Tag Archives: Josep M. Terricabras

«Modernitat i mediocritat» de Josep-M. Terricabras

Publicat a l'”ARA”, 15/06/2013

 Zygmunt Bauman. Modernitat i mediocritat

L’any passat va fer cent anys del naixement del gironí Josep M. Corredor. El calendari ens ha donat l’oportunitat de tornar als seus escrits, no solament a les seves famoses Converses amb Pau Casals, sinó també a alguns dels seus esplèndids articles, aplegats sota el títol Contra la valoració de la mediocritat. Certament, un intel·lectual com ell havia de condemnar la mediocritat. Però, tants anys després, no tinc cap dubte que la mediocritat es continua trobant còmoda entre nosaltres, fins i tot justificada per alguns moderns que ho accepten pràcticament tot i que aplaudeixen (s’aplaudeixen) sovint i fort.

Aquesta setmana, hem tingut la sort de poder seguir les lliçons de Zygmunt Bauman a la Càtedra Ferrater Mora de la UdG. És ell qui ha fet l’esplèndida troballa de la metàfora de la modernitat líquida per referir-se a la nostra època. Certament, és líquid tot allò que no pot aguantar la mateixa forma gaire estona, tot allò que pots fer canviar de forma sense gaire esforç. En el passat —un passat no gaire llunyà—, la societat, l’escola, l’empresa, la família, l’art o l’ètica eren sòlids, i mostraven la seva solidesa precisament perquè canviaven poc i ho feien amb dificultat.

Continua la lectura de «Modernitat i mediocritat» de Josep-M. Terricabras

Anuncis

Monarquia o república?

Monarquia o República és un interessant documental que es va emetre fa algunes setmanes per la televisió autonòmica catalana, amb entrevistes a diferents persones amb opinions sobre la seva idea d’Estat promonàrquic o antimonàrquic:

  • Partidaris de Joan Carles I
    • Luis María Anson (periodista i escriptor)
    • El comte de Sert (escriptor)
    • Sabino Fernández Campo (ex-militar i ex-assistent de Joan Carles I)
    • Paul Preston (historiador)
    • Nicolás Franco (amic de Joan Carles I)
    • Simeó II de Bulgària (amic de Joan Carles I)
    • Aleix Vidal-Quadras (ex-president del Partit Popular de Catalunya)
    • Gregorio Peces-Barba (un dels set pares de la Constitució del ’78)
    • Santiago Carrillo (ex-secretari general del Partit Comunista d’Espanya)
    • Mariángel Alcázar (periodista)

  • Partidaris de la República
    • Joan Tardà (representant al congrés dels diputats d’Esquerra Republicana de Catalunya)
    • Iñaki Anasagasti (senador d’Euzko Alderdi Jeltzalea-Partido Nacionalista Vasco)
    • Héctor López Bofill (professor de dret constitucional a la Universitat Pompeu Fabra)
    • Josep M. Terricabras (filòsof i catedràtic de la UdG)
    • José Antonio Barroso (polític d’Izquierda Unida)
    • Amadeo Martínez-Inglés (militar espanyol en reserva)
    • Toni Albà (actor català)

Se’n ha fet ressò d’ençà de l’escàndol de corrupció del gendre del rei, Iñaki Urdangarin i, per això la casa reial va demanar a la directora de TV3, Mònica Terribas que no difungués el documental. No obstant, Terrinator s’hi va negar i tots els anticarlistes i procarlistes han pogut gaudir del visionatge d’aquest document insòlit.

Crec que abans d’abordar el tema és molt interessant plantejar quatre nocions sobre constitucionalisme. I entendre que tot i les crítiques que se li hagin pogut fer a Joan Carles de Borbon sobre la seva posició darrera del caudillo, és innegable que va ésser un peça clau en el procés de democratització de l’Espanya franquista, tal i com comenta, al vídeo, Gregorio Peces-Barba, un dels set pares fundadors de la Constitució del 1978.

El concili sobre si el rei havia de ser una figura de la Constitució va ésser unànime. No hi van haver discrepàncies entre la dreta i l’esquerra. Perquè ambdós bàndols sabien perfectament que per arribar a la democràcia s’havia de passar per una acceptació de la monarquia.

A partir d’aquí, el que s’hauria d’haver tractat al documental més profundament són els arguments que hi ha per a cadascun dels bàndols. Com ara, que el rei ha estat entrenat per a duu a terme la seva tasca i és el més capacitat, però també s’exposa que el rei no té cap tipus de resposabiltiat política en front dels seus actes (només en cas d’abdicació), contrariament al que passa amb els caps d’Estat d’altres països.

S’aborden temes com el caràcter vitalici del càrrec, la gran remuneració econòmica, i el llegat en herència. Altrament també s’explica que va ser el mateix rei qui es va autolimitar el seu poder per deixar pas a la democràcia.

També hi té rellevància històrica i política el 23-F. Els partidaris del rei creuen que va estar infalible i que va actuar a favor de la democràcia, els detractors li recrimanen que durant set hores no es va decantar ni va actuar. I n’hi ha que apunten que rere l’intent del cop d’Estat hi havia amagada l’ombra del monarca.

Jo crec que realment la retribucció dels alts càrrecs polítics, en termes generals, es tracti d’un primer ministre, president, cap d’Estat o de govern, amb independència del països és altíssima i que això no hauria de ésser així, perquè l’experiència ha demostrat que unes pagues altes no han fet sucumbir les ànsies de temptativa de robar les arques de l’Estat. Que la retribució per aquesta feina hi ha de ser, és clar, sinó passaria com en altres èpoques on només es podien dedicar a la política les persones més adinerades. El tema de la preparació no es pot debatre gaire, realment el monarca s’ha estat preparant per duu a terme les seves funcions, però mai se sap si algú menys preparat podria estar més capacitat.

Com a reflexió final per tal de no avorrir: La monarquia va ser el preu, que es va haver de pagar, per obtenir la democràcia a l’Estat espanyol. I li pesi a qui li pesi va ser-ne la via. Ara bé, també és cert que en els darrers anys de crisi i després dels escàndols relacionats amb la familia reial, cadascú és lliure de pensar en l’actual necessitat de que el càrrec del cap d’Estat sigui: hereditari, molt altament retribuït, sense responsabilitat política (que no legal, ja que com diu la Carta Magna: els espanyols som tots iguals davant la llei) i vitalici.