Tag Archives: Clàssics literaris

La mort d’Ivan Ilitx, de Lleó Tolstoi

Deia Vladimir Nabokov que La mort d’Ivan Ilitx és l’obra més artística, la més perfecta i la més refinada de Tolstoi. Jo no tinc tant de coneixement de causa, però el que si que puc fer és explicar la meva interpretació de l’obra.

  • Títol original: Смерть Ивана Ильича
  • Títol traduït: La mort d’Ivan Ilitx
  • Autor: Lleó Toltsoi (Lev Tolstoi)
  • Any de publicació: 2011
  • Llengua original: rus (1886)
  • Traducció: català (Anna Estopà)
  • Editorial: Quaderns Crema
  • Col·lecció: Biblioteca Mínima, 114
  • Pàgines: 112
  • ISBN: 978-84-7727-347-9

Una introducció a la vida

En un principi ens exposa com els seus companys frivolitzen la mort d’Ivan. Es disputen mentalment el seu lloc de treball i desitgen que s’acabi la cerimònia de la mort d’Ilitx per anar a jugar al vint (joc que també apassiona a Ivan Ilitx).

A partir del segon capítol se’ns presenta la vida i la joventut d’Ivan i alguns aspectes que ens ajuden a entendre la seva posterior, com per exemple, que es va casar amb la seva dona, més que per amor per la seva posició social, després d’haver fet algunes feinetes al sortir de l’escola judicial. Dels quatre fills que té se li moren dos (li’n queden dos més, un noi i una noia).

La feina per Ivan dignifica i intenta passar-hi el major temps possible perquè el matrimoni amb la dona no funciona. Però l’ambient a la feina no pot ser íntim, únicament existeixen relacions laborals amb els companys d’ofici.

Aconsegueix una feina millor pagada, i passa dels 3.000 rubles al 5.000 rubles. En aquests moments són feliços per Ilitx, el jurista prepara la nova residència familiar. Continua la lectura de La mort d’Ivan Ilitx, de Lleó Tolstoi

Anuncis

La mort del funcionari, un conte d’Anton P. Txékhov

Una meravellosa nit, el no menys meravellós executor[1], Ivan Dmítritx Txerviakov[2], assegut a la segona fila de seients estava veient a través dels binoculars Les cloches de Corneville[3]. Veia i se sentia al cim de la felicitat. Però de sobte… a les històries, sovint trobem «però de sobte», i és que els autors tenen raó: la vida està tan plena de sorpreses! Però de sobte, la seva cara es va arrugar, tenia la mirada perduda, havia deixat de respirar… va treure’s els prismàtics dels seus ulls, es va inclinar i… atxim! Va esternudar, ja veieu. Esternuda qualsevol, en qualsevol lloc, ja que no està pas prohibit. Esternuden els homes, i la policia, els superintendents, i, de vegades fins i tot els consellers privats. Tots esternuden. Txerviakov no es va desconcertar, es va netejar la cara amb un mocador, i, com a home amable, va mirar al seu voltant per veure si havia molestat a algú amb el seu esternut. Però després es pertorbà. Quan veié que un ancià assegut davant seu, a la primera fila de la platea, acuradament es netejava el seu cap calb i el coll amb el seu guant i murmurava alguna cosa. En l’ancià va reconèixer, Txerviakov, el general del Consell d’Estat, Brisjàlov[4], servidor del Departament de Transports.

Continua la lectura de La mort del funcionari, un conte d’Anton P. Txékhov

El gran Gatsby de Francis Scott Fitzgerald

De Fitzgerald només havia llegit El curiós cas d’en Benjamin Button i alguns pocs contes més. Totes les seves narracions estan impregnades de foxtrot i de vetllades a l’oest, al sud, al nord o a l’est dels Estats Units. Les classes socials, també hi són molt presents i un element que passa força desapercebut però que hi figura de rerefons, no és altra que, la Gran Guerra. A part, una mostra de l’esnobisme de l’època era haver passat una temporada en una gran ciutat europea com ara París, fet que també hi és present en aquest relat i en d’altres.

  • Títol original: The great Gatsby
  • Títol traduït: El gran Gatsby
  • Autor: Francis Scott Fitzgerald
  • Any de publicació: 2010
  • Llengua original: anglès (1925)
  • Traducció: Ramón Folch i Camarassa
  • Editorial: Labutxaca
  • Col·lecció: narrativa
  • Pàgines: 240
  • ISBN: 978-84-9930-144-0

ARGUMENT: Poc es podia imaginar, Nick, quin era el motiu principal de les festes de Mr. Gatsby, el seu veí i propietari d’una luxosa mansió a West Egg. Els dos veïns s’aniran coneixent i mentre fan un viatge que a travessarà les superflues conductes dels individus de classe mitjana-alta fins a arribar a l’amor vertader.

