Tag Archives: felicitat

Young Adult, de Jason Reitman

El dijous vaig anar a la sessió en V.O.S (original version with subtitles) que ofereix diligentment els Ocine de Girona. La projecció que vaig veure va ser Young Adult que es podria traduir com a Jove adult, però en realitat el terme fa referència a la literatura que s’adreça a uns lectors adolescents, per tant podríem atribuir l’adjectiu juvenil.

La frase del cartell: “Tothom envelleix, però no tothom madura”, dóna peu aquesta comèdia negre.

La seva guionista és Diablo Cody, la mateixa de la pel·lícula Juno i el seu director, Jason Reitman el d’Up in the air. I està interpretada per l’oscaritzada Charlize Theron.

SINOPSI: La Mavis Gary (Charlize Theron) és una famosa escriptora de novel·les juvenils que viu a Minneapolis, bevedora compulsiva que té una vida llastimosa. Desencatada decideix tornar al seu poble natal: Mercury, Minnesota quan descobreix que el seu ex-novio acaba de tenir un fill.

La pel·lícula parla de la recerca de la felicitat. Del que ens fa feliços. I seguint aquella màxima del poeta cubà Delfín Prats i Joaquín Sabina: No vuelvas a los lugares donde fuiste feliz, parla de reconstruir el teu futur. De la infelicitat de les persones que ens envolten i de com a vegades un canvi torna a donar sentit a la nostra vida. També tracta temes com avançar i deixar enrere els traumes i les pors, la inseguretat.

Valoració de la pel·lícula

Anuncis

El petit príncep d’Antoine de Saint-Exupéry

Feia temps que volia llegir aquest llibre. Crec que és un dels millors llibres mai escrits i de petit no el vaig llegir, però crec que potser millor, perquè no haguès entès la veritable història que s’hi amaga.

Sempre he considerat que no et saps explicar fins que aconsegueixes fer-te entendre davant d’un nen, perquè d’alguna manera ets capaç d’extreure (fer una abstracció de les idees més importants) i expressar-les en un to col·loquial i proper. I aquest conte aconsegueix això, fer-se entendre a dos nivells, és per això que és un conte tant recomenat als infants i que hauria de ésser biblia personal de molts adults. Primer de tot el llibre desperar el nen que hi ha dins teu i en segon lloc és capaç d’explicar-te la vida amb la sencillesa impròpia dels grans.

La història del Petit Príncep no és complicada ni està escrita amb un estil molt rebuscat, ni tantsols hi ha mots que fugin del vocabulari popular que utilitzariem habitualment.

Si tothom llegís i tingués present El petit príncep, la vida seria un lloc millor. Destruim els llibres sacres, perquè l’única Biblia que hem de recordar és aquesta. El petit príncep o guía per a una societat amb valors.

L’autor

Fill d’una familia noble de Lió, Antoine Marie Jean-Baptiste Roger de Saint-Exupéry va ser un escritor i aviador francés.

Primerament es dóna una coincidència amb el primer interlocutor del Petit Príncep i és que es tracta d’un aviador al que se li espatlla l’ocell mecànic i l’ha d’arreglar mentre conversa i explica com va conèixer i que en va descobrir del Petit Príncep, la faula està basada precisament en una experiència personal del propi autor en un descens forços al desert del Sàhara.

La seva obra ha estat publicada póstumament, donat que l’aviador va desapareixer combatent amb els Aliats l’estiu de 1944.

La dedicatòria

L’inici de la dedicatòria a Léon Werth és preciosa i acaba rematant que també està dedicat a totes aquelles persones grans que foren al principi nens (tot i que elles no ho recordin).

El què els grans obliden

Museu del petit príncep a Hakonade (Japó)

Als grans els agraden les xifres. Quan els hi parles d’un nou amic, mai pregunten sobre allò esencial d’ell. Mai se’ls acudeix preguntar: Quin to té la seva veu? Quins jocs li agraden? Li agrada col·leccionar papallones? Però en canvi pregunten: Quina edat té? Quants germans? Quant pesa? Quant guanya el seu pare? Solament amb aquests detalls creuen conèixe’l.

Magnífic! Realment quan ets nen no t’importa mai quant val una cosa, suposo que és qüestió de madurar, entendre els números que imposa la societat. Aquesta obsessió numeral del adults està fora de la comprensió infantil.

Continue reading El petit príncep d’Antoine de Saint-Exupéry

Per ser feliç no has de perdre de vista el teu rosebud

Ciutadà Kane (Citizen Kane) m’ha sorprès i força. No tendeixo a llegir gaire les sinopsi de les pel·lícules perquè m’agrada sorprendre i amb Kane m’he quedat bocabadat. És una pel·lícula molt més profunda del que sembla amb un rerefons impressionant. El més important és entendre el concepte de Rosebud, que es repateix durant tot el llargmetratge.

**(Si no l’has vist i no vols que t’arruini la història recomano el visionatge abans de la lectura de les següents línies)**

Rosebud (poncella de rosa, en català) es tracta del trineu que tenia Charles Kane quan era un nen. Quan era innocent, quan era feliç. Rosebud és en sentit aristotèlic el que s’ha denominat com a  ètiques eudemonisme (que són les ètiques que consideren la felicitat, eudemonia, com la finalitat de la vida humana i el màxim bé al qual hom pot aspirar).

Tot i que la consideració pròpia d’Aristòtil és una mica diferent del plantejament de la pel·lícula al considerar que la felicitat des del seu punt de vista és el bé suprem, allò que és més desitjable; que es durà a terme mitjançant la realització de les teves potencialitats (virtuds). En el cas de l’ésser humà entendriem que és l’activitat racional del l’autorealització. Seràs feliç exercint la virtud (entesa aquesta com l’exercici teòric de la raó).

Felicitat = poder fer allò que m’és més propi + un mínim econòmic + una mica de sort (daimon). (Aristòtil)

Escena a l’inici del film de la mort de Kane

De fet aquesta ètica aristotèlica ja té una part de sentit amb el que desitja Charles Kane. Realment ja busca l’autorealització. Sentir una complaença. I crec que és per això que d’alguna manera també intenta fer tasques altruistes i reviu el diari The Inquirer. Però, en aquest cas, la seva felicitat ve de quan era petit, quan es sentia feliç jugant amb el seu trineu. En resum, a casa seva eren pobres però ell era feliç. I de res li ha servit tenir sort i aconseguir un poder adquisitiu més elevat, perquè el bé suprem, allò que li permet ser feliç; que li aporta l’autorealització (el trineu, la infantesa, la seva vida amb la seva familia) ja no hi és. I per reforçar aquesta teoria me basaré en la bola de cristall, perquè el més sorprenent de la pel·lícula és la recerca que fa el periodista i com descobreix que només es nombra Rosebud en dues ocasions. Ambdues Kane mira la bola de vidre nevada i sembla dir amb un toc melancòlic el nom del seu trineu.

Com a curiositat resaltar que hi ha qui creu que Rosebud podria ser un altra cosa, a més a més de tot el que he esmentat. I per explicar-ho bé s’ha de dir que no és cap descobriment desvetllar que la vida de Charles Kane es basa en la de William Randolph Hearst (editor, polític i escriptor nord-americà). Però, aquí l’anècdota radica en descobrir que Rosebud es podria tractar del nom amb que, el magnat de la premsa, designava la vagina de la seva dona, la Millicent Veronica Willson.