L’economia de les idees, de John Perry Barlow

Un marc per a les patents i els copyrights en l’era digital. (Tot el que coneixes sobre la propietat intel·lectual és mentida).

Si la natura ha fet qualsevol cosa menys susceptible que totes les altres de propietat exclusiva, aquesta és l’acció del poder de pensament dita una idea, que un individu pot posseir, per si sol, tant com vulgui; però en el moment que es divulgada, és forçada a ser posseïda per tothom, i el receptor no en pot disposar. També el seu peculiar caràcter consisteix en què ningú la posseeix menys, perquè qualsevol altre la posseeix en la seva integritat. El qui rep una idea de mi, ell mateix rep instruccions de no reduir-me-la; com qui encén una espelma a la mina, rep llum sense enfosquir-se. Aquestes idees s’haurien d’evocar lliurement d’un a altre a tot arreu del globus, per la moral i la mútua instrucció de l’home, i la millora de la seva condició, sembla haver estat peculiarment i benèvolament dissenyada per la naturalesa, quan ella les va fer, com el foc, expansives per tot l’espai, sense minvar la seva densitat en cap punt, i com l’aire en el què respirem, ens movem, i realitzem els nostres comportaments físics, incapaços de confinar-nos o excloure’ns apropiadament. Llavors, els invents no poden, per natura, estar subjectes a la propietat.

—Thomas Jefferson.

¿Qué coño es la familia cristiana?

La negación del divorcio y la poligamia

En un principio cristianismo y judaísmo no diferían demasiado entre ellos. De hecho, el cristianismo fue considerado, en sus inicios, una secta judía. Pero había algo que claramente los distinguía: la figura de Jesucristo. Con las enseñanzas del Mesías aparecieron nuevas diferencias. Los judíos daban mucha importancia al mensaje «sed fecundos, multiplicaos y henchid la tierra» (Génesis 1,28), y por consiguiente aceptaban el divorcio del matrimonio; por ejemplo, cuando la mujer era infértil, o incluso se aceptaba la poligamia con fines reproductivos.[1] Pero el Rey de los Judíos no opinaba de igual modo que ellos. De manera que el cristianismo condenó tanto el divorcio como las prácticas poligámicas. Jesús de Nazaret zanjó, ante los fariseos,[2] la cuestión del divorcio de la siguiente manera:

¿No habéis leído que el Creador, desde el comienzo, los hizo varón y hembra, y que dijo: Por eso dejará el hombre a su padre y a su madre y se unirá a su mujer, y los dos se harán una sola carne? De manera que ya no son dos, sino una sola carne. Pues bien, lo que Dios unió no lo separe el hombre.[3]

Y Pablo, discípulo de Jesús, dijo para terminar con la poligamia:

Mi deseo sería que todos los hombres fueran como yo; [4] mas cada cual tiene de Dios su gracia particular: unos de una manera, otros de otra. No obstante, digo a los célibes y a las viudas: Bien les está quedarse como yo. Pero si no pueden contenerse, que se casen; mejor es casarse que abrasarse.[5]

Quan els nazis se m’endugueren, de Martin Niemöller

Quan els nazis vingueren (1980)

Quan els nazis s’endugueren els comunistes,
vaig fer silenci;
no era pas comunista, jo.

Quan empresonaren els socialdemòcrates,
vaig fer silenci;
no era pas socialdemòcrata, jo.

Quan s’endugueren els sindicalistes,
no vaig protestar;
no era pas sindicalista, jo.

Quan s’endugueren pels jueus,
no vaig protestar;
no era jueu, jo.

Quan se m’endugueren,
no quedava ningú més que pogués protestar.

[Traducció directa de l’alemany d’Àlex Agustí i Polis]