Tag Archives: La gaia ciència

És quan amo que hi veig clar

En l’Edat Mitjana, entre els segles XI i XII van aparèixer uns poetes en la franja meridional francesa que van escriure en llengua vulgar, i no en llatí com se solia compondre la poesia. Aquests poetes se’ls va anomenar trobadors, nom que ve del verb trobar, és a dir, trobar alguna cosa i crear literàriament. Els seus poemes no només van presentar una perfecció tècnica i van canviar les antigues unitats de mesura per síl·labes i accents -pensant en la musicalitat del poema ja que es composava per ser cantat-, sinó que van reinventar el concepte d’amor. Estem parlant de l’amor cortès.

L’amor cortès no va sorgir de tractats filosòfics ni va originar-se com una teoria amorosa, sinó que es va formar en la poesia. Així doncs, hem d’entendre també aquest amor d’acord amb la poesia. Una característica innovadora dels poemes dels trobadors és que van relacionar l’arribada del bon temps, de la primavera com a renaixement de la naturalesa, amb el renaixement de la vitalitat i l’amor humans. D’aquesta forma, el poeta composa música de la mateixa manera que els ocells tornen a cantar en èpoques primaverals. En altres paraules, la primavera fa reviure l’amor i el trobador, que sent com l’amor el desborda, s’adona que ha de composar, de fer alguna cosa.

Continue reading És quan amo que hi veig clar

Anuncis

El poema La gaia ciència de Friedrich Nietzsche

Preàmbul

He estat pensant durant unes quantes setmanes en aquest poema de Nietzsche. L’he llegit en alemany; l’he llegit en català; i encara a dia d’avui no sé si n’he tret l’entrellat, però puc estar satisfet d’haver-ho intentat, tot i que ja aviso que pot ser que no sigui la interpretació correcte, o que l’hagi sobreinterpretat perdent de vista el referent. Voldria, però, que abans de la lectura es tingués en consideració que la crítica nietzschiana no és contra els llibres, almenys contra aquells que són transmissors de coneixements i que ens ajuden a la reflexió, sinó més aviat a un conjunt d’elements culturals que ens estan fent agafar uns hàbits que ens priven de viure amb vitalisme. És, en certa mesura, una crítica contra tot allò que ens oprimeix: el pensament dogmàtic, el port (pel mariner que estima el mar), i alhora una manera d’estendre la vitalitat i l’espontaneïtat a travessant l’horitzó marí. Cal entendre que en aquest sentit els llibres no són espontanis, i la poesia que hi ha en els llibres encara menys (tot i que suposo que el fet de recitar-la permet que temporalment sigui alliberada). Continuant amb la tendència del vitalisme, també crec que abans de començar amb l’anàlisi del poema cal deixar clar que la composició de Nietzsche no només és una crítica als llibres i, fins i tot una interpretació del reafirmació del pensament de platònic sobre la impressió dels pensaments en llibres. És també vitalisme. Per això crec que es tracta d’un reafirmament de l’esperit dionisíac, de la vitalitat, en una línia força semblant al fragment d’Ecce Homo: «Llegir un llibre de bon matí, a trenc d’alba, en ple vigor, a l’aurora de la pròpia força – ho trobo viciós».

Continue reading El poema La gaia ciència de Friedrich Nietzsche