Apologia de Sòcrates de Plató

He acabat de llegir Apologia de Sòcrates de Plató (recordo que Sòcrates mai va plasmar les seves idees per escrit, així que ho va haver de fer el seu deixeble). Es tracten dels diàlegs, de la defensa de Sòcrates davant del jurat popular que decideix que és culpable de corrompre la joventut i finalment és condemnat a la pena de mort.

• Títol original: Ἀπολογία Σωκράτους. Κρίτων. Εὐθύφρων. Πρωταγόρας
• Títol traduït: Apologia de Sócrates. Critó. Eutifró. Protàgores
• Autor: Plató
• Any de publicació: 2008
• Llengua original: grec clàssic (399 aC)
• Traducció: català (Joan Crexells)
• Editorial: Labutxaca
• Pàgines: 208
• ISBN: 978-84-9686-396-5

Quan Sòcrates tenia 70 anys, després d’haver combatut en Potidea, Amfípolis i Dèlion i demostrat la seva bravura, encara hauria d’enfrontar-se a més perills. Anit, Melet i Licó, membres del partit democràtic, i cadascun d’ells representants d’una branca d’oficis i personatges, l’acusaren de corrompre els joves amb ensenyaments contraris a la pietat, als déus i a l’Estat.

Es defensa dient que si creu en la capacitats divines creu en Déu, tot i que potser no són els déus que l’acusació voldria. Perquè qui creu en les capacitats equines ha de creure en un cavall.

Intenta amb totes les al·legacions, tots els esforços, ja no solament per demostrar la seva innocència i fer justícia, sinó demostrar que no tem a la mort, i que o se’l absol o qualsevol altre càstig serà injust, il·lícit.

Exposa que s’ha guanyat enemics fent servir la ironia i la maièutica. El segon concepte era el mètode que utilizava per fer adonar-se’n als seus interlocutors que anaven errats en els seus raonaments. Sòcrates explica que és també per això que se’l jutja, perquè hi ha gent que s’ha sentit humiliada, però ell diu que s’ha d’admetre quan una cosa no se sap, la ignorància. I així ho fa ell, sense atribuir-se falsos coneixements.

Demostra que ell no perverteix les ments dels joves, que ell no demana diners a canvi dels seus ensenyaments, i que són els joves els que el segueixen. Que ell no pot parar de cercar la veritat, no pot deixar de filosofar perquè un poder diví li ho impedeix.

Un dels diàlegs més graciosos, o millor dit, monòlegs més graciosos perquè poc o gens interectua amb la seva acusació. És quan decideix dir que el seu càstig (a l’antiga Grècia quan se’t declarava culpable les parts podien establir la pena) no hauria de ser altre que una remuneració pública per a les seves tasques, tal i com se’ls feia als aurigues. Finalment accepta de pagar un suma avalada, entre d’altres per Critó i Plató, però de res serveix perquè se’l condemna a mort, en gran part per les provocacions de la seva oratòria cap al jurat.

Mites i llegendes sobre l’aprenentatge en la conducció

Crec que a vegades, l’honor de les persones o l’ego, o la mateixa publicitat enganyosa, o el boca orella, o qui sap quins factors fan que ens creguem un cuento chino sobre la DGT, autoescoles i els examinadors. Per això he decidit escriure aquesta entrada perquè la gent no en parla de les seves experiències a l’autoescola, o simplement les oblida o les desitja esborrar, i això serà com el meu memoràndum.

Després de suspendre el primer examen pràctic el meu oncle em va explicar que ell hi havia hagut d’anar cinc vegades i que no per això s’és pitjor conductor, un amic sempre recalca que a la setena va anar la vencuda. I per això crec que són important les experiències de les persones, en aquest i en qualsevol àmbit.

Abans de treure’m el carnet de conduir (el permís de cotxe, vaja, el “B”) mai m’havia sentit ni fascinat ni atret per la conducció, de fet ara tampoc m’hi sento, però vaig comprendre que tot i que per a mi no és una necessitat, en un futur ho podria ser. Per això em vaig apuntar a una filial que havien obert nova al meu barri. Vaig pensar: “Ja és hora de treure’m el carnet”.

La teòrica

Primer s’estudia la teòrica, ho volia fer ràpid, perquè em semblava una part molt feixuga, per això se’n diu teòrica i no pràctica (que són les nocions que acostumen a atretenir més). Vaig fer un curset teòric de dues setmanes, molt intensiu, per les tardes tres horetes diàries. I el resultat va ser bo. Vaig aprovar l’examen teòric amb 0 errors (en pots fer un màxim de 3 per ser apte). El sistema era fàcil, a classe el professor explicava quatre coses importants i feiem testos, i a casa t’havies de connectar al web de l’autoescola i fer més testos (crec que en total vaig fer prop de 100 testos, entre casa i classe). Recomano fer alguns testos de la pàgina web de la DGT abans de l’examen, perquè són les mateixes preguntes que et poden sortir a l’examen.

Les pràctiques

El segon pas és començar les pràctiques. Cadascú té el seu ritme. N’hi ha que amb 8 ja estan preparats, però pel que comentaven a l’autoescola és que la mitjana seria d’unes 25 pràctiques (entre 20 i 30 pràctiques), si no has tocat un cotxe mai. Si ja has fet algunes pràctiques i vols pujar a examen, deixat aconsellar però recorda que qui paga mana, de manera que si tu estàs plenament convençut de fer l’examen no s’hi podran negar (a no ser que en el contracte s’estableixi un mínim de pràctiques per a fer l’examen).

