Plou de Guillaume Apollinaire

Aquests darrers dies ha fet molt mal temps a Girona. Però ja ho diu la dita: A l’abril, aigües mil. La pluja m’ha fet recordar-me d’una classe en què se’ns parlà de la impersonalitat d’alguns verbs, i com en algunes llengües, com el francès, aquests tenien persona. It’s raining o Il pleut, en són exemples; que traduïts literalment en català ens causen estranyesa: (Ell o això) plou o està plovent. I això ha estat el que m’ha dut a traduir aquest famós cal·ligrama del poeta francès Apollinaire.

Plou (1918), de Guillaume Apollinaire

plouen veus de dones com si fossin mortes àdhuc en la memòria
ets com ploure meravellosos retrobaments de la meva vida oh gotetes
i aquests núvols nodrits són portats a renillar tot un univers de viles auriculars
escolta si plou mentre el lament i el desdeny ploren una música antiga
escolta caure els llaços que et retenen al principi i al final

[Traducció directa del francès d’Àlex Agustí (2013),
tenint present versió anglesa de Roger Shattuck]

Il pleut (1918), de Guillaume Apollinaire [transcrit sense apòstrofs]

il pleut des voix de femmes comme si elles étaient mortes même dans le souvenir
cest vous aussi quil pleut merveilleuses rencontres de ma vie ô gouttelettes
et ces nuages cabrés se prennent à hennir tout un univers de villes auriculaires
écoute sil pleut tandis que le regret et le dédain pleurent une ancienne musique
écoute tomber les liens qui te retiennent en haut et en bas

Ruby Sparks, quan la vida imita a l’art

El passat divendres 1 de febrer, el Cinema Truffaut de Girona va estrenar, en versió original, la darrera creació de Jonathan Dayton i Valerie Faris, els directors d’una altra joia contemporània: Little Miss Sunshine. El seu nou film, Ruby Sparks, és una curiosa projecció de comèdia romàntica, apte per a tots els públics. Però crec que el més important que cal destacar és que la pel·lícula és una clara apologia a les teories estètiques d’Oscar Wilde. Ens referim, sobretot, a La decadència de mentir. En aquest text, Wilde a través del personatge hedonista Vivian, ens proposa unes qüestions molt interessants.

Segons Vivian, l’art és el motor de la vida, perquè és generador. Perquè la base de la vida és l’expressió, i amb l’art és possible assolir aquesta expressió. Però, el punt clau d’aquest assaig, en forma de diàleg, és que la vida imita a l’art molt més que no pas l’art a la vida.

Prenent aquesta teoria s’explica la curiosa pel·lícula d’aquesta parella de directors nord-americans, i és que Calvin, el protagonista del film, crea una noia a partir de la seva capacitat d’escriure, de la seva imaginació, en definitiva, de la seva expressió. Així doncs, la producció anglosaxona seria un perfecte exemple per descriure la teoria de Wilde. Ruby, la creació de Calvin, esdevé real. La ficció d’un llibre és imitada per la vida. Ruby, la noia dels somnis de Calvin neix, es engendrada per l’art, pren vida gràcies a aquest. SHE’S OUT OF HIS MIND!