Tag Archives: La Ilíada

Els dos noms d’Ulisses, de Carles Miralles

Avui fent endreça hem trobat unes quantes línies preses de la conferència de Carles Miralles realitzada fa un parell d’anys a La Mercè de Girona. Per aquelles coses de la vida que ningú sap, no vam publicar res sobre el tema. Però mai és tard quan arriba!

Portada_Homer

El professor Carles Miralles comparà l’esdevenir de la Ilíada i l’Odissea, basant-se en el nom dels seus protagonistes:

(1) Aquil·les, segons una interpretació etimològica significaria «(el qui) dóna patiments a l’exèrcit», que ja és una pista del que s’aventura. Després va comentar la ira d’Aquil·les perquè Agamèmnon li roba Briseida, i aquest acte s’ha entendre (i això recordo haver-ho tractat en alguna classe seva) com una humiliació, no és el robatori d’aquesta, sinó la humiliació resultant el que portarà als aqueus «patiment de l’exèrcit». 

Per contra, (2) Ulisses és un home molt més versàtil, gens dogmàtic, i que no intenta afirmar-se sempre i en tot moment (com si que ho fa Aquil·les). Ulisses és un camaleó, és flexible. I ens cità, per exemple, l’episodi del ciclop Polidem (que Tono Fornes també relatà en la seva conferència). Ens explicà que Ulisses no és un mentider, ans «Tots els cretencs entenen de ficció» (Tots els cretencs són uns mentiders), i és que Ulisses es presenta a si mateix com a cretenc. Però, ¿menteix el d’Ítaca? Segons Miralles el que fa Ulisses no és mentir, sinó ficció. Els seus relats i explicacions són una adaptació d’una realitat, d’una versemblança. És un precursor de la ficció literària. Tornant a l’episodi del ciclop (o ciclōp, amb la «o» llarga, tal i com precisa Miralles), Ulisses es presenta com a Ningú (οὔτις), en la traducció de Riba. Una explicació seria que Ulisses s’identifica amb tothom, per això és tot i res, per això és Ningú. O bé, perquè no té importància qui és (contràriament a la idea d’Aquil·les d’imposar-se de ser el millor). Ulisses té clar que és un humà, i ho vol continuar essent. És mortal, però molt enginyós. Precisament en aquesta resposta de Ningú, hi trobem un gran enginy. Sobre el nom d’Odisseu va comentar el cant en què la seva dida li renta els peus i percep que té una ferida (ουλή) i l’acaba reconeixent. D’aquí, del mot ferida, provindria el llatí Ulixes i l’Ulysses. En canvi, en grec, Odisseu prové d’odissomai que vindria a significar «tenir a algú mania (o que et tinguin mania)». Que no és res més que el nom que li posa Autòlic, el seu avi, perquè durant el seu viatge molta gent l’ha odiat. [Odissea XIX, 405 i ss.]: Riba fa el següent joc de paraules: ulcerat = Ulisses, mentre que Mira diu: odiat = Odisseu.

Anuncis

La matèria de l’esperit de Jaume Cabré

Després de Jo confesso, he decidit llegir aquest assaig literari que presenta Cabré i alhora enceto secció Literatura > Assaigs. El títol és molt suggerent: la matèria de l’esperit… i jo crec que la matèria de l’esperit no és res més que allò del que està format el nostre intel·lecte. 

  • Títol original: La matèria de l’esperit
  • Autor: Jaume Cabré
  • Any de publicació: 2005
  • Llengua original: català
  • Editorial: Proa
  • Col·lecció: La Mirada [Núm. 1]
  • Pàgines: 184
  • ISBN: 978-84-8437-827-3

Al principi només hi havia la paraula

Jaume Cabré ens explica les seves vivències a través d’una assignatura que feia a l’escola on t’explicaven passatges bíblics i no dubta que la Bíblia no sigui uns dels textos literaris més importants fins ara.

El traductor i l’intèrpret

Aquestes anècdotes serveixen per introduir a través d’una paràbola sobre el rei de Babilònia la importància del traductor (i/o l’intèrpret). Diuen els italians traduttore traidore, i per això ell defensa que llegir una obra traduïda no és com rebre un petó, però que s’assimilaria més a que uns llavis ens fessin un petó, però amb una tel·la de pel mig. Evidentment la sensació no és la mateixa, diríem que és un rastre més difús però igual de tendre i bonic que un petó sense barreres.

Continue reading La matèria de l’esperit de Jaume Cabré