Tag Archives: psicoanàlisi

Resposta a Stanislavski de Jerky Grotowski

Recordo que la primera vegada que vaig sentir a parlar de Stanislavski va ser en boca de l’actriu, i biòloga (!), Ana Obregón. Però, realment saben (o sabem) els actors en què consisteix aquest mètode d’actuació? Si bé va presentar una revolució, no és el paradigme de l’actuació i és per això que l’analitzem mitjançant aquesta declaració del també director teatral Grotowski. Un text que parla de teatre, però solament de teatre?

Resposta a Stanislavski de Jerky Grotowski

4

En el fons, únicament puc revelar el meu propi mite de Stanislavski, com altres han fet fins ara —sense que sapiguem fins a quin punt aquests altres mites estaven basats en la realitat. Quan vaig començar els meus estudis d’interpretació a l’escola d’Art Dramàtic, vaig fonamentar tota la base del meu coneixement teatral en els principis de Stanislavski. Com a actor, estava posseït per Stanislavski. N’era un fanàtic. Creia que era la clau que obria totes les portes de la creativitat. Volia comprendre’l millor que els altres. Vaig treballar molt per arribar a saber tot el que és possible sobre el que havia dit o el que s’havia dit d’ell. Això em va portar —segons els principis de la psicoanàlisi— de la fase de la imitació a la fase de la rebel·lió, és a dir, a intentar trobar el meu propi lloc. I a poder tenir, respecte als altres, el mateix rol en la nostra professió que Stanislavski havia tingut respecte a mi… Més tard vaig comprendre que allò era perillós i fals. Vaig començar a pensar que potser es tractava només d’una nova mitologia.

Continue reading Resposta a Stanislavski de Jerky Grotowski

Anuncis

Cinema i filosofia, comparatives

Sempre he trobat la filosofia apassionant i crec que la millor manera d’apropar-la és mitjançant elements audiovisuals. Sempre pots llegir els llibres dels autors, fins i tot els originals si tens prou domini de la llengua en què foren escrits o buscar traduccions fidedignes. Però crec que és molt més didàctic aprendre de la filosofia a través del cinema (també es podria proposar a través de la música, per exemple, d’Also sprach Zarathustra de Richard Strauss, però crec que a ple segle XXI el cinema, les pel·lícules, els vídeos són el mitjà més complet i dels més accessibles, qui més qui menys té VHS, DVD, Blu-ray a casa seva). 

Porto cert temps elaborant llistes i vinculant temàtiques filosòfiques amb pel·lícules

L’elaboració he decidit fer-la a través dels conceptes i autors que s’acostumen a estudiar al batxillerat

El que pretenc és poder ajudar a aquells estudiants que vulguin entendre o aprofundir en l’estudi, i a qualsevulla persona interessada en la filosofia. I a més a més també he afegit temàtiques més afins als meus coneixements de dret i política.

Abans que res, agrair la feina ja feta per Aula de Filosofia, en la seva secció de Cine (Directors; Ciència ficció; Documentals i Cine i psicologia); també a Boulesis amb la creació del seu primer concurs de filosofia i cinema, a Rafael Robles (Cine i filosofia), a Filoètica i al GrupIREF. Gran part d’aquesta recerca no hagués estat possible sense ells.

Continue reading Cinema i filosofia, comparatives

El petit príncep d’Antoine de Saint-Exupéry

Feia temps que volia llegir aquest llibre. Crec que és un dels millors llibres mai escrits i de petit no el vaig llegir, però crec que potser millor, perquè no haguès entès la veritable història que s’hi amaga.

Sempre he considerat que no et saps explicar fins que aconsegueixes fer-te entendre davant d’un nen, perquè d’alguna manera ets capaç d’extreure (fer una abstracció de les idees més importants) i expressar-les en un to col·loquial i proper. I aquest conte aconsegueix això, fer-se entendre a dos nivells, és per això que és un conte tant recomenat als infants i que hauria de ésser biblia personal de molts adults. Primer de tot el llibre desperar el nen que hi ha dins teu i en segon lloc és capaç d’explicar-te la vida amb la sencillesa impròpia dels grans.

La història del Petit Príncep no és complicada ni està escrita amb un estil molt rebuscat, ni tantsols hi ha mots que fugin del vocabulari popular que utilitzariem habitualment.

Si tothom llegís i tingués present El petit príncep, la vida seria un lloc millor. Destruim els llibres sacres, perquè l’única Biblia que hem de recordar és aquesta. El petit príncep o guía per a una societat amb valors.

L’autor

Fill d’una familia noble de Lió, Antoine Marie Jean-Baptiste Roger de Saint-Exupéry va ser un escritor i aviador francés.

Primerament es dóna una coincidència amb el primer interlocutor del Petit Príncep i és que es tracta d’un aviador al que se li espatlla l’ocell mecànic i l’ha d’arreglar mentre conversa i explica com va conèixer i que en va descobrir del Petit Príncep, la faula està basada precisament en una experiència personal del propi autor en un descens forços al desert del Sàhara.

La seva obra ha estat publicada póstumament, donat que l’aviador va desapareixer combatent amb els Aliats l’estiu de 1944.

La dedicatòria

L’inici de la dedicatòria a Léon Werth és preciosa i acaba rematant que també està dedicat a totes aquelles persones grans que foren al principi nens (tot i que elles no ho recordin).

El què els grans obliden

Museu del petit príncep a Hakonade (Japó)

Als grans els agraden les xifres. Quan els hi parles d’un nou amic, mai pregunten sobre allò esencial d’ell. Mai se’ls acudeix preguntar: Quin to té la seva veu? Quins jocs li agraden? Li agrada col·leccionar papallones? Però en canvi pregunten: Quina edat té? Quants germans? Quant pesa? Quant guanya el seu pare? Solament amb aquests detalls creuen conèixe’l.

Magnífic! Realment quan ets nen no t’importa mai quant val una cosa, suposo que és qüestió de madurar, entendre els números que imposa la societat. Aquesta obsessió numeral del adults està fora de la comprensió infantil.

Continue reading El petit príncep d’Antoine de Saint-Exupéry