El forat al pont, de Slawomir Mrozek

marchande-pommes

Vet aquí que una vegada hi havia un riu, i a cada una de les ribes d’aquest riu hi havia un poble. Els dos pobles estaven units per un camí que passava per un pont.

Un bon dia al pont hi va aparèixer un forat. El forat s’havia de reparar, quant a això l’opinió pública de tots dos pobles hi estava d’acord. No obstant van haver-hi raons sobre qui havia de pagar la reparació. Ja que cada un dels pobles es considerava més important que l’altre. El poble de la riba dreta opinava que el camí duia sobretot a ell, per la qual cosa el poble de la riba esquerra havia de reparar el forat perquè devia estar-hi més interessat. El poble de la riba esquerra considerava que era l’objectiu de qualsevol viatge, de manera que la reparació del pont devia ser d’interès per al poble de la riba dreta.

La disputa es prolongava, així que el forat continuava allí. I com més temps passava, més creixia la mútua antipatia entre tots dos pobles.

Un bon dia un captaire local va caure al forat i es va trencar una cama. Els habitants de tots dos pobles li van preguntar amb insistència si anava de la riba dreta a l’esquerra, o bé de l’esquerra a la dreta, ja que d’això depenia quin dels dos pobles era responsable de l’accident. Però el captaire no se’n recordava perquè aquella nit anava borratxo.

Un temps després va passar pel pont un carro amb un viatger, que va caure al forat i se li va trencar l’eix. Com que el viatger estava de pas als dos pobles —no anava ni del primer al segon, ni del segon al primer—, els habitants dels dos pobles es van mostrar indiferents amb l’accident. El viatger, fet una fúria, va baixar del carruatge, va preguntar per què no es reparava el forat, i en saber-ne els motius va dir:

—Vull comprar aquest forat. ¿Qui n’és el propietari?

Tots dos pobles van reclamar a l’uníson el seu dret al forat.

—O l’un o l’altre. La part propietària del forat ha de demostrar que ho és.

—Però ¿com? —van preguntar a l’uníson els representants de les dues comunitats.

—És molt senzill. Només el propietari del forat té dret a reparar-lo. El compraré al que repari el pont.

Els habitants de tots dos pobles es van posar mans a l’obra, mentre el viatger fumava un cigar i el seu cotxer canviava l’eix. Van reparar el pont en un tres i no res i es van presentar per cobrar pel forat.

—¿Quin forat? —es va sorprendre el viatger—. Jo no veig cap forat. Fa temps que busco un forat per comprar, estic disposat a pagar-ne un dineral, però vosaltres no teniu cap forat per vendre. ¿M’esteu prenent el pèl o què?

Va pujar al carro i es va allunyar. I els dos pobles van fer les paus. Els seus habitants estan ara a l’aguait en bona harmonia al pont i, si apareix un viatger, el detenen i l’estomaquen.

 

Joc d’atzar. 2001. Traducció de Bozena Zaboklick i Francesc Miravitlles. Quaderns Crema.

Anuncis

Ens volem vives (Mos volem viues), de Mireia Boya Busquet

Casualment avui, mentre llegia Lo Jornalet, diari en occità, m’he topat amb un article d’opinió de la candidata aranesa de la CUP, Mireia Boya, sobre la violència de gènere. Crec que avui és molt oportú fer-ne esment i per això en publico una traducció al català, molt rudimentària.

violencia

ENS VOLEM VIVES, de Mireia Boya

Cinquanta per cent de possibilitats de néixer nena o nen. Una loteria. Som el què som? O ens fan?

Diu una dona al carrer: “guaita quina nena més maca, guaita quin nen més preocupat. És força espavilat, ell, és força presumida, ella. Fes-me un petó que ets bonica i has de ser simpàtica. És igual si no vols, les nenes han de ser carinyoses. Avui t’has de posar un vestit, que les nenes n’han de portar. Ells que porten el que volen, que s’embruten molt tot jugant. Rosa. Blau no. No et lamentis si tracten com un drap brut al pati de l’escola, són coses de mainada, és un joc. No et lamentis si t’estiren dels cabells. Les nenes grans no ploren. Les nenes grans no criden. Les nenes grans escolten i callen. Que maca que és! Si et tracten malament és que et tenen enveja, que les altres nenes són molt geloses, és perquè ets molt intel·ligent, perquè ets la més maca, la més encantadora. Així és com cal que sigui. Ets més bonica amb aquest llacet que t’ha posat la mare. No siguis capriciosa. Fes el favor de no ser tant matussera quan jugues. Sembles un noiàs tot el dia amb el futbol. Aquells jocs no són per les nenes. Deixa de queixar-te. Juga amb les nines i les cuinetes, els camions i els videojocs no són per a tu. Les nenes estudien més. Les nenes són més educades, sempre tant calladetes elles. D’activitat extraescolar faràs dansa, la informàtica i l’esport són avorrits. Vols que et diguin que sembles un homenot? Balla. Faràs coreografies. Balla pel pare, se li cau la baba. Canta’m la cançó de moda. Reggaeton. Guaita que bé que es mou. Sembles un maniquí de la televisió. Què diu la cançó? Canta-la-hi al papà: «Hola bebe. Ya que contigo no
sirve la labia, y te crees muy sabia,
pero vas a caer, te lo digo mujer». Canten ells. Elles dansen. Poca roba.

