Tag Archives: corrompre la joventut

Apologia de Sòcrates de Plató

He acabat de llegir Apologia de Sòcrates de Plató (recordo que Sòcrates mai va plasmar les seves idees per escrit, així que ho va haver de fer el seu deixeble). Es tracten dels diàlegs, de la defensa de Sòcrates davant del jurat popular que decideix que és culpable de corrompre la joventut i finalment és condemnat a la pena de mort.

  • Títol original: Ἀπολογία Σωκράτους. Κρίτων. Εὐθύφρων. Πρωταγόρας
  • Títol traduït: Apologia de Sócrates. Critó. Eutifró. Protàgores
  • Autor: Plató
  • Any de publicació: 2008
  • Llengua original: grec clàssic (399 aC)
  • Traducció: català (Joan Crexells)
  • Editorial: Labutxaca
  • Pàgines: 208
  • ISBN: 978-84-9686-396-5

Quan Sòcrates tenia 70 anys, després d’haver combatut en Potidea, Amfípolis i Dèlion i demostrat la seva bravura, encara hauria d’enfrontar-se a més perills. Anit, Melet i Licó, membres del partit democràtic, i cadascun d’ells representants d’una branca d’oficis i personatges, l’acusaren de corrompre els joves amb ensenyaments contraris a la pietat, als déus i a l’Estat.

Es defensa dient que si creu en la capacitats divines creu en Déu, tot i que potser no són els déus que l’acusació voldria. Perquè qui creu en les capacitats equines ha de creure en un cavall.

Intenta amb totes les al·legacions, tots els esforços, ja no solament per demostrar la seva innocència i fer justícia, sinó demostrar que no tem a la mort, i que o se’l absol o qualsevol altre càstig serà injust, il·lícit.

Exposa que s’ha guanyat enemics fent servir la ironia i la maièutica. El segon concepte era el mètode que utilizava per fer adonar-se’n als seus interlocutors que anaven errats en els seus raonaments. Sòcrates explica que és també per això que se’l jutja, perquè hi ha gent que s’ha sentit humiliada, però ell diu que s’ha d’admetre quan una cosa no se sap, la ignorància. I així ho fa ell, sense atribuir-se falsos coneixements.

Demostra que ell no perverteix les ments dels joves, que ell no demana diners a canvi dels seus ensenyaments, i que són els joves els que el segueixen. Que ell no pot parar de cercar la veritat, no pot deixar de filosofar perquè un poder diví li ho impedeix.

Un dels diàlegs més graciosos, o millor dit, monòlegs més graciosos perquè poc o gens interectua amb la seva acusació. És quan decideix dir que el seu càstig (a l’antiga Grècia quan se’t declarava culpable les parts podien establir la pena) no hauria de ser altre que una remuneració pública per a les seves tasques, tal i com se’ls feia als aurigues. Finalment accepta de pagar un suma avalada, entre d’altres per Critó i Plató, però de res serveix perquè se’l condemna a mort, en gran part per les provocacions de la seva oratòria cap al jurat.

Anuncis