Tag Archives: Sòcrates

El “segon naixement” i l’infantament espiritual de Mircea Eliade

El budisme i les filosofies gregues antiques tenen molts elements en comú. La distància que separa, o que es creu que separa, Buda i Sòcrates, és irrisoria (es parla d’aproximadament d’una dècada). Així doncs, tots dos personatge van ser coetanis: L’un a l’Atenes de la filosofia, l’altre al Nepal del bramanisme. Però, què més pot unir aquest dos pensador que han marcat un abans i un després en l’història del pensament?

El “segon naixement” i l’infantament espiritual de Mircea Eliade

[…]

L’escenari iniciàtic, és a dir, la mort a la condició profana seguida del re-naixement al món sagrat, al món dels déus, representa també un paper considerable en les religions evolucionades. Un exemple cèlebre és el del sacrifici indi, la finalitat del qual és obtenir, després de la mort, el cel, l’estada amb els déus o la qualitat de déu (devatma). En altres paraules, hom es forja, pel sacrifici, una condició sobrehumana, un resultat que podem homologar al de les iniciacions arcaiques. Ara bé, qui sacrifica ha d’haver estat prèviament consagrat pels sacerdots, i aquesta consagració (dîkshâ) comporta un simbolisme iniciàtic d’estructura obstètrica; en sentit estricte, la dîkshâ transforma ritualment qui sacrifica en embrió i el fa néixer per segona vegada.

El textos insisteixen detalladament en el sistema d’homologació gràcies al qual el sacrificant experimenta un regressus ad uterum, seguit d’un nou naixement. Vet aquí, per exemple, el que en diu l’Aitarey-Brâhmana (I,3): “Els sacerdots transformen en embrió aquell a qui consagren (dîkshâ). L’aspergeixen amb aigua: l’aigua és la llavor viril […]. El fan entrar en el cobert especial: el cobert especial és la matriu del qui fa la dîkshâ; d’aquesta manera el fan entrar en la matriu que li convé. El cobreixen amb un vestit; el vestit és l’amni […]. Per damunt li posen una pell d’antílop negra; el cori està, efectivament, per damunt de l’amni […]. Té els punys tancats; i efectivament, l’embrió té els punys tancats quan neix. […] Es treu la pell d’antílop per entrar en el bany; és per això que els embrions arriben al món despullats del cori. Conserva el seu vestit per entrar-hi, i és per això que l’infant neix recobert amb l’amni.”

Continue reading El “segon naixement” i l’infantament espiritual de Mircea Eliade

Anuncis

Tot esperant la nostra ànima

És innegable la qualitat literària de les obres de Plató. Tant poden ser llegides en clau filosòfica, com en clau literària. Una prova d’això és El banquet (El simposi o El convit, depenent de la traducció). No entrarem en detalls per a no explicar el complicat joc narratiu que Aristocles d’Atenes utilitzà, però sí que ens agradaria mostrar quelcom, que sota el nostre punt de vista ha quedat oblidat en aquesta obra.

kottabos

Sòcrates, el protagonista de l’obra i amic de Plató, de cop hi volta s’atura just abans d’arribar a la casa d’Agató, lloc on se celebrarà el banquet. Així és que Sòcrates mana al seu acompanyant Aristodem que vagi fent, que vagi passant, que ell vindrà després. Quan Aristodem arriba a la casa d’Agató, aquest darrere se sorprèn de què Sòcrates no vingui amb Aristodem, i envia un esclau a buscar a Sòcrates.

[L’esclau diu:] —Aquest Sòcrates pel qual demaneu s’ha quedat plantat al vestíbul de la casa dels veïns i, per bé que el crido, no vol entrar aquí.

[Aristodem diu:] —[…] Ans deixeu-lo estar, car aquest és un dels costums que té: a vegades s’aparta i es queda plantat en qualsevol lloc que es trobi.[1]

Continue reading Tot esperant la nostra ànima

Apologia de Sòcrates de Plató

He acabat de llegir Apologia de Sòcrates de Plató (recordo que Sòcrates mai va plasmar les seves idees per escrit, així que ho va haver de fer el seu deixeble). Es tracten dels diàlegs, de la defensa de Sòcrates davant del jurat popular que decideix que és culpable de corrompre la joventut i finalment és condemnat a la pena de mort.

  • Títol original: Ἀπολογία Σωκράτους. Κρίτων. Εὐθύφρων. Πρωταγόρας
  • Títol traduït: Apologia de Sócrates. Critó. Eutifró. Protàgores
  • Autor: Plató
  • Any de publicació: 2008
  • Llengua original: grec clàssic (399 aC)
  • Traducció: català (Joan Crexells)
  • Editorial: Labutxaca
  • Pàgines: 208
  • ISBN: 978-84-9686-396-5

Quan Sòcrates tenia 70 anys, després d’haver combatut en Potidea, Amfípolis i Dèlion i demostrat la seva bravura, encara hauria d’enfrontar-se a més perills. Anit, Melet i Licó, membres del partit democràtic, i cadascun d’ells representants d’una branca d’oficis i personatges, l’acusaren de corrompre els joves amb ensenyaments contraris a la pietat, als déus i a l’Estat.

Es defensa dient que si creu en la capacitats divines creu en Déu, tot i que potser no són els déus que l’acusació voldria. Perquè qui creu en les capacitats equines ha de creure en un cavall.

Intenta amb totes les al·legacions, tots els esforços, ja no solament per demostrar la seva innocència i fer justícia, sinó demostrar que no tem a la mort, i que o se’l absol o qualsevol altre càstig serà injust, il·lícit.

Exposa que s’ha guanyat enemics fent servir la ironia i la maièutica. El segon concepte era el mètode que utilizava per fer adonar-se’n als seus interlocutors que anaven errats en els seus raonaments. Sòcrates explica que és també per això que se’l jutja, perquè hi ha gent que s’ha sentit humiliada, però ell diu que s’ha d’admetre quan una cosa no se sap, la ignorància. I així ho fa ell, sense atribuir-se falsos coneixements.

Demostra que ell no perverteix les ments dels joves, que ell no demana diners a canvi dels seus ensenyaments, i que són els joves els que el segueixen. Que ell no pot parar de cercar la veritat, no pot deixar de filosofar perquè un poder diví li ho impedeix.

Un dels diàlegs més graciosos, o millor dit, monòlegs més graciosos perquè poc o gens interectua amb la seva acusació. És quan decideix dir que el seu càstig (a l’antiga Grècia quan se’t declarava culpable les parts podien establir la pena) no hauria de ser altre que una remuneració pública per a les seves tasques, tal i com se’ls feia als aurigues. Finalment accepta de pagar un suma avalada, entre d’altres per Critó i Plató, però de res serveix perquè se’l condemna a mort, en gran part per les provocacions de la seva oratòria cap al jurat.