Molt bon director i guionista, no tan bon escriptor de ficció

Albert Espinosa i Puig (Barcelona, 5 de novembre de 1974), enginyer industrial de formació, és guionista de teatre, cinema i televisió, actor de teatre i director de teatre i cinema català. És autor del llibre El mundo amarillo i de la novel·la Todo lo que podríamos haber sido tú yo si no fuéramos tú y yo i Si tu em dius vine ho deixo tot… però digue’m vine. Va escriure, dirigir i protagonitzar el film No me pidas que te bese porque te besaré. També fou el guionista d’altres pel·lícules com Planta 4a, Tu vida en 65 minutos i Va a ser que nadie es perfecto. En la seva vessant com actor, va rebre el premi a actor revelació pel seu paper en la sèrie Abuela de verano. També és director, autor i actor teatral en la seva companyia de teatre, anomenada Pelones, així com columnista d’El Periódico de Catalunya i col·laborador de diversos programes de ràdio. El gener de 2011 s’inicià l’emissió a TV3 de la sèrie de televisió Polseres vermelles, amb guió d’Albert Espinosa.

Vaig descobrir a l’Albert Espinosa en un programa del Buenafuente, en que promocionava la seva primera novel·la de ficció. Vaig estar molt atent a l’entrevista i em va semblar molt interessant, sobretot la manera com relata les coses i les precioses anècdotes que explica. I em va sobtar la naturalitat amb la que parlava sobre el càncer. Ell, de jove, l’havia patit i a causa d’aquesta malaltia i falta una cama i un pulmó que li van ser extirpats, però per a ell aquestes experiències no van ser nefastes sinó que el van formar com a persona.

El sumo, més enllà d’un esport

El sumō és considerat un gendai budō –art marcial moderna– que porta més de mil cinc-cents anys practicant-se al Japó. És considerat un esport de contacte on el rikishi –lluitador– ha de fer fora del dohyō –ring– al seu oponent. En el sumō professional s’elabora una llista amb el rànquing dels millors lluitadors que rep el nom de Banzukehyō on també hi figuren les competicions, altrament dites honbasho, més importants a nivell nacional.

Les lligues

En l’actual sumō japonès hi ha sis lligues. Però les més importants són les tres de l’esquema, que juntament amb les seves respectives categories formen un total de set categories.

• Yokozuna: És el rang de lluitador de sumō més elevat a nivell professional. –Lliga Makuuchi–
• Ōzeki: És el segon rang de lluitador de sumō més elevat a nivell professional. –Lliga Makuuchi–
• Sekiwake: És el tercer rang de lluitador de sumō més elevat a nivell professional. –Lliga Makuuchi–
• Komusubi: És el quart rang de lluitador de sumō més elevat a nivell professional. –Lliga Makuuchi–
• Maegashira: És el cinquè rang lluitador de sumō més elevat a nivell professional. –Lliga Makuuchi–
• Jūryō: És el sisè rang de lluitador de sumō més elevat a nivell professional. –Lliga Jūryō–
• Makushita: És el setè rang de lluitador de sumō més elevat a nivell professional. –Lliga Makushita–
• Makuuchi: Lliga professional japonesa de sumō més important, hi participen els quaranta dos millors lluitadors. 
• Jūryō: Segon lliga professional japonesa de sumō on només competeixen vint-i-vuit lluitadors.
• Makushita: Tercera lliga professional japonesa de sumō on hi competeixen cent vint lluitadors.

Les quatre primeres categories reben el nom de sanyaku. Tot i que originàriament el mot signifiqui «tres categories». A vegades es fa servir el terme per parlar únicament de les categories Sekiwaki i Komusubi.

El sumō té un gran nombre d’aficionats que ansiosos esperen poder veure mensualment pel canal de televisió estatal NHK als seus grans ídols.

Young Adult, de Jason Reitman

El dijous vaig anar a la sessió en V.O.S (original version with subtitles) que ofereix diligentment els Ocine de Girona. La projecció que vaig veure va ser Young Adult que es podria traduir com a Jove adult, però en realitat el terme fa referència a la literatura que s’adreça a uns lectors adolescents, per tant podríem atribuir l’adjectiu juvenil.

La frase del cartell: “Tothom envelleix, però no tothom madura”, dóna peu aquesta comèdia negre.

La seva guionista és Diablo Cody, la mateixa de la pel·lícula Juno i el seu director, Jason Reitman el d’Up in the air. I està interpretada per l’oscaritzada Charlize Theron.

SINOPSI: La Mavis Gary (Charlize Theron) és una famosa escriptora de novel·les juvenils que viu a Minneapolis, bevedora compulsiva que té una vida llastimosa. Desencatada decideix tornar al seu poble natal: Mercury, Minnesota quan descobreix que el seu ex-novio acaba de tenir un fill.

La pel·lícula parla de la recerca de la felicitat. Del que ens fa feliços. I seguint aquella màxima del poeta cubà Delfín Prats i Joaquín Sabina: No vuelvas a los lugares donde fuiste feliz, parla de reconstruir el teu futur. De la infelicitat de les persones que ens envolten i de com a vegades un canvi torna a donar sentit a la nostra vida. També tracta temes com avançar i deixar enrere els traumes i les pors, la inseguretat.

Valoració de la pel·lícula