Tag Archives: Plató

Tot esperant la nostra ànima

És innegable la qualitat literària de les obres de Plató. Tant poden ser llegides en clau filosòfica, com en clau literària. Una prova d’això és El banquet (El simposi o El convit, depenent de la traducció). No entrarem en detalls per a no explicar el complicat joc narratiu que Aristocles d’Atenes utilitzà, però sí que ens agradaria mostrar quelcom, que sota el nostre punt de vista ha quedat oblidat en aquesta obra.

kottabos

Sòcrates, el protagonista de l’obra i amic de Plató, de cop hi volta s’atura just abans d’arribar a la casa d’Agató, lloc on se celebrarà el banquet. Així és que Sòcrates mana al seu acompanyant Aristodem que vagi fent, que vagi passant, que ell vindrà després. Quan Aristodem arriba a la casa d’Agató, aquest darrere se sorprèn de què Sòcrates no vingui amb Aristodem, i envia un esclau a buscar a Sòcrates.

[L’esclau diu:] —Aquest Sòcrates pel qual demaneu s’ha quedat plantat al vestíbul de la casa dels veïns i, per bé que el crido, no vol entrar aquí.

[Aristodem diu:] —[…] Ans deixeu-lo estar, car aquest és un dels costums que té: a vegades s’aparta i es queda plantat en qualsevol lloc que es trobi.[1]

Continue reading Tot esperant la nostra ànima

Anuncis

Sou eriçons o guineus?

L’entrada versarà sobre un tema d’un assaig literari força rellevant, L’eriçó i guineu i altres assaigs literaris (Proa, 2000). L’assaig en qüestió és d’Isaiah Berlin, historiador de les idees i politòleg, que tracta un tema que ja havia estat introduït per Arquíloc de Paros, i que també esmenta Erasme de Rotterdam al seu Adagia, la màxima en qüestió fa així:

πόλλ’ οἶδ’ ἀλώπηξ, ἀλλ’ ἐχῖνος ἓν μέγα
Multa novit vulpes, verum echinus unum magnum
La guineu sap moltes coses, però l’eriçó sap una gran cosa

Eriçó
[Hedgehog]
Guineu
 [Fox]
Els qui veuen el món a través d’una lent d’una sola i definida idea Els qui dibuixen una gran varietat d’experiències i pels quals el món no pot ser reduït a una sola idea
Plató Heròdot
Lucreci Aristòtil
Dante Alighieri Desideri Erasme de Rotterdam
Blaise Pascal William Shakespeare
Georg Wilhelm Friedrich Hegel Michel de Montaigne
Fiódor Mikhàilovitx Dostoievski Molière
Friedrich Wilhelm Nietzsche Johann Wolfgang von Goethe
Henrik Johan Ibsen Alexandr Serguèievitx Puixkin
Marcel Proust Honoré de Balzac
Jaume Cabré James Joyce

Continue reading Sou eriçons o guineus?

Apologia de Sòcrates de Plató

He acabat de llegir Apologia de Sòcrates de Plató (recordo que Sòcrates mai va plasmar les seves idees per escrit, així que ho va haver de fer el seu deixeble). Es tracten dels diàlegs, de la defensa de Sòcrates davant del jurat popular que decideix que és culpable de corrompre la joventut i finalment és condemnat a la pena de mort.

  • Títol original: Ἀπολογία Σωκράτους. Κρίτων. Εὐθύφρων. Πρωταγόρας
  • Títol traduït: Apologia de Sócrates. Critó. Eutifró. Protàgores
  • Autor: Plató
  • Any de publicació: 2008
  • Llengua original: grec clàssic (399 aC)
  • Traducció: català (Joan Crexells)
  • Editorial: Labutxaca
  • Pàgines: 208
  • ISBN: 978-84-9686-396-5

Quan Sòcrates tenia 70 anys, després d’haver combatut en Potidea, Amfípolis i Dèlion i demostrat la seva bravura, encara hauria d’enfrontar-se a més perills. Anit, Melet i Licó, membres del partit democràtic, i cadascun d’ells representants d’una branca d’oficis i personatges, l’acusaren de corrompre els joves amb ensenyaments contraris a la pietat, als déus i a l’Estat.

Es defensa dient que si creu en la capacitats divines creu en Déu, tot i que potser no són els déus que l’acusació voldria. Perquè qui creu en les capacitats equines ha de creure en un cavall.

Intenta amb totes les al·legacions, tots els esforços, ja no solament per demostrar la seva innocència i fer justícia, sinó demostrar que no tem a la mort, i que o se’l absol o qualsevol altre càstig serà injust, il·lícit.

Exposa que s’ha guanyat enemics fent servir la ironia i la maièutica. El segon concepte era el mètode que utilizava per fer adonar-se’n als seus interlocutors que anaven errats en els seus raonaments. Sòcrates explica que és també per això que se’l jutja, perquè hi ha gent que s’ha sentit humiliada, però ell diu que s’ha d’admetre quan una cosa no se sap, la ignorància. I així ho fa ell, sense atribuir-se falsos coneixements.

Demostra que ell no perverteix les ments dels joves, que ell no demana diners a canvi dels seus ensenyaments, i que són els joves els que el segueixen. Que ell no pot parar de cercar la veritat, no pot deixar de filosofar perquè un poder diví li ho impedeix.

Un dels diàlegs més graciosos, o millor dit, monòlegs més graciosos perquè poc o gens interectua amb la seva acusació. És quan decideix dir que el seu càstig (a l’antiga Grècia quan se’t declarava culpable les parts podien establir la pena) no hauria de ser altre que una remuneració pública per a les seves tasques, tal i com se’ls feia als aurigues. Finalment accepta de pagar un suma avalada, entre d’altres per Critó i Plató, però de res serveix perquè se’l condemna a mort, en gran part per les provocacions de la seva oratòria cap al jurat.

Cinema i filosofia, comparatives

Sempre he trobat la filosofia apassionant i crec que la millor manera d’apropar-la és mitjançant elements audiovisuals. Sempre pots llegir els llibres dels autors, fins i tot els originals si tens prou domini de la llengua en què foren escrits o buscar traduccions fidedignes. Però crec que és molt més didàctic aprendre de la filosofia a través del cinema (també es podria proposar a través de la música, per exemple, d’Also sprach Zarathustra de Richard Strauss, però crec que a ple segle XXI el cinema, les pel·lícules, els vídeos són el mitjà més complet i dels més accessibles, qui més qui menys té VHS, DVD, Blu-ray a casa seva). 

Porto cert temps elaborant llistes i vinculant temàtiques filosòfiques amb pel·lícules

L’elaboració he decidit fer-la a través dels conceptes i autors que s’acostumen a estudiar al batxillerat

El que pretenc és poder ajudar a aquells estudiants que vulguin entendre o aprofundir en l’estudi, i a qualsevulla persona interessada en la filosofia. I a més a més també he afegit temàtiques més afins als meus coneixements de dret i política.

Abans que res, agrair la feina ja feta per Aula de Filosofia, en la seva secció de Cine (Directors; Ciència ficció; Documentals i Cine i psicologia); també a Boulesis amb la creació del seu primer concurs de filosofia i cinema, a Rafael Robles (Cine i filosofia), a Filoètica i al GrupIREF. Gran part d’aquesta recerca no hagués estat possible sense ells.

Continue reading Cinema i filosofia, comparatives