Un costumisme molt metafòric

En realitat Fitzgerald fa un exercici de costumisme del 1922. Ens relata com és la societat de l’oest dels Estats Units i com és la societat de l’oest dels Estats Units que s’ha traslladat a l’est (Nova York, en aquest cas). Però la forma de relatar-ho és magnífica. Plena de paraules que brollen com un font. Les metàfores i altres elements comparatius hi són molt presents i fan que puguis configurar un entorn de festivitat i alhora de decadència oculta.

Continua la lectura de El gran Gatsby de Francis Scott Fitzgerald

La metamorfosi de Franz Kafka

La vida d’un geni turmentant

Franz Kafka era un individu solitari. Silenciós. Una persona que no se sentia agust en el món. I per això parla dels altres com si ho fes des de la distància. Kavka, en txec vol dir “gralla”, i fa referència a un animal que és misteriós; solitari; sinistre, i aquest fet produïa molta satisfacció per al propi Kafka que s’autoidentificava.

  • Títol original: Die Verwandlung (La transformació)
  • Títol traduït: La metamorfosi
  • Autor: Franz Kafka
  • Any de publicació: 2009
  • Llengua original: alemany (1915)
  • Traducció: català (Jordi Llovet)
  • Editorial: Columna
  • Col·lecció: Les eines [Núm. 65]
  • Pàgines: 152
  • ISBN: 978-84-9267-201-1

Escric aquesta entrada després de llegir l’obra i d’entrendre-la millor gràcies a l’explicació en el cicle de conferències de #ClàssicsModerns al CaixaForum Girona impartit per Laura Borràs, professora de literatura comparada a la Universitat de Barcelona.

Aprofundiment sobre Kafka

En el seu diari personal les paraules que més es repetien eren:

  • suïcidi
  • soledat
  • silencia
  • escriptura = que li és la vida. El seu mitjà de supervivència
Per a Vladimir Nabokov, Kafka és l’escriptor alemany més gran del nostre temps. Diem que la seva obra és una metàfora de la modernitat amb elements com el temps que és cruel, convuls i boig.

Continua la lectura de La metamorfosi de Franz Kafka

La invención de Morel de Adolfo Bioy Casares

Inventando la ciencia-ficción

La novela que inspiró a la mejor serie de televisión de todos los tiempos, Perdidos (Lost). Novela publicada en 1940 y dedicada a un gran amigo del autor, Jorge Luis Borges. El escritor argentino la ha calificado de perfecta y merece la pena leer el prólogo que le dedica a la obra.

ARGUMENTO: Nuestro protagonista se exilia en una isla. Dicha insula parece el lugar perfecto para esconderse, puesto que todos sus antiguos habitantes están muertos a causa de brotes de enfermedades. La apacible pero complicada vida del tránsfugo se ve alterada cuando descubre la presencia de otros seres humanes, que parecen no darse cuenta de su existencia.

  • Título original: La invención de Morel
  • Autor: Adolfo Bioy Casares
  • Año de publicación: 2007
  • Lengua original: español (1940)
  • Editorial: Espasa-Calpe
  • Colección: Austral
  • Páginas: 224
  • ISBN: 978-8467-023-94-7

Paralelismo entre ‘Perdidos’ y ‘La invención de Morel’

Esta novela sirvió de inspiración a los creadores de Perdidos, y es por este motivo que he querido analizar algunas semejanzas.

Sawyer leyendo 'La invención de Morel'
  1. El personaje principal de la novela es un fugitivo de la justicia, igual que Kate Austen (interpretada por Evangeline Lilly). Aunque el primera es por cuestiones políticas que se escapa de su patria a la isla, y la otra detenida por asesinato que intenta huir de su captor.
  2. Entre las hipótesis desesperadas del protagonista de la novela, baraja la posibilidad de haberse vuelto loco y que la isla sea un manicomio. En Perdidos, el mismo Hugo Reyes (Jorge Garcia) estuvo confinado en uno y alucina a su amigo de internación, Dave, persiguiéndolo en la isla.
  3. El museo abandonado que describe Bioy, remite directamente a la escotilla de la segunda temporada: las bibliotecas en las paredes, los pasadizos secretos y las cámaras poliédricas.

Continua la lectura de La invención de Morel de Adolfo Bioy Casares