Continue reading Ens volem vives (Mos volem viues), de Mireia Boya Busquet

Trucar a l’atzar

Just ahir vaig llegir un dels experiments que Roger-Pol Droit proposa al seu llibre 101 experiencias de filosofía cotidiana. És un llibre d’experiments filosòfics! Sí, sé que pensen que experiments i filosòfics conforma un oxímoron per se. La investigació científica difereix molt d’allò que els pensadors extravagants fan. Però, de debò, recomano la lectura d’aquesta obra. Com anava dient, en el llibre es troba un experiment anomenat “trucar a l’atzar”. En què consisteix això? Molt fàcil: pren el teu telèfon i tecleja un 6 seguit de vuit dígits numerals més (del 0 al 9, s’entén). Espera que l’usuari del número aleatori marcat et contesti. I en cas que ho faci explica-li que li truques des de l’atzar. Presenta’t, cal ser educat, ¿no? I demana-li que ell també ho faci. El que aquest filòsof ens proposa és una prova per entendre com d’aleatòria pot arribar a ser l’amistat. (citar amistat per Aristòtil i els epicuris) Sovint ens sentim isolats, però tot això es pot suplir fàcilment perquè, com deia el d’Estragira (en aquest cas molt encertadament): som animals socials.

101_completes copia

Continue reading Trucar a l’atzar

Un metodo mnemotecnico di Portaleone

Fa tempo che ho conosciuto un psicologo scolare che mi ha raccontato come faceva per ricordarsi di tutti i nomi di alunni e pazienti. “Questo lo ho imparato in un corso. Al principio ero un po’ scettico ma dopo ho visto che funziona abbastanza.” Il metodo è semplice. Immagina che il tuo cervello è un appartamento con diverse stanze. Possiamo dire che ci sono tante stanze come le lettere dell’alfabeto della tua lingua madre. Nella stanza A, immagina una… una… Ananas e quando conosci qualcuno chiamato Alessandro, per esempio, te lo immagini con una ananas. Alessandro, A; A, Ananas. Sembra stupido? Forse! Però è interessante e utile per qualcuno. Ma non ho voglia di parlare qui sul metodo, no; voglio parlare dell’inventore di questo metodo.

Psittacus-Production-Theatrum-Mundi-Museum-Views-Teatro-della-Memoria-Homa-Nasab-31

Abraham Portaleone, il suo nome ci da un indizio sulla sua origine, era italiano ma anche ebreo. Lui era l’inventore di questo metodo già menzionato. Ma che cosa fa interessante questo metodo dal punto di vista della cultura? La sua ripercussione nella storia gentile italiana. Con Cicerone s’inizia questa idea d’organizzare la conoscenza nello spazio e anche si pensa così nell’umanesimo. Giulio Camillo detto Delminio con il suo Theatrum Memoriae (Teatro della memoria) che si basa in una opera di Andrea Palladio, il Teatro Olimpico, un semicerchio, una visualizzazione della conoscenza. In quella stanza possiamo ordinare il caos, creiamo il nostro microcosmo. Portaleone prese questa idea d’una stanza virtuale, perché così si può visualizzare la conoscenza. Comunque Portaleone pensava che la Torah è tutto, che tutto è la parola di Dio e che il tempio funziona come un Teatro della Memoria.

El bup-bup!, el miau-miau! i una introducció sobre Bahya Ibn Paquda

Una de les teories de Baḥya ben Yosef ibn Paqūda fou que la paraula de Déu no pot ser entesa pels profetes com a tal, com a ‘noümen’ que diria el de Königsberg. És per això que Déu fa com el que fem tu i jo amb els nostres animals de companyia, ens parla en termes que el nostre intel·lecte actiu pugui entendre: “Mixo, mixo, psi-psi-psi, aquí, vine, anem!, va!, au…”. No vull ni pensar què entén el meu gat quan li dic això, i vés a saber què entenen els profetes què els diu Déu.

A part de la petita broma també vull aprofitar per parlar d’aquest pensador jueu medieval. Atès que vaig haver de fer una exposició oral sobre Paquda per a una assignatura de la Universitat de Colònia sobre filosofia jueva a l’edat mitjana i encara en conservo les notes (en alemany, això sí) m’he decidit per ajuntar-les aquí.

Bahya Ibn Paquda: eine Einführung

Er war der erste Asket in dem Judentum. Er lebte im 12. Jahrhundert und er hat in Saragossa gewohnt. Sein Werk „Einführung zu den Verpflichtungen vom Herzen“ war ein wichtiges Buch über den Pietismus,[1] weil es ein Vorbild für den Pietisten war.

Der Hauptbestandteil von das Buch ist der Glaube an die Verpflichtungen vom Herzen (faithful to the duties of the heart) dass, von die innere Erlebnis (inner experience) kommt, weil Halacha-Literatur[2] manchmal die äußere Erfahrungen (exterior practical) wichtiger als sie beschreibt. Das Buch führt zur wahren Gottes Liebe (veritable love of God). Sie besteht aus die Einheit von Gott (Unity of God), die Untersuchung der Schöpfung (Examination of Creation) und der Gottesdienst (Service of God).

Arabische Mystizismus und asketische Theologie beeinflussen das Buch. Anfangs vertretet es die Einheit von Gott, wie Neuplatonikern und Mu’tazila.[3]

Nach Bahya dieKenntnis (das Wissen) ist ein Gottesgeschenk. Und das Geschenk hat 3 Teilen: die Physik, die Mathematik, und die Theologie, die das Gegenstand des Buchs „Einführung zu den Verpflichtungen vom Herzen“ ist.

Continue reading El bup-bup!, el miau-miau! i una introducció sobre Bahya Ibn Paquda