El haiku de la granota de Matsuo Basho

Ofereixo una (possible) traducció del haiku més conegut de Matsuo Bashō, que no és altre que El haiku de la granota recollit, després de publicar un dels seus llibres més famosos El viatge de l’esquelet en el camp (野ざらし紀行) [1684], La competició de la granota (蛙合) [1686].

Tot i que en català acostumem a comptar fins la darrera síl·laba tònica, en el cas del haiku, sempre que volguem fer semblances amb la llengua japonesa original comptarem totes les síl·labes, és a dir, tots els cops de veu que fem.

El haiku de la granota (1686)

古池や
蛙飛び込む
水の音

furu ike ya
kawazu tobikomu
mizu no oto

La bassa vella.
S’hi llança la granota.
El so de l’aigua.

Per tant, la-ba-ssa-ve-lla (5); s’hi-llan-ça-la-gra-no-ta (7); el-so-de-l’ai-gua (5).

Una possible traducció en anglès que ofereixen Earl Miner i Hiroko Odagiri i que també s’adapta bé al ritme del haiku és la següent:

The old pond is still,
a frog leaps right into it
splashing the water.

Per tant, the-old-pond-is-still (5); a-frog-leaps-right-in-to-it (7); splash-ing-the-wa-ter

De què ens parlen els tres versos de Basho? En primer lloc, de fusió. La granota dins l’aigua. Si estem desperts a les connotacions simbòliques dels mots, de seguida podrem observar una certa unió de contraris. D’una banda, l’estany, el vell estany (l’adjectiu és molt important), s’associa amb el repòs, la quietud, l’antigor i, fins i tot, l’eternitat, allò que no s’altera amb el temps; la granota, en canvi, és el petit ésser, el moviment, l’instant fugaç i canviant. […] La granota, ben mirat, és també Matsuo Basho.

SANTAEULÀLIA, J.N. Fusions: comentaris de poesia catalana del segle XX. 1ª ed. Els Orígens, 42. Barcelona: La Magrana, 1997.

«La vida imita l’art molt més que no pas l’art imita la vida»

Performance realitzada per Nessa Norich, Jessica Hinds, Charlotte Duberry, Marina Lazzarotto i Sofia Senna. Mimesis in the Louvre (2010).

La decadència de mentir (1889), d’Oscar Wilde.
Traducció directa de l’anglès d’Àlex Agustí (2012)

Tanmateix, no desitjo fixar cap més exemple concret. L’experiència personal és el cercle més viciós i limitat. Tot el que desitjo és assenyalar el principi general que la Vida imita l’Art molt més que no pas l’Art imita la Vida, i estic segur que si hi penses seriosament descobriràs que és veritat. La Vida sosté el mirall en front de l’Art, i o bé reprodueix un tipus estrany imaginat per un pintor o escultor, o realitza, de fet, el que ha estat somiat en la ficció. Científicament, la base de la Vida —l’energia de la Vida, com li agradava dir a Aristòtil— és simplement el desig d’expressió, i l’Art sempre està presentant formes diverses a través de les quals es pot assolir l’expressió. La Vida se les apropia i les utilitza, encara que vagin en contra seva. Homes joves s’han suïcidat perquè Rolla així ho va fer, ells mateixos s’han llevat la Vida perquè Werther es va decidir a morir. Pensa en el que devem a la imitació de Crist, el que devem a la imitació de Cèsar.