A principis d’estiu vaig provar de llegir alguna obra de William Shakespeare, això sí en anglès. Certament no és pas massa complicat d’entendre-les (més o menys si tens un nivell B2.1.) i sempre pots consultar per internet totes aquelles expressions antigues que puguis desconèixer.
El que més em va sorprendre va ser la paraula thou /ðaʊ/, que sortia molt a l’obra de Romeu i Julieta. I vaig descobrir que no significa res més que “tu”. I em va tornar a sobtar llegir que you també figurava a l’obra, però només per referir-se a “vosaltres” o a “vostè”.
Per això vaig buscar informació sobre la pronominalització de l’anglès modern, la llengua germànica que emprava Shakespeare. A continuació us mostro una graella, que us pot servir per sortir de dubtes i aprendre aquests pronoms gairebé arcaics.
Feia temps que tenia ganes de veure aquesta sèrie, sobretot des que se’n ha fet ressò a les xarxes socials, però sóc un cas i mai recordo quan passen les sèries per la TV. I és que Black Mirror no és la sèrie de la que tothom parla perquè sí, sinó que és transgressió; distòpia; crítica al consumisme, a la societat; i per davant de tot una imatge de nosaltres anant a la deriva.
Ja em sonava el nom de Charlie Brooker, perquè vaig tenir una etapa en què el meu interès per les sèries i pel·lícules de zombies i va ser llavors quan vaig descobrir Dead Set, a simple vista semblava una petita sèrie sobre es destapa una pandèmia d’infectats zombies als concursants d’un reality show, una espècie de Big Brother. Però en realitat hi havia una dura crítica a aquests programes equiparant a tot el seu entorn en veritables morts vivents nihilisme.
La tesi central de Tolstoi —en alguns aspectes gens diferent de la teoria de l’«engany» inevitable de la burgesia que mantenia el seu contemporani Karl Marx, tret que allò que Marx reserva a una classe, Tolstoi sembla que ho veu gairebé en tota la humanitat— és que hi ha una llei natural d’acord amb la qual les vides dels éssers humans estan tan determinades com ho està la naturalesa; però els homes, incapaços d’enfrontar-se a aquest procés inexorable, miren de representar-s’ho com una successió d’eleccions lliures, d’adjudicar la responsabilitat d’allò que passa a persones que ells doten de virtuts heroiques o de vicis heroics i que anomenem «grans homes». Què són els grans homes? Són éssers ordinaris prou ignorants i fatus per fer-se responsables de la vida de la societat, individus que prefereixen acceptar la culpa de totes les crueltats, injustícies, i desastres justificats en el seu nom que reconèixer la seva insignificança i impotència en el flux còsmic que segueix el seu curs ignorant les seves voluntats i els seus ideals
—L’eriçó i la guineu, traducció de Dolors Udina, Proa 2000.
La ciudadanía no entiende nada: nadie entiende porque gobierna Rajoy, para empezar. Todos pensamos que no le hemos votado y allí está. De momento dejaremos que se ocupe de este tema Íker Jiménez. De lo que voy a hablar es de vergüenza. Recientemente algunos medios —y sobretodo gente en Twitter— han publicitado el asunto del vídeo erótico en que sale Olvido Hormigos, una concejala de Los Yébenes dándose amor desnuda. Lo que está claro es que tal y como nos indica el nombre de la mujer, el asunto se olvidará. Pero aquí lo importante es que esta mujer, madre de dos hijos y casada, tiene más decencia que la mayoría de políticos en este país. O alguien ha presentado su carta de dimisión después de que presuntamente lo pillarán ¿comprando trajes? con dinero público, por ejemplo.
Amb aquesta pel·lícula es va donar a conèixer com a director i guionista l’alemany Florian Henckel von Donnersmarck. Una fantàstica òpera primera sobre l’espionatge i la situació política i social de l’antiga Deutsche Demokratische Republik (el que popularment s’anomenava Alemanya oriental abans de la caiguda del mur de Berlín.
Títol original: Das Leben der Anderen
Títol traduït: La vida de los otros
Director: Florian Henckel von Donnersmarck
Guió: Florian Henckel von Donnersmarck
Actors: Ulrich Mühe, Martina Gedeck, Sebastian Koch, Ulrich Tukur
Premis: Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa (entre d’altres)
—És veritat què ets de l’Stasi? —I tu què en saps de l’Stasi? —Sé que són homes dolents que posen gent a la presó, diu el papà. —Ah, si? I com es diu…
La pel·lícula comença amb una classe d’un agent de l’Stasi (el servei secret de l’Alemanya socialista), el Capità Gerd Wielser (Ulrich Mühe). Ens mostra les tècniques implacables que utilitzen els agents en els interrogatoris.
Una sospita portarà a investigar el més important dramaturg de la República Democràtica d’Alemanya, Georg Dreyman (interpretat per Sebastian Koch), i serà el mateix Wielser qui s’oferirà voluntari per fer les escoltes. És aquí on comença a escoltar: “la vida dels altres”.
Però què hi fa que un agent dels més competents no dugui la seva missió de delatar de seguida a l’escriptor? Què potser de tant observar-lo se’n ha enamorat? No, no hi ara. A poc a poc l’agent HGW XX/7 se’n adonarà que aquest sistema basat en la camaraderia està massa jerarquitzat, que el sistema en sí mateix està podrit, que el Partit fomenta uns valors que pocs es creuen. És en aquest punt en què haurà de prendre una decisió la RDA o la vida dels altres.
La barba no fa el filòsof, 