquil·les d’imposar-se de ser el millor). Ulisses té clar que és un humà, i ho vol continuar essent. És mortal, però molt enginyós. Precisament en aquesta resposta de Ningú, hi trobem un gran enginy. Sobre el nom d’Odisseu va comentar el cant en què la seva dida li renta els peus i percep que té una ferida (ουλή) i l’acaba reconeixent. D’aquí, del mot ferida, provindria el llatí Ulixes i l’Ulysses. En canvi, en grec, Odisseu prové d’odissomai que vindria a significar «tenir a algú mania (o que et tinguin mania)». Que no és res més que el nom que li posa Autòlic, el seu avi, perquè durant el seu viatge molta gent l’ha odiat. [Odissea XIX, 405 i ss.]: Riba fa el següent joc de paraules: ulcerat = Ulisses, mentre que Mira diu: odiat = Odisseu.

Dissipar problemes i sentiments que siguin antics i desfasats, de David Foster Wallace

The Guardian, dissabte 20 de setembre del 2008. Adaptat del discurs inicial que l’autor va fer als graduats del Kenyon College, a Ohio.

David Foster Wallace, que va morir la setmana passada, fou el més brillant escriptor nord-americà de la seva generació. En un discurs, publicat aquí per primera vegada, reflecteix les dificultats de la vida diària i ‘com fer-s’ho als 30, o potser als 50, sense desitjar fotre’s un tret a la testa’.

Tenim aquells dos peixos joves que neden del dret, i se succeeix que es troben amb un peix vell que neda en l’altra direcció, el qual els diu: «Bones nois!; com està, l’aigua?». I tots dos peixos neden una mica més, i llavors finalment un d’ells es mira a l’altre i fa: «Què dimonis és, l’aigua?».

Si et preocupa que planegi presentar-me aquí com a un savi peix vell tot explicant què és, l’aigua; sisplau no n’estiguis, de preocupat. No sóc el savi vell peix. La qüestió immediata de la història del peix és que les realitat més òbvies, ubiqües, importants són sovint les més difícils de veure i de parlar-ne. Presa com a una frase anglesa, per suposat, això és només un tòpic banal —però el fet és que, en el dia-a-dia de les trinxeres de l’existència adulta, els tòpics banals poden tenir una importància de vida o mort. Això pot sonar com una hipèrbole o un sense-sentit abstracte. És per això que anem a concretar-ho…

Un gran percentatge de les coses de les que tendeixo a estar automàticament convençut, es converteixen en quelcom totalment equívoc i enganyós. Aquí hi ha un exemple del perfecte error d’alguna cosa de la que tendeixo a estar segur automàticament: tot en la meva pròpia experiència immediata dóna suport a la meva profunda creença de ser el centre absolut de l’univers, el veritable, el més vívid i la persona més important de l’existència. Rarament parlem sobre aquesta mena de natura, l’egocentrisme bàsic, perquè és massa repulsiu socialment, però és més o menys semblant en tots nosaltres, en el fons. És la nostra configuració predeterminada, cablejada en les nostres plaques en el moment del naixement. Pensa-hi: no hi ha cap experiència que hagis tingut en què no hagis estat el centre absolut d’aquesta. El món tal i com l’experimentes és allà mateix, davant teu, o darrere teu, o a la teva dreta o a l’esquerra, en la televisió, en la pantalla, on sigui. Els pensaments i sentiments de l’altra gent se t’han de comunicar d’alguna manera, però tu mateix ets tan immediat, urgent, real —tu obtens la idea. Però, sisplau, no et preocupis perquè m’estigui preparant per fer-te una prèdica sobre la compassió o d’altre-acarrerament o de les anomenades «virtuts». Aquest no és un assumpte virtuós —és un assumpte d’escollir fer la feina com sigui, alterant o prenent la llibertat de la meva naturalesa, del cablejat de la configuració predeterminada, que és profundament i literalment egoista, i veure i interpretar cada pensament amb la seva òptica.

Continue reading Dissipar problemes i sentiments que siguin antics i desfasats, de David Foster Wallace